Ernest Lluch: l’home del diàleg ple

Joaquim Nadal no hauria volgut mai presentar la biografia d’Ernest Lluch: “Voldria dir que estaria aquí i sabríem què pensaria del que ens està passant ara.” Nadal va recordar la nit que van assassinar Lluch amb un relat sense intenció de “fer concessions al sentimentalisme”, però que va emocionar els assistents que atapeïen la llibreria 22. “La nit que van matar l’Ernest em va trucar en Ramon Rovira des de Washington; el xoc va continuar l’endemà a l’alcaldia quan va entrar la Isabel Salamaña: ens vam fondre en una abraçada i vam plorar.” Nadal va dir que havia tornat a plorar enllestint la lectura de les últimes 60 pàgines de la biografia escrita per l’historiador Joan Esculies, guanyadora del 17è premi Gaziel de biografies i memòries.

Una biografia “apassionant, interessant i molt encertada, del tot necessària”, va remarcar Nadal, d’un Lluch “polièdric i polifacètic” i en què Joan Esculies segueix com a fil conductor les geografies importants en la vida de Lluch: Barcelona, Girona, Madrid, València, el País Basc. Esculies també ha parlat amb els que el van conèixer a través de 62 entrevistes.

De la visió dels “experts”, “dels que en saben”, a les vivències d’aquells de qui “l’intel·lectual agitador” era el pare. La cineasta Mireia Lluch es va imaginar la pel·lícula, l’adaptació de la biografia llegida, tot posant-hi de protagonistes Anthony Perkins, de jove, i Walter Matthau, de gran, i una mare amb les faccions de Claudia Cardinale. Va evocar la felicitat de les nits de Reis a ca l’Ayats a Maià de Montcal i de les nits electorals, a la seu del partit al carrer Minali. “Les tres nenes Lluch, potser sí que érem una mica raretes, ho preguntàvem tot, però sempre vam tenir resposta”, va recordar. Un dia va demanar: “Per què a l’URSS no hi ha eleccions? Perquè si en fessin les perdrien.”

A banda del seu assassinat, Ernest Lluch mereixia una biografia, va manifestar el seu autor, Joan Esculies. I, reprenent el fil de Nadal, va subratllar que “no podem saber què pensaria del que està passant”. L’aprenentatge de l’’Ernest Lluch, va dir, és el “del diàleg ple”. I va cloure: “Autocorregir-se no és anar enrere, sinó que és tirar endavant.”