Concentracions a contracor

L’origen de tot, una flauta?

Tot i que no es tracta pas de cap competició, uns dels pioners en aquesta protesta diària són els veïns de Sant Fruitós de Bages. L’Anna Ortega va baixar al carrer el dia 1 de novembre de l’any passat, just el dia abans que la magistrada Carmen Lamela empresonés tot el govern català que no havia marxat a l’exili, i va tocar la seva flauta travessera acompanyada dels seus dos fills. L’Anna feia dies que volia tocar El cant dels ocells com a protesta per l’empresonament dels Jordis, però no trobava un instrument que feia almenys 20 anys que no tocava. En pocs dies, però, la seva acció havia corregut i ja no tocava sola. Però no només això: altres municipis del Bages ja l’imitaven.

En David Vila, portaveu dels veïns de Sant Fruitós, explica que, en l’origen, “a banda d’El cant dels ocells es cantava L’estaca i Els segadors, però ràpidament es va decidir que aquest no era un moviment independentista, sinó de defensa dels drets civils, i per això només es toca El cant dels ocells”. La concentració es fa cada dia a les 9 del vespre a la plaça de la Vila.

A la comarca del Bages també hi ha concentracions cada dia a Manresa, a Artés i a Santpedor. En el cas de la capital de la comarca, la Marta Torra explica que van començar “el dia després de Sant Fruitós”, el 2 de novembre, el mateix dia de l’empresonament dels consellers. A Manresa es concentren cada dia a les 7 de la tarda en punt, “just quan acaben de tocar les campanes de la Seu”, davant les voltes de l’edifici de l’Ajuntament, a la plaça Major.

Al Bages, però, hi ha una altra convocatòria destacable, la que té lloc al pla de Lledoners, al costat de la presó, i en la qual hi participa gent d’arreu de la comarca. De fet, s’ha creat una espècie de moviment, Omplim Lledoners , que serveix per coordinar la multitud de col·lectius, entitats, grups de música, que hi volen anar. La convocatòria oficial és ara els diumenges al migdia, després que, com explica Vila, la darrera trobada nocturna reunís més de 5.000 persones i una trentena de músics.

“Ara al vespre es fa fosc més ràpid i moure tanta gent en un espai tan petit començava a ser complicat; per això, i d’acord amb els familiars dels presos polítics, es va decidir fer-ho els diumenges al migdia, com un vermut, coincidint amb l’hora que ells són al pati”, comenta.

Deu minuts de cassolada diària

A Bescanó, al Gironès, també són pioners de les protestes diàries contra l’empresonament i l’exili dels polítics catalans. La concentració es va gestar el 16 d’octubre de l’any passat, el dia de l’empresonament dels Jordis. D’aquell dia, la Berna Sedó explica: “Un grup de veïns de diverses edats vam seguir la convocatòria de fer una cassolada, però en lloc de fer-ho des dels balcons, vam baixar al carrer.” I així va ser com va néixer aquesta protesta, que, més d’un any després, encara continua, cada dia al vespre, de 9 a 9 i 10 minuts, de diumenge a dijous a la plaça U d’Octubre, i divendres i dissabte a la plaça de les Nacions. En aquest cas, la protesta és, encara avui, una cassolada, com es va fer el primer dia, per tot seguit escoltar una petita dissertació sobre algun capítol de la història de Catalunya i, per cloure l’acte, es canta Els segadors.

Sedó hi afegeix que el grup de veïns s’autoanomenen Els Esquellotaires de Bescanó i que van ser convidats, l’agost passat, a pronunciar el pregó de la festa major. A més, pel pròxim dia 10 de novembre han organitzat un sopar groc per recaptar fons per als familiars dels presos i exiliats. A les comarques gironines hi ha altres iniciatives, com ara la dels veïns de Banyoles, que, també cada dia, es concentren, al migdia, davant de l’ajuntament en una iniciativa que va iniciar un empresari jubilat de Porqueres, Josep Garcia.

