Cervantes i l’elefant

S’havia criticat que el govern encara no s’havia sotmès al control del Parlament, i el ple d’ahir ho va ser íntegrament, de control, i després d’interpel·lacions a l’executiu. Nou mesos i mig després de l’últim cop, en el famós ple del 6 de setembre, obria el foc una pregunta de Toni Morral sobre lloguer social al conseller Damià Calvet. Bé, pregunta no del tot, perquè el mal càlcul del temps el va deixar sense fer-la després de tota l’exposició prèvia. La patinada és disculpable, com ho seria que després també es quedessin a mitja contesta els consellers novells Chakir El Homrani i Àngels Chacon, però és més condemnable que passés el mateix a dos veterans il·lustres que ahir tornaven a respondre des del banc del govern: els ex del tripartit Josep Bargalló i Ernest Maragall. Un i altre, això sí, van demostrar que es mouen bé en el cos a cos i van deixar els seus titulars. El primer, per refermar que el govern “és l’única autoritat educativa a Catalunya” i retreure, en presència d’una de les professores denunciades a la Seu d’Urgell, que tota denúncia s’ha de presentar al seu departament, i no als jutjats. El segon, per deixar clar a Soraya Sáenz de Santamaría que el Diplocat pensa seguir en la línia en què treballava, perquè ja “no està en liquidació, està en reactivació”. Ves per on, tot el contrari que el govern popular...

Els que ho van aprofitar des del minut zero per seguir la tàctica de l’aldarull i tensió constants serien Cs, si bé no amb tot l’èxit desitjat. Primer, amb un Carlos Carrizosa que va vessar un seguit d’improperis sobre el conseller de Polítiques Digitals, Jordi Puigneró (des de la seva participació en l’1-O al seu sou), que segurament van tenir la contesta que més els cou: ser obviats. Entre rumors de sorpresa, en efecte, Puigneró va deixar el seu interlocutor amb la paraula a la boca i ni es va dignar a contestar, però sí que ho faria la consellera de Cultura, Laura Borràs, a la nova tongada de retrets de Fernando de Páramo, aquests pel boicot dels CDR a un acte d’homenatge a Cervantes que organitzava Societat Civil Catalana a la universitat. Tot el grup havia acompanyat l’abrandat discurs posant sobre l’escó un exemplar idèntic i verge del Quixot, fet que va sorprendre la consellera quan es va girar a contestar. “Ah, que bonica aquesta imatge!”, exclamava, abans de declarar-se afalagada per la defensa d’un llibre que ella ha estudiat i treballat bé acadèmicament. “Espero que l’hagin llegit tots, aquest és el millor homenatge”, els etzibava entre riures indissimulats de la resta de bancades. No va ser l’única que hi va sucar pa. “Cervantes també és una expressió de llibertat”, recordava després el mateix president, davant un darrer reguitzell d’acusacions d’Inés Arrimadas.

Quim Torra, fins fa pocs mesos un home de cultura, s’estrenava ahir en el format més aproximat al d’arena política. Hi havia neguit entre els seus assessors al públic, i va debutar amb certs nervis a pregunta de la CUP sobre el repartiment de cadires en els mitjans públics, gesticulant molt i sense esgotar de molt el temps. De fet, sense ni tan sols mirar-lo. Però a mesura que avançava l’interrogatori, per a què s’havia guardat un parell d’anuncis –la carta al rei i la reunió, dilluns, amb Pablo Iglesias– se’l va veure més còmode, sobretot quan va parlar de diàleg i va reiterar el tema estel·lar que vol que centri la seva reunió amb Pedro Sánchez. “El gran elefant que tenim a Catalunya és el dret a l’autodeterminació”, assimilava, afirmació a la qual replicaria Miquel Iceta amb un altre mantra que intentaran de nou fer valer els socialistes a partir d’ara: “El gran elefant són els dos terços de la cambra que es necessiten per avançar.” No va acabar de convèncer Torra, però, que va fer més gran el paquiderm en demanar a Arrimadas que condemni l’existència de presos polítics. “Això també forma part de l’elefant”, etzibava. Ara bé, que vagi amb compte, perquè el rei emèrit en caçava, d’elefants. I el fill, el 3-O també...