L’Europa que es dibuixa

Sabem que la Unió Europea té reptes molt importants sobre la taula, com són la sortida de la crisi econòmica, la gestió de la immigració, concretament dels refugiats, el ‘Brexit’ o la pròpia legitimitat democràtica de la UE. Tot plegat, atesa l’evolució del món, cada vegada amb més estats importants dirigits per mandataris amb força càrrega autoritària, com és el cas de Rússia, els EUA, Turquia i la Xina, genera una sensació que la UE es feble, poc contundent, davant els conflictes, com és el paper que ha tingut a Síria o, abans, a Líbia, per no anar més enrere. La incidència d’aquest fets i també de la gestió dels reptes ha propiciat disfuncions en el si de la UE, amb un increment substancial de l’euroescepticisme, que ha provocat l’entrada de partits clarament antieuropeistes en governs d’estats de la UE i ha forçat els partits tradicionals a prendre algunes propostes d’aquests. I és en aquest escenari que surt la figura d’Emmanuel Macron que, fa un any, va aconseguir en molt poc temps tenir una majora suficient que el fes arribar a president de la República francesa. I ho va fer, a més de garantint la ‘grandeur’ de França, també amb una aposta europeista clara, que va provocar una entrada d’aire fresc a l’escenari europeu, cohibit pels esdeveniment en aquells moments.

Sembla que l’aposta per avançar cap a la integració europea segueix ferma per al president francès i així ho ha manifestat en diferents ocasions. El que cal ara és que altres actors, altres estats, s’hi apuntin, especialment Alemanya, que fa temps que està callada per les dificultats que ha tingut per poder formar govern, però la presència i el suport d’Alemanya són indispensables, juntament amb els de França, per garantir el projecte europeu, i més ara amb tot el que representa de pèrdua de capacitat i poder la marxa del Regne Unit, amb el ‘Brexit’ a les portes. El que cal ara és que França i Alemanya trobin punts d’acord en matèria d’integració econòmica, ja molt avançada, però amb línies vermelles, com és la profunditat de la mutualització del deute que accepti Alemanya. O pel que fa al pla polític, si França té la voluntat d’arribar a un punt d’integració de polítiques comunes, que Alemanya proposa. Veurem què s’aconsegueix quan es passi del postureig europeista, en què sembla que està instal·lat Macron, i es passi a la taula de negociacions.

El que sí que és clar és que el món no espera la Unió Europea, i avança molt ràpidament, principalment en les noves tecnologies i la ciència, i també amb l’adaptació de l’economia a les exigències dels canvis i, malauradament, amb la gestió de la política amb una marxa menys, i més en la UE, en què l’important s’ha de consensuar entre 27. Així, en l’àmbit de la UE, convé voluntat i generositat política per superar els interessos estatals i apostar per una Unió Europea, que garanteixi la identitat dels seus pobles, que estigui connectada amb la ciutadania i que tingui capacitat econòmica i política única, imprescindible en un món globalitzat.