EL RADAR
UE, la batalla que ve
En aquesta última setmana, hem vist com l’extrema dreta avança els seus peons a escala global. Al Brasil, un nostàlgic de la dictadura militar arribava a les portes del poder el mateix dia que, a Espanya, el partit neofalangista Vox feia una demostració de força omplint el pavelló de Vistalegre, escenari tan vinculat a Podem. L’endemà, Matteo Salvini i Marine Le Pen segellaven una aliança a Roma amb vista a les eleccions europees de maig. L’objectiu: aplegar en un grup a l’eurocambra els partits ultranacionalistes que campen pel continent i preparar l’assalt conjunt als centres de poder comunitari.
L’estratègia, segons els analistes, implicaria pactar amb el que, previsiblement, continuarà sent el primer grup de la cambra (el conservador, del qual forma part encara el partit del líder hongarès Orbán, aliat de Salvini) per repartir-se les presidències del Parlament, la Comissió i el Consell Europeu.
Amb un discurs populista i xenòfob centrat a atacar el paper de les elits davant els estralls de la globalització –“defensem els marginats que l’esquerra ha oblidat”, ha arribat a dir el viceprimer ministre italià– i a combatre la immigració, percebuda com una amenaça a la identitat cristiana del continent, aquesta naixent internacional sobiranista pretén revertir sis dècades d’integració europea i tornar l’actual UE a l’estadi d’una comunitat de “nacions”.
Sense dic de contenció, l’onada populista avança des dels països nòrdics fins a la Mediterrània a cavall del fracàs del sistema polític tradicional (dominat pels partits cristianodemòcrates, socialdemòcrates i liberals) en la seva resposta a la crisi financera que hem viscut aquesta darrera dècada, i a la pressió creixent de la immigració.
Tenen el poder a Polònia i Hongria i, des dels darrers mesos, a Àustria i a Itàlia. Han irromput al mateix Parlament alemany, on són la primera força de l’oposició; condicionen el govern de Dinamarca i bloquegen el de Suècia des de les últimes eleccions de setembre; tenen capacitat de vetar decisions dins del Consell Europeu i continuen marcant l’agenda política en diverses capitals, incloent-hi Berlín, plaça en mans d’una Merkel en fase crepuscular. Han imposat un discurs contra les polítiques neoliberals del “búnquer de Brussel·les” i contra la immigració, que no troba una rèplica més enllà d’una vaga defensa del valors fundacionals de la Unió i de l’ordre liberal democràtic de postguerra. La pèrdua de milions de llocs de treball provocada per la crisi i l’abandonament de les xarxes públiques de protecció social han generat una angoixa que els ultres intenten capitalitzar. Amb aquesta bandera, la dels desheretats de la Gran Recessió, es llançaran a la batalla de les europees del maig sense que, fins ara, cap projecte sòlid alternatiu se’ls hagi interposat en el camí.