Política

opinió

Terrorisme ‘low cost’ com a sistema de propaganda

L’Estat espanyol articula el seu sistema de repressió d’acord amb una estratègia compartida entre el govern, les majories parlamentàries nacionalconstitucionalistes al Congrés i al Senat, la cúpula del sistema judicial, les forces de seguretat de l’Estat, els sistemes de comunicació públics i tota la premsa espanyola amb la subvenció directa del govern. Aquest és el sistema que promou i reprodueix el marc de la repressió estructural contra qualsevol opció que disputi l’hegemonia del règim del 78.

La qüestió, però, és que, des del punt de vista de l’estat de dret, exercir violència estructural i física contra les oposicions al marc constitucional és un tema delicat. Les democràcies formals han de mostrar la seva capacitat de gestió del conflicte de manera civilitzada, pragmàtica i oberta al canvi. A Espanya, l’Estat no funciona gestionant el conflicte, sinó assetjant-lo. Justificar aquesta agressivitat és complicat si no és que tens una bona excusa. I, si no la tens, és imprescindible cuinar-la. Però ha de ser mínimament creïble per a la pròpia parròquia a fi de cobrir la funció de tapar les vergonyes dels propis dèficits democràtics, cada cop més a la vista dels socis europeus. El conflicte català ens ha permès comprovar que la resposta conceptual marc de l’Estat i del seu sistema de repressió es mou entre dos universos simbòlics: ETA i el cop d’estat del 23-F. Funciona així:

Qualsevol operació política que discuteixi operativament (o sigui, més enllà del discurs) la unitat de l’Estat és ETA. Per què? Perquè ETA era independentista. En conseqüència, qualsevol opció independentista és homologable a ETA. I, si ho és, independentisme i violència són sinònims. Si els independentistes, i les seves propostes, accions i manifestacions, es mantenen d’acord amb posicions democràtiques i en l’exercici de la no-violència, cap problema: hipotèticament, poden generar violència. És la fantasia del jutge Llarena i que tots els partits nacionalconstitucionalistes i la premsa del règim comparteixen amb devoció: equiparar la violència activa amb la resistència passiva, vincular el risc hipotètic de violència amb la voluntat efectiva d’utilitzar-la o bé confondre el seu imaginari de violència amb el fet que realment aquesta violència s’hagi produït. A aquest nivell hem arribat. És el paradigma del terrorisme low cost.

Però és imprescindible constatar que el marc legal resultant de la reforma del Codi Penal del 2015 obre la porta a una interpretació elàstica dels supòsits de terrorisme. L’article 573 tipifica com a supòsits terroristes totes aquelles accions orientades a subvertir l’ordre constitucional i les estructures polítiques, econòmiques i socials contingudes en l’Estat. Això comporta la possibilitat de conceptualitzar els desordres públics com a actes de terrorisme. És a dir, les protestes que alterin l’ordre es poden arribar a llegir, legalment parlant, com a accions terroristes. Aquesta reforma del Codi Penal que ara amenaça activistes dels CDR va ser producte d’un acord entre el PP i el PSOE, entre Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, i també CiU. Però encara té un antecedent: al País Basc, el jutge Garzón va inaugurar fa més d’una dècada una gran campanya contra el moviment abertzale amb el pretext que tot –moviments socials, actes de protesta i accions al carrer, organitzacions polítiques, mitjans de comunicació– confluïa en ETA. Recordeu tota una Mesa Nacional d’Herri Batasuna a la presó? Recordeu el tancament d’Egunkaria i el processament dels seus directius? En el context basc del segon quinquenni dels noranta fins a la primera dècada del segle XXI, trobarem els orígens de les receptes repressives que avui se’ns apliquen sense haver ni imaginat la violència política a Catalunya.

