Rebels sense armes?

El recurs de la defensa dels presos i exiliats centra una part important de l’argumentari en la jurisprudència fixada fa 31 anys pel Tribunal Constitucional amb la sentència 199/1987. Dos anys abans, els parlaments català i basc havien presentat recurs d’inconstitucionalitat contra la llei orgànica estatal 9/1984, aprovada en el marc de la lluita contra “bandes armades i elements terroristes” (és a dir, ETA), perquè entenien que s’excedia i estenia a persones implicades en delictes de rebel·lió i d’apologia la suspensió de drets fonamentals en principi reservada a investigats per terrorisme, segons l’article 55.2 de la Constitució, del qual aquesta llei precisament suposava el desenvolupament.

L’article 55.2 té un redactat diàfan, perquè obre l’opció que una llei orgànica fixi “la forma i els casos en els quals, de forma individual i amb la necessària intervenció judicial i l’adequat control parlamentari” –al·lusió que pot ser interessant en el debat paral·lel sobre si preval el reglament del Parlament o la llei d’enjudiciament criminal– certs drets fonamentals puguin ser suspesos a persones investigades per “l’actuació de bandes armades o elements terroristes”. “La utilització injustificada o abusiva de les facultats reconegudes en dita llei orgànica produirà responsabilitat penal, com a violació dels drets i llibertats reconeguts per les lleis”, postil·la fins i tot l’article, que pretén protegir així d’interpretacions esbiaixades i anima a perseguir els qui ho tergiversin.

En base a això, és clar, el TC va donar parcialment la raó als demandants i va deixar clar que el concepte de “bandes armades” s’ha d’interpretar “restrictivament i en connexió, en la seva transcendència i abast, amb el d’elements terroristes”. De fet, la sentència es fa seva la jurisprudència penal, que ja s’havia pronunciat acotant els possibles suspesos no tan sols a la “permanència i estabilitat del grup, i al seu caràcter armat (amb armes de defensa o de guerra, i també amb substàncies o aparells explosius)”, sinó també a la seva “entitat suficient per produir un terror en la societat i un rebuig de la col·lectivitat, per la seva gran incidència en la seguretat ciutadana”, que comportés un “atac a tota la societat democràtica”. “Qualsevol interpretació més àmplia –conclou el TC– no tindria la cobertura constitucional del 55.2.”

La resolució, però, va més enllà i es refereix als rebels que la llei orgànica volia posar al mateix sac: “Per definició, la rebel·lió es realitza per un grup que té el propòsit d’ús il·legítim d’armes de guerra o explosius, amb una finalitat de produir la destrucció o eversió de l’ordre constitucional.” I insisteix que quan la llei parla d’”organització rebel” ho “equipara a la integració en banda armada”, referint-se “a l’ús d’armes de foc, bombes, granades, substàncies o aparells explosius o mitjans incendiaris de qualsevol classe”. “Tals rebels, com que integren el concepte de banda armada,” sí que veuran com “legítimament” els apliquen “la suspensió de drets”, diu el TC, que el Suprem contradiu ara quan condiera que no calen armes perquè hi hagi rebel·lió. Molts juristes, a més, han recordat els darrers dies que la majoria de tribunals del món solen ser cauts a l’hora de restringir drets a investigats, i més si són càrrecs representatius, perquè preval la presumpció d’innocència.