Espontani, veïnal i obert a tothom

A Barcelona, una de les concentracions diàries es fa a la plaça Enriqueta Gallinat, a l’Eixample esquerre, i va començar el 6 de novembre de l’any passat. La Rosa Pellicer explica: “Va ser espontani; sortíem als balcons a fer les cassolades i vam decidir baixar i ajuntar-nos, tot i que llavors la majoria ni ens coneixíem.” Aquest primer dia eren tants que van arribar fins i tot a tallar el carrer. Ara es mouen en una mitjana de 50 persones diàries, “tot i que en dies assenyalats arribem a la vuitantena”. La seva insistència és tal que arriben a fer torns per garantir que els dies més complicats sempre hi hagi algú. “A l’estiu la gent gran es va oferir per tapar els dies en què els més joves estaven de vacances i així, encara que fóssim menys, sempre hi ha hagut algú”, explica Pellicer.

El col·lectiu es defineix com a apartidista –“Tenim gent del PDeCAT, d’ERC, de la CUP, ve gent dels Comuns a donar-nos suport, dels Comitès de Defensa de la República, de l’Assemblea Nacional Catalana”– i deixa clar que la concentració és oberta a tothom qui vulgui defensar “els drets humans”. Molta de la gent gran que se’ls acosta ho fa amb emoció, ja que són descendents de represaliats pel franquisme, “i aquesta situació els colpeix molt”. Durant la concentració mostren pancartes en què demanen la llibertat dels presos polítics i pengen llaços grocs o alguna pancarta. “Intentem, però –defensa en Josep Joventeny, també un dels impulsors de la iniciativa– que tot es faci amb seny i sense molestar a ningú.” Tot i això, algun dia algun conductor para i els insulta. “Sí, ha passat –diu Pellicer–, però la majoria toquen el clàxon o ens fan símbols amb el dit polze amunt.”

De fet, alguns dels veïns que es manifesten cada dia no són pas de l’Eixample, n’hi ha de les Corts o fins i tot d’Esplugues, com la Desiré: “Un dia els vaig veure i m’hi vaig afegir; ara vinc sempre que puc.” El col·lectiu ha dut a terme altres accions, com ara sopars grocs, samarretes o uns panots amb la intenció de recollir fons, i fa, de manera periòdica, ingressos al compte corrent de l’entitat que dona suport als familiars dels presos. A més, la situació els ha unit molt com a veïns: “Abans molts ni ens coneixíem i ara ens ajudem els uns als altres”, assegura Pellicer.

A l’estil Madres de la Plaza de Mayo

El 7 de novembre del 2017 un grup de 16 persones pertanyents al col·lectiu Avis i Àvies de Reus per la Llibertat es va concentrar a la plaça del Mercadal de la capital del Baix Camp per exigir l’alliberament dels presos polítics. Es van manifestar, donant tres tombs a la plaça, a l’estil de les Madres de la Plaza de Mayo, en silenci. El moviment ha anat agafant embranzida i ara reuneixen una mitjana de 200 persones cada dia a 3/4 de 12 del migdia i, en dies assenyalats, expliquen la Coia i l’Albert, poden arribar a reunir unes quatre-centes persones. La idea original la va tenir l’Àngels Ollé quan va rebre un missatge d’una amiga seva de Mollet explicant que ho feien un cop per setmana. Aquesta era la idea inicial, però el col·lectiu es va engrescar a fer-ho cada dia, i se’n va sortir, amb nota.

Els Avis i Àvies per la Llibertat de Reus, a més, han anat creixent en nombre, fins al punt d’aconseguir omplir el Teatre Bartrina en el que va ser la presentació de Taca d’Oli, la unió de grups d’avis i àvies d’arreu del país amb el mateix objectiu. A hores d’ara, Taca d’Oli ja reuneix 22 pobles d’arreu del Principat, des del Masnou fins a Mataró o Balaguer, que, per tant, també duen a terme iniciatives per reclamar l’alliberament dels presos polítics.

