Un atac limitat que no canvia res

Res no canvia després de l’atac limitat dels Estats Units, França i el Regne Unit a Síria de com estava la cosa fa uns dies, més enllà que Donald Trump, Teresa May i Emmanuel Macron han salvat una mica la seva imatge en haver complert les amenaces vers el règim sirià. Han aconseguit un cert protagonisme en un moment que tenen complexos i variats problemes interns. I han recordar als vencedors de les diverses guerres internes i externes que es donen a Síria que se’ls ha de tenir en compte.

És fa difícil saber quines són les propostes dels Estats Units en l’actual escenari donat el desgavell que impera a la Casa Blanca. No sabem si el president pretén o no la ràpida retirada de tropes i de l’ajuda militar als kurds que controlen el nord del país. Si el kurds es queden sense el suport de Washington potser no podran consolidar tot el territori que controlen de cara a una negociació amb Damasc per aconseguir una autonomia. I si es generés un espai buit, es podria reactivar un conflicte armat entre els kurds, els diferents grups islamistes, el mateix Estat islàmic, Turquia i les tropes de Damasc.

Qui sembla que té clar el que vol es Macron. El president francès mostra lideratge sumant-se a l’atac en nom de la ingerència humanitària, i va fer públic, ahir, documents dels serveis d’intel·ligència que provarien que sí que es van utilitzar armes químiques a Duma. Però, a la vegada, Macron reconeix la victòria de Baixar al-Assad i manté la visita a Damasc el mes vinent.

Els acords Sykes-Picot del 1916, amb què es van dibuixar les fronteres i zones d’influència al Pròxim Orient –aquella divisió francobritànica i aquelles fronteres que va intentar trencar Estat Islàmic fa quatre anys– posaven el que seria Síria i el Líban sota la tutela francesa. I París vol ser present en el pastís de la reconstrucció econòmica del seu antic protectorat, que no vol que quedi tot en mans de Rússia i la Xina, i en el dels equilibris d’influències polítiques, culturals i religioses, que no vol que quedin només en mans de Moscou i Teheran.

Paradoxal resulta en aquesta crisis el paper de Turquia. Allunyant-se Erdogan d’Europa i de l’OTAN, apropant-se a Rússia i legitimant la victòria d’Al-Assad, va obtenir el vistiplau tàcit de gairebé tothom per aconseguir el control de la regió kurda d’Afrin. Així ha frenat les aspiracions dels kurds de consolidar un territori continu al sud de tota la frontera amb Turquia. I els tancs turcs va conquerir Afrin amb l’ajut de grups rebels islamistes sirians que han obtingut la garantia d’Erdogan que allà no els atacaran les tropes de Damasc.

Turquia ha estat clau en els pactes amb el rebels de la zona de Ghouta per rendir-se i ser traslladats amb les seves famílies a enclavaments com ara Idlib, en mans d’altres grups islamistes, o Afrin, en mans de Turquia. També Turquia ha gestionat, aquesta setmana, l’evacuació dels rebels que quedaven al barri bombardejat el 7 d’abril. Al-Assad, amb els bombardejos de fa vuit dies, va derrotar de forma definida aquest grups establerts a menys de deu quilòmetres del centre de Damasc i, tot seguit, Turquia, amb el vistiplau d’Al-Assad, els va facilitar a ells i les seves famílies la sortida amb vida.

L’atac, tal com s’ha fet, ha evitat una espiral de difícils conseqüències entre Rússia i l’Iran, d’una banda, i els Estats Units amb l’OTAN, de l’altra, que potser haguessin desitjat Israel i l’Aràbia Saudita. Al-Assad continuarà en el poder sense cap opció de recanvi, i la Rússia de Vladímir Putin, potència militar i política guanyadora, en serà el seu garant.