Un president inestable

Des que contra tot pronòstic va guanyar les eleccions del 2016, la presidència de Donald Trump ha estat de tot menys convencional. Més enllà de polítiques i ideologia, és la personalitat de l’inquilí de la Casa Blanca –canviant, volcànica, temerària– el que ha marcat la primera part del seu mandat. L’alarma ja l’havien donat una trentena de psiquiatres nord-americans un mes després de la presa de possessió, quan van advertir el país de la “greu inestabilitat emocional” del nou president i el van declarar “incapaç de servir amb seguretat” en la seva alta funció.

La imprudència de Trump s’ha pogut veure en decisions que posen en risc els delicats equilibris geoestratègics, com ara la construcció del mur amb Mèxic, el trasllat de l’ambaixada dels EUA a Jerusalem, la guerra comercial amb la Xina o el trencament amb els aliats europeus, per citar-ne només alguns exemples. Però la prova definitiva dels nivells de temeritat a què ha arribat la presidència de Trump l’hem trobat aquesta mateixa setmana en el sorprenent article publicat pel New York Times en què un alt funcionari emparat en l’anonimat revela l’existència d’una estructura organitzada dins la mateixa administració republicana dedicada a sabotejar l’agenda més incendiària del president. Invocant la defensa de les institucions democràtiques, s’organitza un nucli de “resistència” per torpedinar, des de dintre, l’acció presidencial. El mateix funcionari admet que, atesa la “inestabilitat” del seu cap –també comandant suprem dels exèrcits i líder de la primera potència mundial–, alguns membres del govern es van arribar a plantejar activar la 25a esmena de la Constitució, la que hauria permès desposseir-lo dels seus poders per incapacitat i transferir-los al vicepresident Pence, però l’opció es va acabar desestimant per evitar “una crisi constitucional”. Descartada aquesta via, en reapareix una altra per apartar el president –l’impeachment o destitució, un procés en mans del Congrés–, sobretot si els demòcrates recuperen el control de les dues càmeres en les eleccions del 6 de novembre. El moment seria propici, i més després que els judicis a dos antics col·laboradors –l’excap de campanya Paul Manafort i l’exadvocat personal Michael Cohen– han afeblit la posició de Trump. Però els líders demòcrates –com Obama, que divendres va entrar en campanya qualificant el seu successor d’“amenaça a la democràcia”– han evitat fins ara parlar obertament d’impeachment, potser per por de mobilitzar les bases republicanes i en espera que la investigació del fiscal Mueller sobre la suposada ingerència de Rússia en les eleccions del 2016 els doni munició més sòlida per fer caure el president.

I mentre els demòcrates fan càlculs i administren els seus temps, és Trump qui utilitza l’espantall del seu propi impeachment per presentar-se com una víctima del poder mediàtic liberal i les elits de sempre, i captar vots per salvar una presidència caòtica i inestable.