“Ha de guanyar Puigdemont; si no, internacionalment no s’entendrà”

Seria un orgull, però hem de tocar de peus a terra. Tinc poques possibilitats. Quan se’m va proposar ja vaig dir que entre la feina i l’alcaldia jo ja feia, per això vam garantir anar en un número per no sortir. Però quan m’ho van demanar no ho vaig dubtar. No es pot dir que no.

Perquè estem fent història. Abans que m’ho proposessin, estava pensant a retirar-me en les properes municipals. I de cop i volta em passa això.

Mai he tingut la pretensió de fer carrera política, per això no he deixat mai la meva feina a Althaia. Però no m’he plantejat el futur. Estic vivint el present i n’intento gaudir. Però és veritat que, ara que hi soc, veig que m’encantaria sortir, perquè tinc pujades d’adrenalina molt bèsties quan vaig a fer actes i veig la gent als pobles, tot i que jo no defenso un programa.

Restablir el govern i que el nostre president legítim, que és a Bèlgica, entri per les portes del Parlament.

Ha de guanyar Puigdemont. No contemplo cap altre escenari.

Si la força més votada, encara que sigui per poc, no és la del president, internacionalment no ho entendrà ningú. És el que ens ha dut fins on som. Si el resultat de les eleccions ha d’anar acompanyat d’un llibre d’instruccions perquè a l’exterior entenguin els nostres resultats, no anirem bé.

A l’exterior no s’entendria. El resultat ha d’afavorir que el govern que ha estat o està a la presó i a l’exili pugui entrar al Parlament.

Que el president digui que no hi poden haver càrrecs de partit és un acte de generositat del PDeCAT brutal. Primer es va pretendre fer una llista unitària que no va ser possible, però el president sempre l’ha volgut. Per tant, crec que no és una estratègia. Ha estat per no renunciar al full de ruta que ell tenia, que és que hi havia d’haver una llista de país. I, de fet, sempre faig broma dient que m’ho han dit a mi perquè dec ser l’alcalde més friqui de la comarca.

Ho dic de broma! Però és clar que no tinc el perfil d’alcalde convergent de fa quinze anys. La meva àvia per part de pare em va ensenyar Els Segadors i El Virolai, però a casa meva, la mare, que és de Sevilla, em posava Manolo Escobar i Concha Velasco, i soc aquí dempeus i soc independentista, i no m’ha passat res.

No. Abans era indiferent. Hi ha molta gent que ho és, gent que si viu bé i no li toques la pera, la política li és indiferent. Jo fa quinze anys estava en aquesta situació.

El meu pas per l’esbart dansaire santvicentí em va ajudar a veure de primera mà la cultura catalana i les nostres arrels, però va ser a partir del 2003, quan Zapatero va dir que donaria suport a l’Estatut, i quan hi va haver les retallades. I tot el que ha vingut després. I per la manera com ens han tractat als catalans, donant-nos coces als morros. Si al seu dia ens haguessin millorat el finançament, avui no seríem on som, però fa catorze anys que se’ns diu no, no i no.

És probable, però és feina nostra convèncer-los i explicar-los que això és pel bé dels seus fills i els seus nets. No és una qüestió d’identitat catalana, de barretina i de sabatilla de set vetes, és una qüestió econòmica. Hi ha molta gent del PSC que no se sent còmoda amb Iceta. Hauríem d’aconseguir que votessin el bloc independentista.

Estic convençut que sí. El 26 d’octubre, quan es deia que Puigdemont convocaria eleccions, em vaig picar els dits i em vaig retenir perquè no estava entenent res. Jo soc de tir ràpid, visceral, però vaig pensar: ‘Atura’t.’ Quan l’endemà era al Parlament amb la vara i s’aixecava la suspensió vaig decidir que no posaria mai més res en dubte. Per tant, sí, ens posarem d’acord.

Un fracàs estrepitós per al nostre país. Un retrocés de 40 anys. La societat catalana se n’aniria a fer punyetes. Si ara això va malament, dubto que torni a viure una situació com l’actual que ens obri la porta a ser un país independent.