‘Brexit’ sota pressió

Theresa May ha estat comparada amb Margaret Thatcher per la determinació amb què gestiona els afers del govern. Ella i la dama de ferro són les dues úniques dones que han entrat com a primeres ministres al número 10 de Downing Street, i totes dues han estat víctimes de complots interns per descavalcar-les del lideratge conservador, unes lluites intestines amb el rerefons de la sempre complicada relació del partit amb Europa.

Les semblances acaben aquí. Thatcher va dedicar el seus onze anys al poder a transformar el Regne Unit de dalt a baix fomentant la iniciativa privada i reduint l’Estat a un paper marginal. “No existeix una cosa anomenada societat, existeixen només individus”, va dir una vegada com a síntesi de les polítiques de desregulació i privatització que va implementar. La seva acció de govern va deixar empremta, no en va, es parla del thatcherisme com d’un model social i econòmic, fins i tot com una era de la història britànica recent.

Theresa May, per contra, acumula només dos anys de mandat, dedicats a una única missió, la de fer realitat el Brexit aprovat en el referèndum del 2016. Després d’haver-se descartat com a cap de llista dels tories a les pròximes eleccions generals, May es conforma a passar a la història com la dirigent que va fer possible un Brexit “ordenat” i que va evitar el caos i el desastre econòmic. Però el somni s’està convertint en malson, perquè el Parlament rebutja l’acord de sortida que va pactar amb la UE. Divendres va anar-se’n de Brussel·les sense les concessions que implorava als líders europeus per fer el pacte més digerible a Westminster. L’obstacle radica en la solució prevista per impedir l’hipotètic retorn d’una frontera entre les dues Irlandes, una fórmula que els brexiters més durs temen que acabi atrapant indefinidament el Regne Unit dins la unió duanera, i s’eviti així, que el Brexit es pugui materialitzar mai.

Sense aquestes garanties, May difícilment podrà vendre l’acord als diputats. El cas, però, és que cap alternativa tampoc té assegurada, ara per ara, una majoria al Parlament: ni un segon referèndum, ni noves eleccions. Caldrà ordir estratègies més afinades per trencar el blocatge. Mentrestant, s’acosta el 29 de març del 2019, la data en què, si ningú demana aturar el rellotge, el Regne Unit sortirà tant sí com no de la UE.