Els avis i àvies de Reus es manifesten a la plaça del Mercadal de dilluns a dissabte, però, a més, els dijous van a sopar davant de la presó del Catllar, on hi ha empresonada Carme Forcadell, organitzen sopars grocs o autocars per anar a altres concentracions de suport als presos polítics i exiliats arreu del país, com ara demà mateix, que assistiran a la concentració setmanal dels Avis i Àvies de Santa Perpètua de Mogoda per a la Llibertat, al migdia, i a una concentració davant la presó de Lledoners, a la tarda. La Coia i l’Albert asseguren que el grup és obert a totes les ideologies polítiques “però no deixem que cap partit ens instrumentalitzi”. “El nostre grup és transversal i l’objectiu de tots, votin a qui votin, és la llibertat dels presos, cosa que fa que aconseguim també la presència de gent vinculada als comuns”, aclareixen.

L’atractiu turístic de Reus fa que el col·lectiu hagi editat els seus fullets explicatius en diferents idiomes, ja que “molts dels nostres visitants se’ns atansen per preguntar què fem”, expliquen la Coia i l’Albert.

La música com a protagonista

La plaça de la Vila de Vilafranca del Penedès acull, des del 12 de novembre de l’any passat, una concentració per l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats en què la música té gran protagonisme. Mitjançant un grup de WhatsApp els veïns es comuniquen i saben quants músics seran a la plaça aquella nit, a 2/4 de 10 del vespre entre setmana i a les 8 els caps de setmana i dies festius. En David i en Sergi expliquen que l’objectiu, a banda d’aconseguir la fi de la repressió, “és treure’ns l’angoixa, demostrar que no ens aturem, que no vivim una situació de normalitat”. Tots dos coincideixen a explicar que van decidir impulsar la trobada quan van veure el que l’Anna Ortega havia impulsat a Sant Fruitós de Bages.

L’acte consisteix a tocar El cant dels ocells els músics que hi participin aquell dia, des de quatre o cinc fins a una vintena algunes vegades, alguns de professionals i altres d’amateurs, encara que tots una miqueta ordenats per mestres de l’escola de música de la localitat. Després d’El cant dels ocells es reciten, un a un, els noms de tots els polítics empresonats; tot seguit es canta L’estaca i, per cloure l’acte, es diuen els noms de tots els polítics a l’exili i es canta Els segadors.

Els músics de Vilafranca del Penedès han assistit també a altres concentracions, en altres pobles de la comarca o fora d’ella, i a més els dimecres canvien d’ubicació i duen la protesta a algun dels barris de la capital de l’Alt Penedès. A més, com ja s’havia fet anteriorment, estan estudiant tornar a instaurar que algun dia es llegeixin fragments de les cartes que reben dels presos polítics.

Cançons adaptades

“Tot el poble cantarà la melodia dels indignats. És Catalunya que es rebel·la i lluita per la llibertat; que els batecs dels nostres cors ressonin forts com mil tambors i que un nou dia comenci ara quan surti el sol.” Aquesta és només una part de l’adaptació de La cançó dels indignats que cada dia, des del 14 de novembre de l’any passat, canten al raval de Montserrat de Terrassa a 2/4 de 8 del vespre. La música i les cançons són l’ingredient principal de la concentració de Terrassa, una trobada on és habitual veure familiars dels polítics represaliats, ja que tant Josep Rull, a la presó, com Lluís Puig, a l’exili, són de la cocapital vallesana.

El músic Carles Llongueras explica que la idea de concentrar-se cada dia va sorgir al voltant “del Conservatori de Terrassa, amb protagonisme de la Montserrat Solé, i de la Banda de Matadepera”. A poc a poc s’hi van anar unint altres músics fins a generar una concentració que “fins i tot en els dies més dolents és difícil que baixi del centenar de persones”. En dies assenyalats, com el 16 d’octubre, per exemple, s’omple tota la part del Raval més propera a l’ajuntament.

L’acte s’inicia, sempre, amb un minut de silenci. Tot seguit s’interpreta El cant dels ocells i es llegeix el manifest. El text fa esment de tots els presos polítics, tots els exiliats “i també la resta de represaliats, com ara els tres membres dels CDR de Terrassa o Matadepera encausats per haver-se encadenat davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el Pere Soler [l’exdirector general de la policia catalana i també terrassenc], la Tamara o l’Adri”, explica Llongueras.

