“Ens sentim europeus, tot i que el silenci d’Europa ens va decebre”

Cert. Inicialment hi van haver moltes declaracions en contra, però la veritat és que ara està tot calmat. I que nosaltres el que hem de fer és feina, que en tenim molta.

Probablement ells ho van viure així, però la realitat és que jo sóc una persona a qui se li ha retirat l’euroordre i em puc moure amb tota llibertat. El meu nomenament és legítim i jo puc fer la meva feina amb normalitat. I ara es tracta d’això, de reemprendre coses, perquè tota l’etapa del 155 va fer molt mal. Es van perdre oportunitats. La delegació de Brussel·les té més de trenta anys i un gran reconeixement, i ara el que hem de fer és rellançar-la.

No tinc cap problema per parlar i dialogar amb qui sigui. Estic sempre a disposició. De rebre qui sigui i de treballar. Perquè hem de ser capaços de continuar essent un actor davant de les institucions europees, parlant-los a més a més de la defensa legítima del nostre projecte polític.

Sí, i durament. El 155 va ser bastant cruel amb tot el que era l’activitat exterior de Catalunya. Aquesta delegació no es va tancar, però estava sota una vigilància constant, un certa censura. I això va afectar la dinàmica de treball

Sí, s’ha mantingut. Sortosament.

Parlen de sensació de censura, de que se’ls exigia haver de comunicar constantment tot el que feien. A segons quines reunions no hi podien anar, i segons quines coses no les podien fer.

La delegació de Catalunya és present a Brussel·les des de fa molts anys, perquè hem de recordar que és hereva del que havia sigut el Patronat Català ProEuropa. Havia estat la delegació de referència i per això amb el 155 es va voler estroncar la seva dinàmica.

Fan servir l’amenaça; i la qüestió és: en base a què i per què? Si el primer 155 ja no estava fermament justificat, un nou 155 encara ho està menys.

Estem començant a fer agenda; perquè el període estival ho paralitza tot. Però ja ens hem vist amb diferents delegacions, d’Escòcia, de Gal·les... I estem contactant amb la delegació espanyola, la del País Basc, amb la de les Balears, amb algunes de les quals ja m’hi he reunit.

Les pressions diplomàtiques espanyoles perquè les institucions catalanes no poguéssim tenir una relació fluïda i normalitzada amb les institucions europees venen del 2015. Ha estat una dinàmica molt constant i punyent durant tots aquests anys. I aquest és també el gran repte: ser capaços de normalitzar i fer evident davant les institucions europees en el context democràtic que vivim, que una institució tant consolidada com la catalana ha de poder tenir unes relacions absolutament normalitzades amb elles.

Veurem. Tot just ara sortim del període estival i teòricament amb l’Estat espanyol hi ha un context de diàleg. Veurem com això ho condiciona tot plegat.

Moltes coses. Sobretot, però, que hi ha una realitat política que s’ha volgut expressar-se sempre de manera pacífica i democràtica, i que aquesta realitat i voluntat persisteix i no desapareixerà.

A nivell d’institucions europees, certament, hi ha hagut evidentment grans silencis, alguns de colpidors. Però estan informats i segueixen què està passant. Una altra cosa és que evidentment els hem de fer arribar la informació contrastada del que està passant a tots els nivells. Del que està passant i del que va passar l’1-O. I els hem d’explicar que, tot i el que ha passat, la ciutadania persisteix reclamant llibertat. I els hem d’explicar també, és clar, que ara hi ha uns sectors d’extrema dreta que estant intentant violentar i generar crispació.

Sí. Però estem parlant d’anys de forta pressió diplomàtica espanyola, que ha condicionat molt aquests silencis. Jo crec, però, que des de el 1-O en endavant la pròpia UE comença a reflexionar i a tenir una perspectiva diferent del que passava a Catalunya i Espanya. Tinc un punt d’optimisme sobre quina serà l’actitud en el futur.

Crec que tots hem descobert que a Europa regeix la llei dels estats, i que per això tothom ho ha considerat un afer intern.

Evidentment; jo mateixa també vaig sentir certa decepció, i entenc que és una reacció lògica. L’altra és que, malgrat aquesta frustració pels silencis, també és cert que continuem sentint-nos europeus i volem construir i contribuir a aquesta Europa. No renunciarem a la ciutadania europea, ni a desenvolupar-nos en aquest context i amb aquests valors. Jo mateixa sóc aquí perquè confio en la justícia europea i en la separació de poders.

Aquest és un mal que s’està estenent, i a Catalunya també.

Perquè hi ha hagut moltes guerres de relats. I aquí és on nosaltres hem de continuar demostrant amb paraules i amb fets que el nostre projecte no és excloent, que som un país d’acollida.

Les migracions hi han sigut sempre, i sempre hi seran. I Europa ha crescut també gràcies a aquesta diversitat. Hem d’enfocar aquest tema en positiu, i veure com des de la delegació contribuïm també en aquest debat, i com contribuïm que Europa i Catalunya es facin més fortes amb les migracions.

