Pilarín Bayés
Dibuixant i candidata número 84 per Barcelona a la llista de Junts per Catalunya
“Ara dialogar serà parlar de quina manera marxem”
La dibuixant, 84a en la llista de Junts per Catalunya, creu que el projecte del partit és una qüestió de supervivència i veu ERC com a “companys naturals”
No volem tripijocs, volem marxar. Amb violència ho hauríem fet, però hauríem traït l’esperit del procés. Ha de ser bilateral
U
n dels ‘leitmotiv’ dels seus dibuixos és la cultura popular. Sent que allò que vostè ha defensat es troba en perill?
Crec que la nostra reafirmació ha estat molt important durant tot el procés. Hem vist que som capaços de fer grans coses. D’altra banda, tenim uns enemics poderosos. Per exemple, han desmuntat tot el sistema de representació internacional i això ho haurem de reparar, però serà fer la feina dues vegades. La reacció ha estat molt exagerada.
Catalunya ha canviat molt des que va començar a dibuixar?
Moltíssim. Hi havia un cert sentiment de pertinença, però també hi havia resignació. Pensàvem que érem una cultura petita i, per tant, que tenia menys importància que les grans. Les cultures es defineixen més per la qualitat que per la quantitat. Ara la majoria de la gent està molt orgullosa de pertànyer a la nostra. Això no vol dir que no siguem germans d’altres cultures, però cadascú ha de defensar la seva, com és natural.
En alguns mítings ha ensenyat un dibuix que representava un dimoni... Creu que hem matat els dimonis de la dictadura?
Pel que es veu, no... Jo creia que els dimonis eren morts i enterrats, però n’hi ha alguns que ara reviuen. De la dictadura, no n’esperàvem gran cosa. De la democràcia, però, sí que n’esperàvem més. I de la d’Europa, també.
Com és que es va decidir a anar a la llista de Junts per Catalunya?
No comptava gens a fer el pas arribats a aquest punt de la vida. Més aviat ja hauria de recollir les eines i anar marxant. Però els meus fills em van dir que, quan el president t’ho demana, ho has de fer. Em fa molta il·lusió. Vaig fer veure que m’ho pensava, però em va agradar que els meus fills m’hi empenyessin. I ara que soc a dins, és molt emocionant. De fet, vaig penúltima; tinc probabilitats justes per entrar-hi, però no perdo l’esperança.
Així, s’ha identificat amb la llista del president?
La llista és formidable i hi ha gent que conec molt, com ara Victòria Molins i el pare Manel, que són persones que han viscut per ajudar els altres a ser més feliços. També he conegut aquest model de polític jove molt ben preparat.
A banda dels noms, el projecte del president l’encisa?
És un projecte de supervivència. L’altra opció és l’abisme. Si no fem aquest projecte, ens morim.
S’hauria pogut revalidar Junts pel Sí?
Hauria estat bonic, perquè aquesta aventura l’hem fet junts. ERC no és el nostre enemic, són companys naturals. A mi m’hauria agradat que s’hagués fet, però no ha pogut ser.
Per què creu que no ha pogut reeixir?
A vegades és un problema d’egos o de voler provar una altra cosa. Diuen que anar separats és com una suma que va més bé. Penso que en aquests moments tot es decideix a corre-cuita, i ha anat així.
És un moment que transcendeix els partits polítics?
I tant. Veient aquesta aplicació de l’article 155, i tenint aquesta experiència franquista, ha estat una sorpresa enorme. Mai m’hauria pensat que el rei d’Espanya sortís de portaveu del PP, sense denunciar una violència tan injusta i dirigida a una gent que s’ho mereixia tan poc. Per això hem d’anar pensant el futur que volem i, tot i que el pas és possible que sigui lent, ha de ser aquest. Hem de poder ser nosaltres mateixos els que dirigim el nostre futur polític i social.
Té l’esperança que això sigui així?
Sí, ara mateix ho hem de fer. A ningú li agrada veure gent a la presó, això no ho podem permetre. Jo respecto molt els que no són independentistes, però hem de procurar ser demòcrates. Quan un govern no t’està bé, tenir-lo a la presó no és una solució digna d’un país democràtic.
“Soc una independentista que s’ha fet amb els anys.” És una frase seva.
Jo no era independentista, perquè pensava que la democràcia implicava el reconeixement de les cultures. D’altres se n’omplen molt la boca, però després arriba l’hora i voten el 155. Això no pot ser de cap manera i s’ho haurien de pensar una mica abans de votar. Nosaltres hem de demanar la restitució del president.
Què en pensa, de la unilateralitat?
Que ja la vam fer servir, però no va durar gaire temps. És com una parella en què l’un no està content i l’altre, en comptes de solucionar-ho, li clava garrotades. S’acaba quan un diu que marxa. D’això, en diuen desobediència. És clar que hem desobeït! No volem tripijocs, volem marxar. Amb violència hauríem marxat, però hauríem traït l’esperit de tot el procés. No ens convé i no ens agrada la violència i per això haurà de ser bilateral.
Creu que encara hi ha possibilitats de diàleg?
“No és possible” no es pot dir mai. És veritat que Europa no ha dit res, però demà ho podria fer. Pot permetre que una part dels ciutadans europeus tinguin un greuge tan important? Ara dialogar serà, en tot cas, parlar de com marxem.
Va rebre un missatge en què se l’acusava d’adoctrinar els nens...
Venia de Ceuta, i també em deia que no sabia dibuixar. Jo mai he volgut adoctrinar: he volgut ensenyar als nens que Catalunya és bonica, que té una història interessant i important. La gent ha de prendre les seves pròpies decisions, i les opinions les respecto sempre.
Com dibuixaria l’1-O?
Així, com va ser. L’1-O va ser màgic i èpic. Abraçaves l’heroïcitat. Tots els actes de l’independentisme, i això és el seu gran tresor, s’han fet amb alegria, com si féssim una festa. Ara tot això ho tenim davant del nas, i els arbres no ens deixen veure el bosc, però quan ho puguem veure amb perspectiva serà extraordinari.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.