“La nostra complexitat ens enriqueix i afavoreix”

Simplement, hi ha vegades que cal fer les coses i, a poc a poc, et vas embolicant en política, però no ha estat una vocació com la d’un religiós que li ha vingut la fe de sobte. Ja ho he dit alguna vegada i pot sonar políticament incorrecte, però he tingut molta sort que d’una afició en vaig poder fer una professió, tot i que mai me l’hagués plantejat com a tal.

Només el meu avi matern, Genís Leal, que era molt aficionat a la política i va ser sindicalista durant la República. Molts anys més tard van retornar de l’exili dos amics seus que havien estat oficials de l’exèrcit republicà i cada quinze dies quedaven per fer la xerrada a casa d’un d’ells i, de vegades, jo els portava en cotxe i em quedava a escoltar-los. Amb ells vaig aprendre moltes coses i vaig adquirir uns valors que no s’aprenen a l’escola. Aquells tres homes grans tenien una dimensió política i humana que no m’he retrobat durant la meva vida política.

Aquesta és una de les coses de les quals em sento més orgullós com a alcalde, encara que de vegades no es vegi o no es valori prou. Vaig agafar l’alcaldia, com qui diu, quatre dies després de la fusió, i de seguida vaig haver de resoldre l’expedient de segregació de Peratallada.

Sí, però, tot i les dificultats, crec que al final hem aconseguit que la gent sàpiga el que és Forallac, que és un nom bàsicament administratiu. L’Ajuntament mai no ha pretès que la gent se senti de Forallac, sinó dels seus respectius pobles. La casa de la vila es va inaugurar l’1 de febrer de 1997 a Vulpellac. És l’única inauguració que he fet en trenta anys, perquè crec que les inauguracions les fa cada dia la gent quan trepitja el carrer, no quatre polítics mudats. Aquell dia no sabia gaire bé què dir, i algú em va recomanar que enraonés com ho faig sempre amb la gent del poble. I simplement els vaig dir que un municipi de 1.800 habitants té unes particularitats i unes possibilitats molt més importants que tres de 500.

Tenim una vintena de dòlmens, cinc esglésies romàniques, tres castells, dos nuclis que estan reconeguts al 100% com a béns culturals d’interès nacional. No puc dir si és difícil gestionar tot això perquè no sé com es fa d’una altra manera, no he tingut l’oportunitat de governar cap altre municipi, però segurament tenir tant de patrimoni comporta tant avantatges com inconvenients. Crec que es tracta simplement d’estimar les coses.

I et podria dir el mateix: que si en trenta anys no haguéssim demostrat que estimàvem el nostre entorn, algun desastre hi hauria hagut. Jo he crescut caminant pel bosc, i el fet d’haver nascut en un poble petit com Canapost, amb només catorze cases, que abans formava part de Peratallada però està més a la vora de Vulpellac, fa que la gent entengui millor que jo no intento afavorir amb la meva gestió del territori un nucli o un altre, sinó que m’estimo les Gavarres en general.

No, Forallac és un municipi turístic, i tenim l’obligació de triar el model de turisme que ens convé, per evitar la massificació. Però també tenim sòl industrial i agricultura i ramaderia. El 2002 vam acabar d’urbanitzar el polígon industrial, un projecte que, en temps de crisi, ens ha ajudat a mantenir l’economia municipal, en espera que es reactivi l’economia en general. Si només tens una cosa, et tanques, i per a mi tots els sectors són importants, com també ho són tots els nuclis del municipi. M’estimo més la nostra complexitat, perquè crec que ens enriqueix i afavoreix.

Tenim la superfície de sòl industrial més gran del Baix Empordà, però el sòl industrial ha de servir per a alguna cosa més que fer fàbriques. Fa una dècada vam crear el viver d’empreses Nexes , que és el primer de les comarques gironines, el sisè de Catalunya i el vintè de l’Estat, per volum d’empreses –unes 30– i de gestió.

Ens han atacat molt pels clots, perquè en matèria de patrimoni, per més que facis, mai no en fas prou. Per posar fi a les discussions s’està elaborant un pla especial, que barreja molt el patrimoni natural i l’arqueològic, per especificar el grau de protecció que requereixen els clots. Així la gent que té propietats a l’entorn dels clots podrà saber què implica exactament la declaració de bé cultural i si pot tallar un arbre o plantar una vinya. També he mantingut alguna conversa amb els propietaris dels clots i semblen disposats a cedir la seva gestió a l’Ajuntament durant 25 o 30 anys.

Sí, perquè crec que encara puc donar alguna cosa. Segurament, aquesta serà l’última vegada. Les ganes d’aprendre i de fer coses encara hi són, com el primer dia. Jo no haig d’ensenyar res a ningú, però sí que m’agradaria participar una mica en l’aprenentatge del meu relleu.