“Ens hem de mantenir dempeus”
Crònica de la primera (i última) visita d’un periodista al president Puigdemont, a la presó de Neumünster
“No s’entendria que en un moment com aquest, de tanta transcendència, les decisions les marquessin les diferències entre els partits polítics”, sosté.
Són tres quarts de dotze del migdia de dimecres. Han passat deu dies des que el 130è president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va ser detingut a Alemanya quan es dirigia, provinent de Finlàndia, cap a la seva residència habitual a Waterloo, a Bèlgica. Puigdemont fa deu dies que és a la presó de Neumünster com un reclús més dels prop de sis-cents que conviuen en aquest centre penitenciari, acabat de construir el 1905 i que és envoltat per un mur de 685 metres de llarg i 5,5 d’alt. Deu dies després de la detenció del president Puigdemont, avui el podré visitar per primer cop. És el primer cop que un periodista entra a veure’l. I és, també, el primer cop que el visita la seva dona, Marcela Topor, que entrarà al centre penitenciari acompanyada de l’empresari i sobretot amic de la família Jami Matamala. El que a hores d’ara no sabem cap dels tres és que, en realitat, serà la primera i última visita que farem a Puigdemont a la presó. I jo no sé tampoc que l’endemà, quan escrigui aquestes línies i se sàpiga que Puigdemont sortirà en llibertat, em debatré amb mi mateix sobre si mantinc aquesta crònica o la llenço a les escombraries. Però com que la història és la història, i d’algunes coses se n’ha de deixar constància escrita, la mantinc.
Avui, doncs, som dimecres i a Neumünster, una ciutat que per dimensions podria ser Girona –té poc més de 77.000 habitants–, hi fa un dia gris. Està ennuvolat però, a diferencia d’ahir, no plou. I per ser on som (a 330 quilòmetres al nord de Berlín i a només cent de la frontera amb Dinamarca), la temperatura és prou agradable. Estem a 8ºC.
A les portes de la presó, unes quantes pancartes de suport al president Puigdemont. “Freiheit Puigdemont!” (Llibertat Puigdemont!), llegeixo en una. “Llibertat presos polítics”, diu una altra. Hi ha una desena de catalans amb estelades que, en veure’ns, criden cada cop més alt. Hi distingeixo de lluny Eduard Alonso, aquest gironí que apareix sovint a les televisions embolcallat amb una estelada i que dorm cada nit davant de la presó en suport a Puigdemont. Ahir a la tarda, quan hi vam passar en cotxe discretament per davant, per situar-nos, eren una trentena, els catalans que s’hi manifestaven. Amb alguns d’ells ens vam saludar després a la nit, en un sopar que l’ANC d’Hamburg va organitzar a l’hotel Prisma Western de Neumünster per mostrar el seu suport al president i a la seva dona, Marcela Topor. “No esteu sols”, li van dir entre aplaudiments.
Hi ha uns quants manifestants, però hi ha, sobretot, un núvol de periodistes. De totes les nacionalitats. Abans d’anar cap a la presó he repassat la premsa que hi havia a l’hotel. No hi ha cap diari alemany, cap ni un, ni local ni nacional, que no dediqui com a mínim una obertura de plana a la situació de Carles Puigdemont. I a les pantalles de televisió de l’aeroport, ahir al migdia, en el que devia ser la versió alemanya del 3/24, la imatge de Puigdemont era una constant. Travessar el núvol de càmeres i fotògrafs, ara que ho veig des de l’altre costat, fa impressió. El secret: anar ràpid i en silenci. Intueixo que per a Topor, que també és periodista, és un tràmit complicat. “Està preocupada?”, sento que li pregunten tot acostant-li desenes de micròfons mentre camina. Ni Topor ni Matamala diuen res. Jo camino uns passos enrere. Em pregunto quina resposta esperava, aquest periodista, d’una persona que té la seva parella tancada a presó.