És lenta en reacció perquè també hi ha hagut un context polític que ha dificultat molt aquesta reacció. Aquests moviments d’extrema dreta que propugnen el contrari, que cal tancar Europa, que propugnen fer fora persones o no deixar-los entrar, això també ha alentit algunes decisions i ha dificultat que hi hagi una reacció d’Europa.

Per descomptat. Des de la delegació, insisteixo, el que hem de fer és traslladar tot allò que el govern de Catalunya vol i té necessitat de traslladar a les institucions . I cal no només traslladar el cas català a les institucions europees sinó també a l’opinió pública d’aquí a Bèlgica.

Se n’està fent bastant ressò. Crec que cada vegada es fa més palès que a Espanya pot estar succeint el que ha passat en d’altres paisos d’Europa, on s’han fet més explícits aquests moviments d’extrema dreta. S’ha de trobar aliances, fronts comuns, per frenar l’extrema dreta a Europa.

Serà difícil, ara com ara, que a Catalunya hi hagi estabilitat. Perquè la situació és molt complicada. Però entenc que el que hi ha per part del govern és sobretot la voluntat de tirar endavant un doble objectiu: d’una banda, poder donar resposta a les necessitats del dia a dia; i de l’altra, gestionar l’herència de la repressió i la persecució d’uns drets, de combatre aquells que volen aniquilar un projecte polític legítim... Per tant, és molt difícil que hi hagi estabilitat a Catalunya. La ciutadania en general palpa que hi ha situacions anòmales, que hi ha una situació que s’ha de resoldre per poder anar cap a un punt d’estabilitat. D’altra banda, necessitem que el país continuï tirant endavant. Aquesta ambivalència no és senzilla.

Veurem com evoluciona. Portem uns anys que és difícil esgotar legislatures. Veurem com evoluciona. És difícil de dir. Però tot és complicat, perquè el tema judicial segueix el seu curs i el polític ha de conviure amb tot això. No tinc una bola de vidre, no ho sé. Jo no havia planificat mai ser la delegada del govern... A la meva vida des de fa mesos estic instal·lada en la incertesa. I el que sí que hem de tenir, crec, és aquesta plena capacitat d’adaptació, i no perdre mai aquesta convicció en el que volem ser i com hi volem arribar .

Oficialment soc la delegada del govern de la Generalitat.

En els escrits que a hores d’ara ja he fet, o en les converses que ja he mantingut, els explico qui sóc més enllà de ser la delegada del govern de la Generalitat. Els explico que a Catalunya hi va haver un referèndum que es va reprimir violentament, i que hi va haver una declaració d’independència que no es va arribar a materialitzar. Això, evidentment, els ho explico.

Per descomptat. Des de la delegació, insisteixo, el que hem de fer és traslladar tot allò que el govern de Catalunya vol i té necessitat de traslladar a les institucions . I cal no només traslladar el cas català a les institucions europees sinó també a l’opinió pública d’aquí a Bèlgica.

Se n’està fent bastant ressò. Crec que cada vegada es fa més palès que a Espanya pot estar succeint el que ha passat en d’altres paisos d’Europa, on s’han fet més explícits aquests moviments d’extrema dreta. S’ha de trobar aliances, fronts comuns, per frenar l’extrema dreta a Europa.

Serà difícil, ara com ara, que a Catalunya hi hagi estabilitat. Perquè la situació és molt complicada. Però entenc que el que hi ha per part del govern és sobretot la voluntat de tirar endavant un doble objectiu: d’una banda, poder donar resposta a les necessitats del dia a dia; i de l’altra, gestionar l’herència de la repressió i la persecució d’uns drets, de combatre aquells que volen aniquilar un projecte polític legítim... Per tant, és molt difícil que hi hagi estabilitat a Catalunya. La ciutadania en general palpa que hi ha situacions anòmales, que hi ha una situació que s’ha de resoldre per poder anar cap a un punt d’estabilitat. D’altra banda, necessitem que el país continuï tirant endavant. Aquesta ambivalència no és senzilla.

Veurem com evoluciona. Portem uns anys que és difícil esgotar legislatures. Veurem com evoluciona. És difícil de dir. Però tot és complicat, perquè el tema judicial segueix el seu curs i el polític ha de conviure amb tot això. No tinc una bola de vidre, no ho sé. Jo no havia planificat mai ser la delegada del govern... A la meva vida des de fa mesos estic instal·lada en la incertesa. I el que sí que hem de tenir, crec, és aquesta plena capacitat d’adaptació, i no perdre mai aquesta convicció en el que volem ser i com hi volem arribar .

Oficialment soc la delegada del govern de la Generalitat.

En els escrits que a hores d’ara ja he fet, o en les converses que ja he mantingut, els explico qui sóc més enllà de ser la delegada del govern de la Generalitat. Els explico que a Catalunya hi va haver un referèndum que es va reprimir violentament, i que hi va haver una declaració d’independència que no es va arribar a materialitzar. Això, evidentment, els ho explico.