Unió Europea
L’onada populista
On és l’oposició a Itàlia?
La Lliga i el Moviment 5 Estrelles s’aprofiten de la debilitat i la divisió dels adversaris polítics per governar sense contrapès
La població crítica amb l’executiu, òrfena de representació política sòlida, s’ha d’organitzar
Fa cinc mesos que el govern grillino-leghista és al poder a Itàlia, i per ara hi està ben encolat. Almenys, fins que a la Lliga li convingui. Gaudeix de gran popularitat al país i de fora ha rebut el suport, entre d’altres, de Vladímir Putin i Donald Trump. Aquest últim ha decidit recordar-ho de manera gens casual ara que Itàlia galleja davant Brussel·les pels pressupostos. En una piulada, ha explicat que ha trucat al seu homòleg italià, Giuseppe Conte, per donar-li suport i felicitar-lo per la “línia tan dura” que segueix el país en matèria migratòria.
El Moviment 5 Estrelles (M5E) ha presumit sempre de la bona sintonia amb el magnat nord-americà. Segueixen estratègies de comunicació semblants. El seu fundador, Beppe Grillo, va fer el salt a la política atacant amb agressivitat els periodistes: els acusava de difondre notícies falses. Publicava al seu blog la secció “El periodista del dia”, on es defenestrava –amb insults i fent públics detalls privats– els periodistes crítics amb el M5E. I la croada continua. Fa poc, el compte oficial del M5E ha atacat el diari progressista La Repubblica, crític amb el govern, i ha fet una crida a no comprar-lo. Mentrestant, periodistes d’aquest diari com Federica Angeli o Paolo Berizzi viuen amenaçats –per la màfia, ella; pels feixistes amb qui el ministre de l’Interior, Matteo Salvini, va a sopar, ell.
I amb tot, on és l’oposició a Itàlia? Políticament sembla que no existeixi: els grillino-leghisti no podien trobar-se un panorama més propici. El Partit Demòcrata (PD), després de l’intent fallit de Matteo Renzi de convertir-lo en un partit personal, ha quedat fet un nyap. Una part del que en resta intenta recompondre’s emmirallant-se en Pedro Sánchez. El centreesquerra italià viu des dels temps de Zapatero encaterinat del seu equivalent espanyol. Però Renzi no es rendeix i pressiona per formar un nou partit, potser ja obertament definit com de centredreta i liberal, un espai també desert al país.
Silvio Berlusconi és formalment a l’oposició, però fa poc soroll perquè encara confia a tornar a pescar la Lliga, el seu soci històric, en les pròximes eleccions. Amb els mitjans permanentment sota atac i sense cap formació sòlida a l’oposició, a la Itàlia que rebutja les polítiques de l’executiu només li queda una sortida: organitzar-se.
Un exemple és el de Lodi, localitat del nord governada per la Lliga que exigeix documents que només els italians tenen per accedir als àpats escolars, excloent-ne, de facto, els fills d’immigrants. Una onada de solidaritat d’arreu del país ha permès pagar els àpats d’aquests infants durant uns mesos. Existeix la Itàlia dels pobles que acullen refugiats allunyats dels focus mediàtics, petites Riace –la població símbol de la integració italiana, ara atacada pel govern– vacunades contra el virus de la por a l’altre. La Itàlia que s’indigna amb la connivència del govern amb el feixisme. I milers de ciutadans que recorden que la Lliga, que ara es vesteix de renovadora, ha estat la crossa que ha permès que Berlusconi governés durant anys amb l’ajut de la màfia i d’entramats corruptes. La Itàlia que té memòria i que resisteix existeix, òrfena de representació política. Li cal, només, aprendre a organitzar-se per fer sentir la seva veu.