No havíem d’anar a Estremera

Al llarg de la història diverses religions han cregut en la predestinació, considerant que la vida que ens ha tocat viure ja ha estat escrita prèviament i que els esdeveniments del futur no es poden alterar de cap de les maneres. Dissabte aquesta teoria –que, si es confirmés, ens trauria tota esma per fer res de profit– va quedar refutada definitivament. No pot ser que enlloc estigués escrit que amb Alfred Bosch, Albano Dante Fachin i Josep Ginesta ens haguéssim de trobar a l’aparcament d’una presó, enmig d’un desert silenciós de color de gos com fuig, només alterat pel salt d’algun conill esquerp. A Estremera no hi havíem d’anar a fer res. Segur que tampoc podia aparèixer en els averanys per a Oriol Junqueras el fet d’acabar segrestat entre filats, murs i torres de guaita i lluny de casa seva.

Després de ser identificats i registrats per uns funcionaris de tracte fred, entrem a la presó enmig d’un grup de familiars i amics d’altres presos. No es van obrint les portes que tenim davant fins que es tanquen les que tenim darrere i, entre una cosa i l’altra, adoptem el posat d’aquells que es troben en un ascensor entre desconeguts. És una operació que es repeteix diverses vegades en un camí d’uns cinquanta metres. Som els únics que no sabem exactament on anem. Observem que els nostres companys de trajecte no han de rebre cap indicació dels carcellers cada cop que s’obre una reixa. Deuen haver vingut tantes vegades que ja s’ho saben de memòria. Rere cada un d’ells s’amaga una desgràcia, una misèria o una vergonya i segur que no en tindríem mai prou, d’escoltar les seves històries. Podríem fer un intercanvi. Nosaltres quedaríem astorats pels relats d’atracaments de bancs, d’assassinats cruels, de baralles de bar que es van escapar de les mans, de tràfic de drogues i de persecucions policials amb cotxes atrotinats. Després els oferiríem la història més estrafolària de tot el repertori: venim a veure un home que ha estat empresonat per complir el seu deure, un polític que és aquí dins per donar veu al seu poble i per haver pretès fer-lo lliure. No, no ha robat, no ha estafat, ni ha matat. Tothom obriria uns ulls com taronges.

Mentre ens anem apropant penso que potser ens trobarem l’Oriol desfet i abatut, que haurem de fer el cor fort per animar-lo i que intentarem convertir aquells tres quarts d’hora en una mena de passatemps agradable que serveixi per donar-li força per a uns quants dies. Res d’això.

Ens posen en una espècie de cabina telefònica i l’Oriol entra somrient, xocant-nos la mà a través de la fredor del vidre. Està com sempre, només que torrat pel sol i lleugerament més prim, i ens explica que es dedica molt a fer esport i que, entre això i respondre cartes, pràcticament té tot el dia ocupat. Després ens regala tot un seguit d’anècdotes de la vida presidiària entre rialles per, finalment, dedicar-se a donar encàrrecs tal com solia fer quan era a fora: “Parla amb aquest i que parli amb l’altre, és molt important que estiguin coordinats”, “No us oblideu d’això, que s’ha de tenir molt en compte”, “Com està aquell tema?”, “És clau que a l’àrea metropolitana continuem convencent”. Continua tenint el país dins del cap i preocupant-se perquè tot rutlli mentre el mantenen allà clausurat: a aquest home, no el dobleguen encara que li posin tres fileres més de murs i cinc rastelleres més de filats.

Finalment deixa de sentir-se la seva veu a través de l’intèrfon. Això vol dir que se’ns ha acabat el temps. I, aleshores, li llegim els llavis: “Truqueu a la Neus.” Us asseguro que en aquell moment, si haguéssim tingut un mall, hauríem fotut el vidre a terra.