Els deures de la UE per al nou curs

Escrivia en el darrer article que el repte més important de la UE i dels seus estats membres és la immigració, pel que fa a la gestió dels immigrants i refugiats que arriben a Europa i també a la necessitat de trobar solucions en origen perquè les persones no hagin de marxar dels llocs on han nascut, ni per qüestions econòmiques ni per conflictes. Per aconseguir-ho convindria una política d’immigració i d’asil comuna i molta generositat i voluntat política. Sembla que les reunions del president espanyol, Pedro Sánchez, amb el francès, Emmanuel Macron, i més recentment amb la cancellera alemanya, Angela Merkel, van en aquesta direcció, al marge de les posicions intransigents, sovint racistes, d’altres mandataris europeus. Veurem si en la cimera del setembre s’hi troba una solució. És evident, però, que la UE té altres reptes sobre la taula, com és ara la crisi política que complica les relacions entre els estats membres, com la posició del govern de Polònia o d’Hongria, crítics respecte a la UE. I també l’entramat institucional complex, amb el Consell, la Comissió i el Parlament europeus, que sovint no es té ben clar qui té la darrera paraula, la qual l’acaben prenent els estats importants.

De fet, si la UE vol ser un actor internacional important i respectat haurà de fer un salt qualitatiu en la integració econòmica, que ja es va avançat amb la previsible reforma de la zona euro, la coordinació pressupostària i fiscal i la unió bancària, i sobretot en la integració política i de la de la seguretat i defensa, encara molt limitada i amb reserves dels estats membres.

Tot plegat és el que donaria unitat d’acció als vint-i-set estats membres i donaria una imatge internacional de fortalesa i unitat. També convindria més integració en àrees geoestratègiques importants, com és el cas de l’energia, que es gestiona des dels estats, perdent capacitat d’acció i mostrant debilitat davant els grans productors com són ara Rússia i altres. I pel que fa a la política interior, convindria que la UE no fos aliena a aspectes que succeeixen en els estats membres, especialment els que es manifesten democràticament, com és el cas d’Escòcia, i el més recent de Catalunya, i dels que puguin manifestar-se en el futur, obrint la possibilitat al que es coneix com a ampliació interna. I també convindria integrar els diferents codis civils i penals dels estats membres, de manera que hi hagués unitat d’acció dintre de la Unió Europea i no es produïssin contradiccions entre les valoracions d’un mateix cas, amb resultats substancialment diferents pel que fa a la llibertat dels afectats, com s’ha vist recentment a l’entorn del conflicte català. Es tractaria de preservar la idea general de la UE: units en la diversitat però amb l’objectiu que tots els pobles s’hi sentin representats.

Si la Unió Europea aconsegueix aprofundir en aquests reptes, segur que serà més acceptada per la ciutadania i influent i respectada internacionalment.