La presó de Neumünster fa impressió. Ve a ser més una Model que no pas Quatre Camins. Probablement perquè la Model es va inaugurar un any abans que Neumünster, i una presó no deixa de ser una presó. D’obra vista, d’aquell rajol vermell típic de moltes construccions del centre i del nord d’Europa, la presó és immensa. I, un cop a dins, fins i tot els visitants perdem la nostra identitat. Ni mòbils, ni rellotges, ni gravadores i escorcollats de dalt a baix després de passar per l’arc de seguretat. Hi ha un gran silenci, quan entres en una presó. I el soroll de les portes que es tanquen rere teu ressona durant bona estona. Reixes, portes metàl·liques i filats amb espines sobre els murs. I una bona estona d’espera abans no confirmen la teva identitat. No estem sols, a la sala d’espera. Hi ha familiars d’altres presos. A Neumünster hi ha presos de tot tipus, per delictes econòmics, de tràfic de drogues, però també per delictes de sang. La conversa amb algun d’ells serveix per entendre alguna de les normes de la presó. Em crida l’atenció que a la sala d’espera del centre penitenciari, mentre et confirmen la teva identitat abans d’accedir definitivament a l’interior, hi hagi justament una revista de viatges. Hi ha ofertes per la Setmana Santa que acabem de passar, però també per a tota la resta de l’any. Prop de dues-centes pàgines de somnis que, llegides on les llegeixo, es fan del tot estrany.
A Neumünster tothom sap qui és Puigdemont. A fora i a dins de la presó. Puigdemont és un pres conegut per tots els interns. Ho explicava a la premsa dies enrere la mateixa directora de la presó, Yvonne Radetzki. “Els presos es preocupen molt per ell, i el cuiden sempre que poden”, explicava Radetzki a l’agència alemanya DPA. I hi afegia: “Per a la majoria de presos, Puigdemont no hauria de ser aquí.” En veiem pocs, de presos, durant el trajecte fins a la sala on mantindrem la conversa amb el president Puigdemont. Un o dos, com a màxim, i sempre van acompanyats per un funcionari equipat amb un grapat de claus que li serveixen per anar obrint i tancant les portes que ens trobem durant el recorregut. Dedueixo que els condueixen també a altres sales de visites.
La sala de visites on ens han conduït després de travessar el pati interior és gran. I equipada per a les visites que hi van amb mainada. Em queda clar en veure la decoració: dos grans quadres amb dibuixos de peixos de la pel·lícula Buscant Nemo i, al terra, enrotllada, hi distingeixo una catifa d’aquelles amb dibuixos de carreteres amb què la mainada s’entreté jugant a cotxes. No hem intercanviat ni una paraula en tot el camí. Ni saps ni vols dir res. Tot és silenci. Fins que Puigdemont, el president Puigdemont, entra a la sala. Ho fa acompanyat de dos funcionaris i precedit pel soroll del grapat de claus que aquests porten enganxades al cinturó.
Una taula, quatre cadires i una sala buida. I amb la companyia, tota l’estona (s’hi mantindrà mentre conversem nosaltres i també mentre el president i Topor es quedaran sols), d’un funcionari de la presó que escolta tota la conversa en silenci mentre controla el temps. Com està Puigdemont? Seriós, una mica més prim, ferm i contundent. I, passada la primera salutació i la contenció d’alguna llàgrima d’emoció –el conec prou bé des de fa molts anys–, parlem una estona. Viu en una cel·la d’encara no deu metres quadrats: un llit, un lavabo, un armari, una petita estanteria i un televisor. “No la miro gairebé mai. Perquè és en alemany i, com que és analògica i no es poden posar subtítols en altres idiomes, em costa d’entendre.” Ell no ho diu, però l’habitació és una presó dins de la mateixa presó. Aquesta Setmana Santa, com que s’ha aplicat la normativa que regeix en els dies festius, Puigdemont –com els altres presos– s’ha passat 23 hores de les 24 hores del dia tancat a la seva cel·la. Durant els quatre dies festius consecutius, només una hora al dia al pati interior. Però ho explica amb la normalitat d’haver assumit la situació.
Què fa? Llegeix, llegeix molt i escriu. Escriu molt, moltíssim. En els deu dies que Puigdemont és a la presó ha rebut més de mig miler de cartes. Més de cinc-centes en una setmana. I com que pot escriure’n tantes com vulgui (la correspondència per carta no està limitada), intenta respondre totes les que pot. En respon tantes que hi ha moments en què no pot escriure’n més perquè li fa mal la mà. Per això ha demanat permís per tenir una màquina d’escriure. Al centre no s’hi permeten mòbils ni, per descomptat, ordinadors. Ni que estiguin sense xarxa. Però sí màquines d’escriure. Avui Puigdemont en tindrà una. Després d’haver fet tots els tràmits, un grup de catalans que viuen a Alemanya n’hi han fet arribar una. Són els que anit van convidar Topor a sopar. En saber que Puigdemont necessitava una màquina d’escriure, s’han mobilitzat per trobar-ne una. No era fàcil, perquè havia de tenir el teclat català, que és el que Puigdemont domina. I per entrar-la a la presó s’havia de poder desmuntar per poder ser revisada. D’aquest grup de catalans, anit alguns van fer centenars de quilòmetres per poder assistir al sopar amb Topor. “Fa dues setmanes la majoria dels que som aquí difícilment ens coneixíem, o ens coneixíem molt poc. Però des del moment que es va anunciar la detenció de Puigdemont ens hem organitzat d’una manera tan efectiva que cap alemany s’ho hauria imaginat dels sudeuropeus”, va dir la portaveu del grup en el discurs de benvinguda a Topor. La majoria, catalans que fa molts anys que viuen a Alemanya. De Girona, de Torroella, d’Olesa de Montserrat, de Barcelona… Hi estan instal·lats i hi tenen la família, i només van a Catalunya durant les vacances d’estiu. I encara no sempre. Però, deien, “Puigdemont és el nostre president i hem de ser on ens necessiti”.
