La crònica
I vostè, és masclista?
Una altra manifestació de mig país va caminar ahir pels carrers de Barcelona, aquesta vegada, tenyida de lila. “Fins als ovaris dels vostres collons”, “No soc un gos, no em xiulis”, “Exigeixo una separació entre vagina i Estat” i “El patriarcat em fa venir patriarcades” eren algunes de les pancartes de la protesta feminista. Un grup de noies de 21 i 22 anys branda cartells amb eslògans per l’estil. En què noteu la discriminació en el vostre dia a dia? La Maria de seguida recita una llarga llista: “Quan vas de festa, al metro, de nit, quan vas sola, et miren, et segueixen, et diuen guapa, a la discoteca et toquen el cul...” “Chicas gratis, chicos no. Som un producte, ens afavoreix perquè no paguem l’entrada, però ens estan tractant com a objectes”, denuncia l’Ares. I on són els vostres amics? “No en tenim, d’amics”, bromeja la Carla. “Amb nosaltres no han vingut”, admet. Són masclistes?D’entrada, el primer que els surt és un “no, perquè no serien els meus amics”. Però la Carla recapacita: “Jo crec que sí, tenen una actitud minimasclista, amb les típiques bromes i comentaris, però no son masclistes exagerats. Són micromasclistes.”
No cal voltar gaire per trobar una dona a qui no li han donat una feina pel fet de ser dona. “A mi m’ha passat i soc enginyera de telecomunicacions. Era una feina en què havia de dur uns equips i consideraven que sent dona no podia suportar el pes, sense veure’m físicament. Potser podia ser llançadora professional de pes i ni ho sabien, i el meu currículum encaixava. Al final vaig aconseguir contactar amb l’empresa per altres mitjans per preguntar per què m’havien rebutjat i la resposta va ser que per ser dona”, explica la Lídia, de 27 anys. Al seu costat, en Polho té molt clar: “Tots som masclistes.” “Estem educats així, tots tenim rols i formes de fer masclistes, tant homes com dones”, hi afegeix. La Lídia assenteix: “Encara que estiguem conscienciades, continuem tenint pensaments masclistes, pel tipus d’educació que hem tingut, però la qüestió és revisar-los, reconstruir-se i intentar apartar aquests aspectes com puguis; no és fàcil, però cal posar-se mans a la feina”.
Seure en un bar i que portin la beguda sense alcohol a la dona i la cervesa a l’home, que des d’un cotxe pel carrer et diguin “guapa” o que s’esperin que una dona estigui sola per anar-hi a parlar són algunes de les discriminacions quotidianes que de seguida apareixen en les converses. “A mi em passa molt, treballo amb joves i haig de demostrar que tinc autoritat per sobre dels meus companys educadors, sobretot amb els nois joves, de 12 a 21 anys”, subratlla l’Aroa, que en té 28. La noia lamenta que les modes, segons quina música i la roba fomenten el masclisme.
Ha vingut al passeig de Gràcia perquè “és un deure, una obligació social i del nostre gènere”. Malgrat que hi ha un cartell surant entre els caps que qüestiona “On són els homes?”, a la protesta hi ha també molts representants de l’altra meitat del país. No cal dir que una manifestació feminista no vol dir només de dones. En Rafael, de 65 anys, va de bracet amb l’esposa. I vostè, que és masclista? “Jo penso que en algunes coses sí, per les feines de la casa. L’educació que vaig rebre és masclista”, recorda, a mig camí entre la justificació i la queixa. Els que no fan autocrítica deuen pertànyer a la majoria silenciosa, que aquesta vegada, ningú no ha invocat.
S’acosta xino-xano una parella agafada de la mà. Sense voler he escrit que són en Javier i la Rosario, però de seguida ho he esborrat: són la Rosario i en Javier. Ell admet que inconscientment sí que és una mica masclista, sobretot a casa. I per què? La Rosario el talla abans que respongui: “Perquè ho porteu a l’ADN!”