En termes democràtics convencionals, és una animalada que accions de protesta relativament disruptives, com ara tallar carreteres, puguin servir d’excusa per acusar algú de terrorista. Però hi ha una intenció política profunda darrere de tot això. El sistema de repressió de l’Estat exerceix una acció coordinada de propaganda destinada a justificar el setge autoritari contra l’independentisme: si no hi ha violència, fem que aparegui en l’imaginari social. Tothom a Espanya sap què era i què feia ETA i per què no s’hi negociava des de finals dels anys noranta del segle passat. ETA matava; els independentistes catalans, no. Som un moviment cívic democràtic, però aquest detall és el que l’Estat oculta en el seu sistema de propaganda, perquè, si no ho fes, hauria d’afrontar políticament el problema. O el que és el mateix: negociar. Donar a entendre que l’independentisme català és similar a ETA i al seu entorn permet a l’Estat justificar la seva acció repressiva sense més alternativa que oferir més repressió. Com a Euskadi.

Això sí, hi ha una originalitat en la construcció de la repressió contra el republicanisme català que no passa per l’experiència basca. En el sistema de propaganda, el cop d’estat del 1981 té un paper complementari a la violència imaginada. El cop –val la pena recordar-ho– va ser un bàlsam per a la unitat d’Espanya, ja que a conseqüència seva es va acabar tota possibilitat d’una evolució plurinacional de l’Estat. Però la idea que es va vendre al seu moment és que “la jove democràcia espanyola” va vèncer els darrers revoltats del franquisme més ranci; que el rei, al capdavant i amb determinació, va tallar de soca-rel qualsevol retorn al passat del dictador. Aquest repertori d’eines conceptuals és el que el sistema de propaganda de l’Estat també empra per contrarestar la trajectòria democràtica del moviment independentista català. En realitat, els independentistes al govern, al Parlament i al carrer són colpistes perquè tensionen la legalitat constitucional. I discutir la legalitat és, segons aquest raonament, antidemocràtic. Quelcom que la història desmenteix categòricament en moltíssimes situacions en el marc dels processos polítics de canvi. Ara bé, en termes de propaganda, la idea torna a ser de nou diàfana: amb colpistes, no s’hi negocia. Mai. Els independentistes afirmen que són demòcrates, però en realitat no ho són. La policia i els jutges tenen tota la justificació per actuar contundentment contra colpistes. La intervenció pública del rei Felip va reblar aquesta idea clau en connexió simbòlica amb el seu pare. Via lliure per equiparar en penes colpistes i independentistes.

Les dues experiències històriques, ETA i el 23-F, estan sent emprades actualment com a sistema propagandístic (amb la consegüent manipulació conceptual) contra el moviment independentista català, de manera que quedi justificada la repressió política, judicial i policial contra les aspiracions republicanes, amb una intensitat inacceptable per a un estat de dret. En resum, la justificació és clara: 1) Afirmem fins a l’extenuació que els independentistes sempre tendeixen a la violència i referim-nos a ETA per connectar mentalment la gent amb la violència terrorista quan assenyalem independentistes; 2) Capgirem el seu tarannà democràtic acusant-los de colpistes i mimetitzant llei i ordre amb democràcia.

En síntesi, si els independentistes som violents i som colpistes, només mereixem que ens esclafin. Aquest és el marc mental que el sistema de repressió de l’Estat promou propagandísticament en l’àmbit territorial espanyol i en diversos escenaris internacionals. És el marc mental que nega el diàleg i justifica una repressió draconiana perquè les fonts del seu desplegament propagandístic són ni més ni menys que ETA i el cop d’estat del 23-F: escenaris de violència. La reforma del Codi Penal del 2015, efectuada amb el pretext de combatre el gihadisme, proporciona cobertura legal a aquesta acció de propaganda a gran escala. El jutge Garzón va ser un dels màxims inspiradors d’aquest despropòsit antidemocràtic, perquè gràcies a personatges com ell la justícia espanyola ha quedat completament impregnada de voluntat política impositiva.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.