“Als pobles no pots fer de Llanero Solitario”

A Sant Mori, com a tots els municipis de menys de 500 habitants, hi ha llistes obertes: a la butlleta hi tenies cinc noms i n’havies d’escollir tres. Jo hi concorria tot sol amb la sigla d’ERC, i vaig empatar a vots amb un dels candidats de la llista del PDeCat. En aquests casos, la llei electoral estableix que el desempat es faci per sorteig, i vaig sortir jo, de manera que per formar govern calia posar-se d’acord amb mi, perquè dels cinc regidors possibles, el PDeCat en tenia dos i la marca blanca dels socialistes, també dos. Fa riure, però soc alcalde per sorteig.

No, gens. Fins i tot vam parlar tots tres grups, però el de la Candidatura de Progrés, més novell, va preferir no entrar al govern, i amb Modesta Cucurull ens vam posar d’acord a repartir-nos l’alcaldia mitja legislatura cadascun. No ha estat complicat; ens hem entès molt bé.

M’ha representat un repte personal i n’estic molt content. Fa trenta anys que soc funcionari a l’Ajuntament de Tossa, i vaig pensar que amb l’experiència adquirida com a tècnic municipal podia aportar alguna cosa al meu poble. I la veritat és que sí, però també he descobert que les dimensions condicionen molt. En un ajuntament petit l’alcalde ha de fer de tot i quasi tot sol. Només tinc un agutzil, un secretari i un aparellador. Amb aquesta estructura estàs molt limitat, perquè aquí preval una altra cosa: la proximitat. Ahir mateix em va trucar una veïna perquè un camió havia trencat un fanal i saltaven guspires. Resoldre aquests problemes també és acció de govern.

El rol és diferent. Per una banda és més feixuc, per falta de recursos, però per l’altra és com governar una casa petita: tot és molt més casolà. Els pobles petits juguem en una altra lliga. Ara bé: la responsabilitat és la mateixa. Tot ho has de fer amb la màxima escrupolositat i correcció, la mateixa que exigeix un ajuntament gran. Aquí no hi ha consignes polítiques, sinó que vens a aprendre i a ajudar. No pots pretendre arribar i fer de Llanero Solitario.

Ara arranjarem el safareig, però la màxima prioritat és renovar la xarxa d’aigua potable. Sant Mori va ser dels primers pobles que en va tenir, als setanta, i ha quedat antiquada. Està feta amb uralita, i les canonades es rebenten sovint. Requereix una inversió potent, i ens caldrà demanar ajuda, però és indispensable.

Tenim un consultori magnífic però no tenim metge. Depenem del CAP de Bàscara, però la plantilla també s’ha reduït els últims anys, i a vegades els veïns es desplacen a Camallera i es troben que tampoc hi visiten. Els alcaldes que en depenem ens hem hagut d’organitzar perquè no ens oblidin.

N’he d’acabar de parlar amb el partit, però segurament que sí. Em fa il·lusió, encara que em passi el dia anant amunt i avall.