El president Puigdemont necessitava una màquina d’escriure. I ara, gràcies a ells, ja la té. Podrà alternar l’escriure a mà amb l’escriure a màquina. Què escriu? Cartes, reflexions, pensaments, de tot. Coneixent-lo, esgotarà aviat la cinta de la màquina, com ha esgotat, aquest cap de setmana, la tinta d’un dels bolígrafs que li van deixar. Escriu cartes i signa autògrafs. Alguns presos li han demanat dedicatòries. “Són molt amables amb mi”, explica. “I sí, alguns m’han demanat alguna dedicatòria.” Puigdemont, a la presó de Neumünster és popular. Però no té cap privilegi. Cap ni un. “La gent ha d’estar tranquil·la. El tracte que rebo és digne, amb respecte però sense privilegis”, diu. Fa el mateix que la resta de presos preventius i té els mateixos privilegis. Un d’ells, si se’n pot dir així, privilegi, és la visita dels familiars o del seu entorn. Disposen de dues hores al mes. Només dues hores. I avui, entre la conversa que mantindrem i la que mantindrà amb Topor, s’hauran esgotat.
“La gent es pregunta com estàs”, li dic. I és ferm en la resposta. “Feu saber que estic bé. Que em tracten bé, tan bé com als altres presos; que estic a presó i no és agradable, però que estic bé.” La conversa és llarga, i en molts moments, més que de política, parlem de la vida a presó. De com viu l’aïllament. “Els crits de suport dels catalans que hi ha a fora de la presó, se senten des de dins?”, li pregunto. “Jo no els sento, perquè estan molt lluny”, explica. I afegeix: “Però els altres presos sí, i m’ho venen a dir; m’ho expliquen quan coincidim.” Dies enrere, els catalans concentrats a l’exterior s’havien organitzat per tenir un equip de música i megafonia fora de la presó perquè Puigdemont sentís cançons catalanes des de l’interior. Però van desistir quan es van adonar que, just davant de la presó, hi ha un hospital infantil i podrien molestar pacients i familiars. A canvi, van decidir pintar ous de Pasqua amb lemes sobre els presos polítics i la situació de Catalunya i dur-los als nens que estaven ingressats al centre mèdic. Puigdemont somriu quan li ho expliquem.
Sabent que des de Waterloo seguia la trajectòria del Girona FC a primera divisió, i intuint que des que és a Neumünster no ho hauria pogut fer, li explico que el Girona va empatar el cap de setmana passat amb el Llevant. “Ho sé. Ho vaig veure en un dels subtítols del canal de notícies de la televisió alemanya. Això s’entenia bé”, diu. Que estigui a presó no vol dir que no sàpiga què està passant a fora. Pel que explica, ho sap al detall.
Puigdemont és conscient, i molt, de la seva situació. Analitza durant la conversa els avantatges i els inconvenients, o els riscos, de la seva detenció. I ho fa amb fredor. Però convençut que se’n sortirà. “Ens hem de reivindicar; i hem de reivindicar la feina feta”, diu. I afegeix: “S’ha de mirar el futur amb esperança i optimisme, perquè hi tenim dret; tenim el dret que no ens robin el nostre futur.” I encara més: “Tenim aquest dret i l’hem d’exercir.” “Jo ho faig; reivindico el que hem fet, el que hem fet els catalans.” I adverteix: “Malgrat les provocacions, les que tenim i les que tindrem, que ens en sortim només és qüestió de temps.” I, finalment, conclou: “Hem de mantenir la posició i no recular en cap moment.”
L’anàlisi sobre la situació actual és complicada; però, diu “també esperançadora”.
