opinió
Sánchez, victòria o fracàs
Pedro Sánchez està en el llindar de ser el president a qui no han deixat governar els que li van donar suport perquè liquidés Mariano Rajoy o de ser el president que ha estat incapaç d’ordenar la política espanyola només amb vuitanta-quatre diputats. El Consell de Ministres de Barcelona marca un abans i un després en la vida política de Sánchez. El viatge a Barcelona no li ha sortit del tot malament tenint en compte que en un principi era pervers pel foc que encenia en una data –21-D– de trist record del 155 per a la majoria de catalans. Malgrat les inconveniències de manifestacions i aldarulls diversos, els professionals de l’apocalipsi han fracassat del tot. Com era d’esperar, no va haver-hi ni vessaments de sang ni guerres civils ni res. Simplement, el descontentament va sortir al carrer a manifestar-se. L’ambient previ al 21-D es va fer irrespirable escoltant atentament tots els apocalíptics del país, que no han entès que la política ha de fer el seu camí i servir tots els ciutadans.
Tot i que era previst, Sánchez té moltes dificultats per tirar endavant la legislatura. Té enemics a fora i a dins. A casa seva, els barons del PSOE, encapçalats per Borrell, i a fora: el PP, Cs, Vox i una bona part de l’independentisme. Té a favor l’influent PNB, alguns diputats del PDeCAT i ERC a Madrid i, molt provisionalment, Podem. Una parròquia curta encara que suficient per demostrar que el problema rau en el fet que no l’han deixat governar. Un fet que el situa en una bona posició per encapçalar una candidatura guanyadora en unes immediates eleccions generals abans de les municipals. Del contrari, passarà com el president que va ser incapaç de governar, i llavors és millor que deixi la política.