I els podrem alliberar!

Per recordar –si és que hi ha algú que ho hagi oblidat– que aquest any hi ha quatre persones que han de passar el Nadal a la presó i quatre més a Brussel·les, lluny de les seves famílies, ahir a les dotze del migdia es va fer Un cant a la llibertat, una cantada simbòlica de nadales convocada per les entitats ANC i Òmnium i amb el suport de Músics per la Llibertat a diversos municipis de Catalunya –davant dels ajuntaments– i a Barcelona, davant de la Model.

A la plaça Major de Vic, quan passaven cinc minuts del punt del migdia, les desenes de persones que a darrera hora s’hi van concentrar –entre 200 i 300– van començar a entonar de forma tímida i enfredorida Les dotze van tocant. Equipats amb llaços grocs a la solapa i amb bufandes del mateix color per combatre les gèlides temperatures, els assistents van anar alternant crits de “Llibertat!” amb les cançons típiques d’aquestes dates: El noi de la mare, Santa nit, El 25 de desembre o El rabadà, aquestes últimes animades per l’acompanyament d’una gralla espontània que aconseguia, de cop i volta, aixecar el volum de la veu dels cantaires. També hi va haver pulmó per al Cant dels ocells, L’estaca o Els Segadors enmig de proclames com ara “No esteu sols!” i “Hem guanyat!” i la lectura d’unes paraules de Jordi Cuixart recordant els resultats del 21-D i que el poble de Catalunya no ha fallat mai.

“Està clar, perquè he vingut: per la nostra pròpia llibertat i pels que estan empresonats”, deia David Querol, veí de Santa Eugènia de Berga, que estava acompanyat per la seva dona, la filla i les iaies. Per ell, un assidu a la majoria de concentracions que s’han fet fins ara, gestos com el d’ahir “ens motiven a tots i ens donen més força”. “És un gest de solidaritat i escalf per dir-los que no defallirem, que no desistirem fins que siguin fora de la presó i fins que no tornin els que són a l’exili”, explicaven dues germanes de Vic que s’havien acostat expressament a la plaça, “i no ens en perdem ni una”, deien. Una altra família de la ciutat considerava que aquesta cantada s’havia d’haver fet davant les presons d’Estremera i Soto del Real. “Si vam anar a Brussel·les també podíem haver anat a Madrid, que encara és més a prop”, explicaven a tocar de la immensa pancarta que torna a onejar al mig de la plaça Major de Vic per demanar la llibertat dels presos polítics. Es pot dir més alt però no més clar.

Davant la presó Model de Barcelona s’hi van concentrar ja des d’una hora abans de la convocatòria oficial, que era a les 12.00 h, centenars de persones la majoria de les quals van poder aconseguir un barret de pare Noel de color groc i una xapa amb la llegenda “Llibertat presos polítics”. També el programa amb les cançons triades per a l’ocasió. La gentada es va concentrar al carrer Entença, entre els carrers Rosselló i Provença, al tram on hi ha el portal on Lluís Maria Xirinacs s’estigué fent guàrdia 12 hores cada dia en una campanya per demanar l’amnistia total dels presos, des del 25 de desembre del 1975 i fins que es van aprovar les mesures d’amnistia del 1977. Ahir no es demanava amnistia perquè els presos no han fet res, es demanava llibertat. “Som dels Castellers de Barcelona i anem a totes les concentracions que podem”, deien l’Axel, l’Elisenda i la Neus, els primers del grup que acabaven d’agafar els seus barrets grocs. “Nosaltres venim de Sant Cugat i de la Floresta”, van explicar la Maria i la Núria, dues àvies que fa poc han perdut, de cop, l’amiga que sempre les acompanyava a les manifestacions. “Hem vingut perquè ells estan tancats perquè han fet el que nosaltres volíem”, deia la Maria. La Núria explicava que ella tot el dia que se’ls “imagina a dins” i la duresa que és per les seves famílies i els seus fills. “Tinc nets i no em vull ni imaginar que tinguessin els pares tancats”, explica. Totes dues no defalleixen, ni ara que ja no tenen l’amiga de l’ànima, i continuaran anant a totes les concentracions.

La cantada va ser espectacular i van ser molts els que no van poder aguantar l’emoció. El missatge cap als presos i les seves famílies va ser clar: “No esteu sols”. Quan es va cantar L’estaca es va canviar l’última estrofa per acabar dient “...i els podrem alliberar”.