A les portes de la presó, just abans d’entrar, havíem coincidit amb el vicepresident primer del Parlament de Catalunya, Josep Costa, que, en qualitat d’advocat (els advocats hi tenen accés lliurement), sortia de veure el president. “Puigdemont continua considerant que és el candidat; que és el president legítim de Catalunya i el candidat a la presidència”, havia dit Costa minuts abans als mitjans de comunicació que l’esperaven a l’entrada. S’hi continua sentint de veritat?, em pregunto a mi mateix durant la conversa amb ell. Sí. Puigdemont, fins i tot a la presó, parla com a president. S’hi sent. I intueixo, no pas perquè ho digui ell, que no descarta tornar-ho a ser en un futur si és necessari. Tot i que ara, diu, el que cal és defensar la candidatura de Jordi Sànchez. “Després de la resolució de l’ONU que insta l’Estat a garantir els drets polítics de Jordi Sànchez, no s’entendria que no s’investís”, sosté. Però no en vol parlar més. “Ja ho veureu”, es limita a dir. I no va ser fins l’endemà de la conversa a la presó [ahir per al lector] que no vam saber de la carta que el president ha dirigit als seus companys de JxCat instant a investir Sànchez.
No en parlem. Però és evident que, passi el que passi, la proposta d’investir Sànchez no garanteix res. Cal que el voti la CUP o que Toni Comín renunciï a ser diputat, i cal sobretot que Llarena ho permeti i que no l’inhabilitin abans. Calen tantes coses abans del 22 de maig (la data en què la convocatòria d’unes noves eleccions és automàtica) que a hores d’ara res és sinònim de res. Ja n’hem tingut unes quantes, d’investidures fracassades.
Puigdemont, però, del que sí que està convençut és que ara cal actuar dignament. I ell el primer. “Estic representant la institució. I les meves decisions han de ser dignes d’un president”, diu. I reivindica, contundentment, la feina feta des de l’exili: “Gràcies a la feina feta tots aquests mesos som on som; gràcies a la feina feta vam guanyar les eleccions del 21-D.” I afegeix: “I l’hem de continuar fent.”
“El conflicte serà llarg. Ens hem de mantenir dempeus”, diu després d’un silenci. I deixa anar una reflexió contundent: “Que les urgències personals i dels partits no ens distreguin de l’objectiu final pel qual som aquí.” Parla, és clar, de la cruïlla en què es troba Catalunya. Eleccions? Investidura? De qui? No vol entrar en detalls perquè, diu, s’està negociant. Però adverteix: “És el moment d’exigir màxima unitat i determinació als partits polítics, per damunt de les seves diferències.” I reflexiona: “No s’entendria que en un moment com aquest, de tanta transcendència històrica, les decisions les marquessin les diferencies entre els partits polítics.” I encara en veu baixa hi afegeix: “I menys ara, justament ara.”
“Hem de ser conseqüents. Tots, ho hem de ser. I jo el primer”, diu. “La meva feina no és amagar-me. I si reivindico la legitimitat del meu govern, he de ser conseqüent. Tots ho hem de ser.” I afegeix: “Si vaig marxar, si vaig anar a l’exili, no va ser per amagar-me; jo vaig marxar per poder continuar fent feina, no per amagar-me.” No vol, o no s’atreveix, a pronosticar quin serà el seu futur. Té plena confiança en els seus advocats, els de Catalunya, els de Bèlgica i els d’Alemanya, i diu que acceptarà amb tota la dignitat el que passi. “Jo no he vingut a amagar-me; no ho he volgut fer mai. Jo sempre he volgut donar la cara, i ho faré fins al final.”
El vigilant (n’hauria de dir carceller?) que ens acompanya en la conversa escolta impassible. No sé si hi entén res, perquè parlem en català. Però segur que quan ho expliqui dirà que ha vist un president ferm, contundent. Encara que no l’hagi entès. El rostre, els gestos i les expressions de Puigdemont, penso en aquell moment, són les d’un president que ara mateix podria estar assegut al despatx del Palau de la Generalitat.
Es lleva i esmorza a les set, com tots els presos, dina abans de les dotze i sopa a les cinc. Sempre a l’habitació, com la resta de presos preventius. Horari alemany. El cos a Alemanya, però el cap i el cor a Catalunya. És un pres diferent. Llegeix, escriu i conversa amb tots els presos que se li dirigeixen. I es comença a adaptar a les rutines de la presó, sense saber quant de temps s’hi passarà. Amb paper i bolígraf (i quan la hi donin, amb la màquina d’escriure) però sense wifi, sense xarxes i sense ordinador. I això per a ell, amant i usuari com és de les tecnologies i de les xarxes, ha de ser un càstig afegit. No ho diu. Som nosaltres, que més tard preguntarem com és que no pot tenir ni un ordinador, encara que sigui sense wifi sense internet i sense res, només perquè és més còmode escriure i guardar els arxius amb un cert ordre. “Són les normes”, ens responen. Unes normes, és clar, que no estan pensades per a hostes com ell.
