Des que Quim Torra va ser nomenat candidat a la presidència de la Generalitat no han parat de sortir articles i piulades seus que els sectors espanyols més conversadors i alguns partits polítics han aprofitat per tirar-li en cara. Que si xenòfob, etnicista, antiespanyol, supremacista i un llarguíssim etcètera de desqualificacions. El president de ha demanat disculpes fins a tres vegades per si algú s’havia sentit ofès, però el linxament continua dia rere dia. En la segona sessió d’investidura, la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, va abanderar aquesta croada contra Torra, que va acusar de tenir “una ideologia que defensa la xenofòbia i una identitat excloent”. I li va etzibar: “Faig res d’antinatural parlant en castellà a Catalunya?”

Però més enllà d’aquests articles, que realment sí que es poden considerar polèmics, Torra té una llarga trajectòria literària en què destaca el seu treball incansable per recuperar el llegat del periodisme català i també la reivindicació de l’exili durant la Guerra Civil.

Per exemple, un dels llibres més emotius que ha coordinat és El nadal que no vam tornar a casa (A Contra Vent), en què recull textos que van escriure Eugeni Xammar, els germans Pi i Sunyer, Pous i Pagès i Ventura Gassol sobre els sentiments que tenien per haver de passar el primer Nadal lluny de casa, lluny del seus, després de la Guerra Civil.

Una experiència que alguns dels membres del govern anterior han viscut a la seva pròpia carn aquest passat Nadal, ja sigui a l’exili de Bèlgica o la presó. El mateix vicepresident, Oriol Junqueras, reconeixia que el pitjor d’estar tancar a Estremera durant aquelles dates és no poder passar el dia de Reis amb el seus fills.

Però abans de continuar repassant la trajectòria de Torra a través dels seus llibres, cal que ens aturem en un moment clau: l’any 2008, quan Quim Torra va crear l’editorial A Contra Vent, amb la voluntat de recuperar els grans periodistes de l’època de la República i de convertir-se en un referent del periodisme literari català. Aquesta idea li va sorgir després d’escriure Periodisme? Permetin! La vida i els articles d’Eugeni Xammar (Símbol Editor), que li va permetre d’endinsar-se en la vida del periodista, diplomàtic i traductor Xammar, una figura clau en la seva carrera, i també en el periodisme d’aquella època. “Vaig quedar enamorat d’aquells periodistes, de com escrivien, de la seva independència, de la seva valentia”, recordava Torra en una entrevista a Vilaweb. Les dues primeres obres que va publicar A Contra Vent ja denotaven quina era el camí que volia seguir Torra i també la seva editorial: El periodisme silenciat. Just Cabot: vida i cartes de l’exili i Big Jack, el sanguinari. Unes peces literàries que volien posar en relleu dues figures desconegudes per al gran públic: el periodista Just Cabot i el també periodista i humorista Àngel Ferran. Un Cabot que va aparèixer en el segon discurs d’investidura quan Torra va recordar que el 1955 el president Irla es va adreçar al periodista i, agraint-li la seva felicitació d’any nou, li va comentar les seves preocupacions: “El camí que seguirà la joventut catalana, el dret de Catalunya a la seva llibertat i també la pau del món.” Un paral·lelisme amb la situació actual?

En aquesta mateixa línia, l’any 2009 Torra va guanyar el premi d’assaig Carles Rahola amb l’obra Viatge involuntari a la Catalunya impossible (Editorial Proa). Un altre cop Xammar torna a ser l’eix central d’aquesta narració. Amb l’excusa de l’elaboració d’un llibre sobre Eugeni Xammar, s’expliquen tres vides trencades per l’exili i per l’oblit, les de Lluís Capdevila, Àngel Ferran i Francesc Madrid; i Torra, amb ironia i tendresa, fa desfilar davant nostre la història d’un país que volia ser culte, civilitzat i cosmopolita. Precisament, Torra destaca una frase de Xammar que ha acabat adoptant com a pensament polític i que ara, malauradament, torna a prendre més vigència que mai: “Tractant-se de les coses de Catalunya, jo no prenc precaucions.”

Un altre llibre clau en la seva vida és Honorables. Cartes a la pàtria perduda (A Contra Vent), en el qual Torra escriu a personatges polítics, d’empresa i de la societat civil que han destacat per la seva lluita per Catalunya. Un cop més hi tornem a trobar Eugeni Xammar i altres com Pompeu Fabra i Francesc Macià. També destaca la carta que dirigeix al seu avi i i al darrer alcalde republicà “accidental” que va tenir Santa Coloma de Farners –bona part de la família del president viu en aquesta població selvatana.

Però Torra no només s’ha caracteritzat per mirar enrere en els seus llibres, sinó que un dels darrers que ha publicat, Els últims 100 metres, l’any 2016, analitzava la situació de l’independentisme i com s’havia d’encarar la recta final per intentar arribar a la República. En una entrevista a El Punt Avui, quan encara es parlava del termini de 18 mesos de Junts pel Sí i no s’albirava el referèndum de l’1 d’octubre, Torra ja alertava de les dificultats que tindria el que llavors s’ anomenava RUI (referèndum unilateral d’independència): “És enormement difícil que es pugui celebrar, perquè és inconstitucional des del punt de vista espanyol, perquè aquest cop sí que tindràs la Guàrdia Civil.”

En un altre llibre d’A Contra Vent, La porta de la gàbia, també es pot intuir altres valors polítics del president: diversos autors plantegen la possibilitat d’una independència unilateral.