Pirineus vigilats

Hòs és un petit poble occità de cases de pedra i teulades de pissarra, a la riba del riu Garona. És el darrer abans d’entrar a la Val d’Aran seguint la carretera francesa N-125. A la sortida del poble hi ha una petita central hidroelèctrica i els edificis de l’antic pas fronterer de Pont de Rei. No estan abandonats, tot i que de portes enfora ho semblen. En un hi ha un petit destacament agents de la policia francesa i en el següent, una oficina del Cuerpo Nacional de Policía espanyol. Entre els dos edificis hi ha les antigues cabines de la duana, sense ningú a dins, amb una mica de pols als vidres, i sense que cap cotxe hi passi, perquè fa temps que la carretera es va desviar uns metres i els vehicles circulen lliurement d’un estat a l’altre sense que ningú els aturi. Des d’aquí, en direcció nord hi ha vuit hores de cotxe fins a París, i una mica més fins a Brussel·les. En direcció sud, tres hores fins al parc de la Ciutadella de Barcelona, on hi ha el Parlament.

Els mitjans i el govern espanyols estan nerviosos per la possibilitat que Puigdemont torni a Catalunya de manera clandestina per sotmetre’s a una investidura presencial al Parlament. “No el deixarem entrar ni al maleter d’un cotxe”, va dir aquesta setmana el ministre espanyol de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, en una entrevista a Antena 3. Efectivament, en el primer poble dins de l’Estat, Les, hi havia dijous a la tarda una patrulla de la Guàrdia Civil, amb el Patrol aturat dins de la primera rotonda del poble i tres agents plantats davant dels cotxes que venien de França. En aquell moment, però, conversaven entre ells i ningú aturava cap cotxe. Cap a dins, doncs, sense que ningú miri cap maleter. Des de la vall, expliquen que no s’ha notat gaire cap dispositiu de vigilància especial, tot i que el desplegament s’ha incrementat. Almenys una vintena d’agents d’altres comandàncies s’han desplaçat per incrementar la vigilància als dos passos de frontera de la vall, el de Les i Eth Portilhon, segons informava dijous el diari Segre de fonts policials.

Creuant el port de la Bonaigua, cap al Pallars i la vall d’Àneu, hi ha un altre punt on conflueixen diversos passos transfronterers, alguns cap a França, i d’altres cap a Andorra. Aquí, la vigilància és com el tràfic de persones: discreta, dispersa per la immensitat de pistes i camins de muntanya, i clandestina. Ni a Esterri ni a la vall Farrera (un dels punts d’accés cap a Andorra) es percep cap increment de la vigilància en una zona que ha estat històricament lloc de pas en els moments històrics més convulsos del país i d’Europa. Diverses senyalitzacions indiquen els senders utilitzats durant la Segona Guerra Mundial per fer passar jueus fugitius del nazisme i aviadors aliats caiguts durant les batalles a França. Al centre de Sort, un petit museu a l’antiga presó commemora les persones que van perdre la vida buscant la llibertat a través d’aquestes muntanyes, ja sigui en una direcció o en una altra.

A l’Alt Urgell, l’activitat policial de frontera és intensa, però difícil de comparar amb l’habitual. A la duana de la Font d’en Moles, els agents duaners de la Guàrdia Civil obren maleters de manera aleatòria, com és costum, buscant teòricament tabac o divises sense declarar, i no tant presidents de la Generalitat. “No hi veiem cap diferència, sempre hi ha vigilància. La frontera amb Andorra és sempre constant, hi ha desplegament sovint per la Seu i la comarca, i no fa la sensació que s’hagi incrementat”, expliquen des de la Seu d’Urgell. Són 23 els passos naturals que eviten el control fronterer entre Andorra i Catalunya, però també és cert que la Guàrdia Civil, quan ha volgut fer un control estricte, sap com fer-ho: l’any 1997, després que un contrabandista atropellés un noi de 16 anys tot circulant a 170 km/h per una pista de muntanya, la policia fronterera va llançar un pla contra el contraban que va acabar amb 600 contrabandistes enxampats en nou mesos.

A la Cerdanya i el Ripollès, on la frontera és amb l’Estat francès i no existeix contraban, sí que han observat aquests dies un increment inusual de la vigilància policial. Alguns testimonis han explicat a aquest diari que s’han trobat controls aquesta setmana al coll d’Ares, a l’antic pas fronterer, tot i que d’una manera no permanent. Al Pertús, a la Jonquera, diverses furgonetes de la Guàrdia Civil es van desplaçar divendres fins a les antigues casernes del punt fronterer de la Jonquera i van instal·lar un control, durant el qual van escorcollar els maleters i alguns ocupants dels vehicles.

Com ha passat cada vegada que el país ha viscut una situació històrica convulsa, el Pirineu s’ha convertit de nou en un protagonista més de la situació. Històricament ha estat un lloc d’escapada, o d’arribada, en els moments de daltabaix polític i social. Al llarg dels 250 km entre la Val d’Aran i el cap de Creus hi ha infinitat de passos en terrenys escarpats, molt poc habitats, de vigilància difícil, i amb tres estats implicats (l’espanyol, el francès i l’andorrà). Amb la dictadura de Primo de Rivera, Francesc Macià va intentar una invasió militar amb dues columnes d’Estat Català des de Prats de Molló a través del coll d’Ares i Sant Llorenç de Cerdans. Amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, l’any 1936, va ser el punt de fugida de polítics i religiosos que volien evitar ser represaliats per la dinàmica revolucionària que va esclatar en la rereguarda republicana, mentre que el 1939 el van haver de travessar milers de republicans fugint del feixisme. Durant la Segona Guerra Mundial, els passos clandestins van ser el camí de molts jueus que fugien del domini nazi d’Europa cap a Portugal, i també d’aviadors aliats caiguts en combat sobre la França ocupada. El 1945, el PCE va envair militarment la Val d’Aran durant una setmana, buscant que fos l’espurna d’un aixecament des de l’interior contra el règim de Franco, cosa que no va reeixir, i durant els anys posteriors va ser el pas clandestí de petits reductes de maquis i d’opositors al règim. També va ser a través del Pirineu que van arribar des de la Catalunya del Nord les urnes del referèndum de l’1 d’octubre tot burlant la vigilància de la policia espanyola. I, abans que Tarradellas i Suárez pactessin la restitució de la Generalitat i el seu retorn, alguns grups polítics, s’havien arribat a plantejar una operació de retorn unilateral del president exiliat, fent-lo passar de manera clandestina fins a una masia de Vic de la família Vila d’Abadal, i des d’allà en un acte públic i amb columnes de gent protegint-lo fins al Parlament a Barcelona.

L’any 1977, però, Suárez va acceptar el seu retorn.