Espanya té un problema amb la corrupció

“Mai m’ha agradat que la relació dels polítics amb els empresaris passi més enllà d’un punt, perquè quan es passa, arriba una corrupció brutal, i això és fatal per a la societat.” Qui parla no és un líder antisistema en un ateneu llibertari, sinó un assidu al fòrum econòmic de Davos (Suïssa), el president del BBVA, Francisco González, en la presentació de resultats del banc el 2 de febrer passat. González, que va ser col·locat pel president José María Aznar el 1996 al capdavant del privatitzat Argentaria, va sentir la necessitat de denunciar la plaga de les connivències entre polítics i empresaris, entre corromputs i corruptors, que conquista tants i tants titulars a l’Estat espanyol. Tot i parlar des de la talaia de la presidència del segon banc estatal, un banquer considerat afí al PP connecta amb el sentit majoritari de la població. Segons un estudi titulat La calidad de las instituciones en España, que acaba de publicar el Cercle d’Empresaris a Madrid en col·laboració amb Transparència Internacional, els escàndols com ara Gürtel, Púnica, Lezo, els ERO d’Andalusia i Nóos porten el 95% dels espanyols al convenciment que la corrupció a Espanya està molt estesa.

Si hi ha algun tret distintiu de la corrupció contemporània a l’Estat espanyol és la seva transversalitat, perquè travessa des de la màxima institució del cap d’estat en l’etapa de Joan Carles I –el cas Nóos– fins a als quatre consellers d’IU –entre ells, José Antonio Moral Santín– que acudien a l’assemblea de Caja Madrid amb la seva targeta black, passant pel PP de la Gürtel i de la Púnica o el PSOE del frau amb les ajudes dels ERO andalusos. El que hauria de servir per unir tot l’arc parlamentari en un clam unànime, però, sovint es precipita en un joc de cridar “I tu més” a l’adversari, com es comprova en les comissions d’investigació que ara mateix hi ha en marxa al Congrés per aportar llum sobre el finançament irregular del PP i al Senat –patrocinada pel PP en solitari– per estendre el zel indagador a tots els partits.

En el seu rànquing elaborat amb 180 països, Transparència Internacional va situar Espanya entre els llocs 42 i 45, empatada en puntuació amb Xipre, la Dominica i la República Txeca en l’índex del 2017. Espanya, però, és el país que més empitjora respecte al 2016, junt amb Hongria i Xipre, i fins i tot països com ara el sultanat de Brunei i Botswana van registrar l’any passat un millor lloc que l’espanyol. En concret, Espanya obté una puntuació de 57 sobre 100, molt lluny dels estats europeus menys connotats per la corrupció com ara Dinamarca (88) i Finlàndia, Noruega i Suïssa (tots amb una nota de 85 sobre 100).

Per Jesús Lizcano, president de l’ONG Transparència Internacional Espanya, el cas espanyol va ser excepcional el 2017 pel fet d’obtenir tant la pitjor nota des que mesura la percepció de la corrupció com el pitjor lloc en la classificació dels 180 països escrutats. “Hauríem de tenir una mitjana de 70”, sosté Lizcano, que no dubta quan se li demana que assenyali els culpables de l’alta percepció de corrupció espanyola: “Els que dirigeixen el país: per una banda el govern i per l’altra els parlamentaris.” A l’hora d’explicar la puntuació històrica d’Espanya, el president de Transparència Internacional amplia el focus per llançar un avís: “La percepció de la corrupció s’incrementa als països on la llibertat d’expressió, la llibertat dels mitjans de comunicació i la llibertat civil són perseguides o no existeixen.”

En aquest excepcional any 2018, que concentra molts dels judicis dels casos més mediàtics –el dels ERO d’Andalusia, per exemple, va esclatar el 2011 i ara arriba a judici–, el cas del controvertit màster de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, a la Universidad Rey Juan Carlos ha estès la sospita de la corrupció al món universitari i als currículums inflats. Però les evidències que amenaçaven ja aleshores la credibilitat de Cifuentes no van ser cap impediment perquè els assistents a la convenció del PP a Sevilla es posessin dempeus el 7 d’abril per tributar a la presidenta madrilenya una ovació de dos minuts. “Hem de defensar el que és nostre i els nostres”, va alliçonar en aquella cita la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, prioritzant el sentit de pertinença a l’ètica, quan el vídeo del robatori de dos pots de crema antiarrugues a l’Eroski de Vallecas el 2011 encara no era públic. Quan el president espanyol era empès a dir si preferia sostenir Cifuentes o atendre l’exigència de Ciutadans de rellevar-la, ell recorria a l’“I tu més”. “Consejos vendo y para mí no tengo”, es va excusar Rajoy per desviar la culpa a Cs, fins al dia en què el vídeo del furt a l’Eroski va fer desaparèixer Cifuentes.

Segons l’estudi La calidad de las instituciones en España, la conclusió és que la corrupció no és en l’ADN espanyol, sinó que resideix en “unes organitzacions públiques altament controlades pels partits governants” i que no tenen contrapesos. I té, és clar, un impacte econòmic. “La inversió cau on es considera que hi ha alts nivells de corrupció”, alertava Víctor Lapuente, coordinador de l’estudi i alhora doctor en ciències polítiques per la Universitat d’Oxford i professor a la Universitat de Göteborg. Segons aquest estudiós, el “clientelisme” i la “burocràcia” són dos dels grans llastos de l’economia d’una Espanya on alguns prefereixen ovacionar la crida a “defensar el que és nostre i els nostres” per damunt d’altres consideracions.