I tornem a la política. I a la situació dels presos. “Hi penso sovint, en tots els que són a presó”, explica. “Però sigui des d’on sigui, hem de continuar endavant”, afegeix. Tot i això, ho matisa: “Però és evident que des de la presó no es pot fer el mateix que des de l’exili; per això vaig escollir l’exili, per treballar per la República. Des de la presó és molt més complicat.”
Puigdemont, ho admet sense embuts, no comptava ser detingut a Alemanya. “Hi ha qui diu que ha estat una operació pensada, que corresponia a una estratègia, que vau escollir ser detinguts a Alemanya”, li explico. “No. No és cert”, admet. “La meva intenció era anar a Bèlgica, que és on ara tinc la meva residència; arribar a Bèlgica i posar-me a disposició de la justícia belga, com ja havia fet anteriorment”, diu. I en dona la prova més clara: “El diumenge, el dia que em van detenir, jo anava cap a Waterloo, a Bèlgica. Allà m’hi esperava la meva dona i les filles, que comptaven passar la Setmana Santa junts. Com es pot arribar a dir que em vaig deixar detenir, si m’estava esperant la meva dona i les filles?”
Topor i les filles, explica Puigdemont, es van assabentar de la seva detenció quan acabaven d’arribar a Waterloo després d’haver aterrat a Bèlgica unes hores abans. I, ateses les circumstàncies, van haver d’agafar un vol de tornada cap a Catalunya el mateix vespre. “Sabent que m’esperava la família, com algú es pot pensar que em vaig deixar detenir?” “No és cert”, diu. I hi afegeix que, tot i això, la confiança que tenia en la justícia belga, la té també ara en l’alemanya. “Em van detenir, sí. Però jo no fugia. Anava cap a Bèlgica a presentar-me a la justícia, com ho he fet sempre. No m’he amagat mai. Sempre he donat la cara. I ho continuaré fent.” “I em defensaré aquí com ho hauria fet allà.”
Puigdemont i Matamala parlen una estona sobre qüestions logístiques. Jo no tinc més temps. I demano si hi ha algun lavabo a prop. No el necessito especialment. És també una excusa per si mentrestant puc treure el nas per alguna dependència més de la presó. M’hi acompanya un funcionari alt com un sant Pau. El lavabo és just al costat de la galeria típica de les presons. Em fa pensar, sí, en la Model. Evidentment, no tan degradada com estava abans de tancar. La distribució de les cel·les al voltant d’una galeria (i tampoc és que jo hagi vist gaires presons) m’hi fa pensar. Hi distingeixo una cabina de telèfons, de color bau, a l’entrada, des d’on els presos poden fer trucades (sempre amb un saldo limitat, m’expliquen). I hi veig el munt de cel·les que hi ha a cada costat de la galeria, presidida, al centre, per una escala de ferro (hi ha un munt de ferro, a la presó) que dona accés al primer pis, on hi deu haver més cel·les. Puigdemont deu dormir en una d’elles. No goso preguntar en quina perquè el funcionari fa mala cara quan intueix que ara mateix voldria esmunyir-me per veure millor la galeria. No ho faig. Em ve pell de gallina. Els meus passos ressonen. I ho fan, sobretot, les claus cada cop que entrem i sortim per una porta.
Topor i Puigdemont conversen sols durant una estona. Són els moments, m’imagino, de més contenció. I mentre espero en una sala contigua no puc parar d’imaginar-me com ha de ser passar-se hores i més hores aquí a dins. “Estic bé”, ha dit Puigdemont. “Feu saber que estic bé”, m’ha dit fa uns moments. I jo em pregunto: i com carai es pot estar bé, dins d’una presó? Es pot estar ferm, contundent, sòlid i segur, però no bé. Ens acomiadem amb una abraçada. No ens han deixat entrar gravadores, mòbils ni, és clar, càmeres. La darrera imatge vostès només se la poden imaginar, però a mi se’m quedarà gravada a la retina per sempre més. El 130è president de la Generalitat, d’esquena, caminant cap a la galeria en direcció a la seva cel·la.
Nosaltres sortim. Ell es queda a dins.
Dempeus?
I tant! L’endemà [ahir] el jutge decretava llibertat per a Puigdemont. Ni rebel·lió ni presó. Parlo amb Marcela Topor. I amb Jami Matamala. Ploren d’alegria. Com tot el país.