Acte seguit, s’anuncien els actes de la setmana, es llegeix alguna carta dels presos polítics i se segueix amb els cants: L’estaca, La cançó dels indignats, el Torna, torna Serrallonga o el Bella Ciao , a banda de, per acabar, Els segadors . Llongueras destaca la perseverança dels músics, de la gent –“N’hi ha que venen cada dia, cada dia, tant si plou com si fa sol o fred”– i dels que, voluntàriament, “venen cada dia a muntar els micròfons, els altaveus, etcètera”. Tot i això, el col·lectiu terrassenc no es mostra sorprès per la reacció de la ciutat: “Els sorpresos són els presos, ja que, després de Barcelona, Terrassa és la segona ciutat en nombre de cartes que reben.”

Enfocats a jutges, fiscals i policies

Cada dia de dilluns a divendres un grup de veïns de Tarragona es concentra davant dels jutjats de la ciutat, concretament davant de la parròquia de Sant Pau. La seva acció és un pèl diferent de les altres de diàries que es fan a Catalunya, ja que, a banda de denunciar l’existència de presos polítics i, òbviament, demanar-ne l’alliberament, es dirigeix directament a jutges, fiscals i policies. L’acció Silenci contra la repressió, per la llibertat, rebel·leu-vos contra la injustícia reclama als membres d’aquests col·lectius “que no callin davant la injustícia”. Els membres d’aquest grup tarragoní, més o menys un centenar, es reuneixen cada dia entre les 9 del matí i les 2 del migdia, però l’acció principal té lloc entre les 12 del migdia i 2/4 d’1, quan protesten en estricte silenci.

Un dels seus portaveus, el doctor en dret penal Lluís Pastrana, resumeix la seva acció amb una frase de Martin Luther King: “El que més em preocupa no és el crit dels violents, dels corruptes, dels deshonestos, dels sense ètica. El que més em preocupa és el silenci dels bons.” No és estrany aquest referent en un col·lectiu que beu directament de l’objecció de consciència, de la insubmissió i de la desobediència civil, més que directament de l’independentisme. El col·lectiu va iniciar la seva protesta l’11 de juny i la va aturar durant el mes d’agost per la inactivitat en aquell període dels jutjats. El 12 de setembre van reiniciar la protesta, fins avui.

Pastrana defensa que “la llei ha d’estar al servei de la política i el jutge del Suprem Pablo Llarena ho fa al revés... quan, si una llei no funciona, doncs es canvia!”. “És preocupant –hi afegeix– que el que fa en Llarena es pugui justificar, però, per a nosaltres, encara ho és més que hi hagi jutges o fiscals que ho vegin i callin.” Pastrana també implica la policia en aquesta queixa: “Només que haguessin complert el seu propi codi ètic, que al punt quatre diu que han de complir les ordres rebudes sempre que s’ajustin als criteris de legalitat i ètica professional i oposar-se a dur a terme totes aquelles que puguin vulnerar drets fonamentals o vagin contra la Constitució o les lleis, l’1 d’octubre no haurien actuat com van actuar.”

El col·lectiu Silenci, Rebel·leu-vos ja s’ha reunit amb l’anterior comissari dels Mossos d’Esquadra a Tarragona, dos cops amb el fiscal en cap de la demarcació i amb el jutge degà, per explicar-los el perquè de la seva acció. El president de l’Audiència de Tarragona, ara per ara, s’ha negat a rebre’ls. Tot i que, com la resta de protestes diàries que hi ha a Catalunya tenen per objectiu la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats, Pastrana és clar en assegurar que “si els deixen anar de manera provisional, nosaltres seguirem, ja que volem el retorn de les llibertats i els drets que ens han pres; s’ha d’assumir la desobediència civil pacífica com una forma d’avançar”. “En tot cas, ens ho podríem plantejar si s’arxiven totes les causes, i quan dic totes, hi incloc, per exemple, la del Valtònyc”, puntualitza.

El col·lectiu ha convidat diferents polítics a la concentració, i hi anat l’expresident del Parlament Ernest Benach o el diputat de la CUP Carles Riera o l’exdiputat de la mateixa formació David Fernàndez. Fernàndez, a més, va coincidir amb Pepe Beúnza, el primer objector de consciència empresonat a l’Estat espanyol després d’haver passat per un consell de guerra per haver-se negar a complir el servei militar.