Boira sobre el canal

A mesura que s’acosta l’octubre –el termini fixat per tancar un acord sobre la sortida del Regne Unit de la Unió Europea (UE) abans que es faci efectiva el 29 de març de l’any vinent–, una boira de pessimisme s’ha instal·lat entre els negociadors del Brexit, a banda i banda del canal de la Mànega. Per a aquesta data, les dues parts haurien de tenir pactats els termes del divorci i una declaració política en què consti quina relació establiran un cop deslliurats del contracte que els ha mantingut units durant més de 40 anys. Però queda, encara, molt per fer.

Quant al primer apartat, el que seria pròpiament l’acord sobre la sortida, hi hauria gairebé un 80% del contingut consensuat. Es tracta, bàsicament, del reconeixement recíproc dels drets dels ciutadans –dels comunitaris residents al Regne Unit i viceversa– i dels diners que haurà d’abonar Londres per donar-se de baixa del club (uns 40.000 milions d’euros). Queda, però, l’espinosa qüestió de la frontera irlandesa, que actua com a fre a l’avenç de les negociacions. La sortida del Regne Unit de la UE implica la reaparició automàtica d’una barrera física entre Irlanda i la província britànica del nord, un escenari que no interessa a ningú perquè, restringint la llibertat de moviments de ciutadans i empreses a l’interior de l’illa i reintroduint controls policials, es posarien en risc els acords de pau fatigosament obtinguts entre unionistes i republicans després de dècades de violència.

Però si el primer capítol no està resolt, més difícil sembla encara definir quina relació s’establirà amb el Regne Unit quan aquest esdevingui un país tercer. L’ambició de Londres és conservar tant accés al mercat únic europeu com li convingui recuperant, alhora, el control de les fronteres per barrar el pas a la immigració indesitjada. L’objectiu és tenir les mans lliures per negociar pel seu compte tractats comercials bilaterals amb la resta del món (amb els EUA, el Japó, la Xina....), cosa que, actualment, com a membre de la UE, no pot fer.

Seria aquesta una posició incompatible amb els principis de la UE, que ha convertit la integritat del mercat únic –respectant les quatre llibertats que li són inherents: béns, serveis, capitals i persones– en una línia vermella. Brussel·les tem, a més, que un estatus a la carta, que permetés als britànics beneficiar-se dels avantatges d’accedir al mercat europeu sense haver-ne d’assumir els costos, podria temptar altres socis a marxar també de la Unió amb les mateixes condicions.

Amb les posicions tan allunyades i el calendari que apressa, no és estrany que hagi revifat la por a arribar a la data límit sense cap acord. Però l’interès compartit per mantenir una relació comercial fructífera porta, més aviat, a pensar que el pragmatisme s’acabarà imposant, encara que als brexiters més hiperventilats qualsevol solució que no passi per tallar totes les amarres amb el continent els semblarà una rendició incondicional que alimentarà, encara més, les seves ànsies de cobrar-se el cap de May.