“No hi ha cap altra opció que el diàleg, parlar no és cap delicte”

Malgrat que aquest és un tema que podem donar per passat, crec que el que es pretenia és aprofundir en quelcom que hem trobat a faltar desgraciadament en els darrers temps com és el diàleg. La possibilitat de parlar i discutir tot el que es vulgui i d’intentar trobar punts d’acord.

No hi ha cap altra opció que el diàleg. Si realment volem una solució, només vindrà per la via de parlar i discutir. Així ho hem fet sempre en política i especialment als municipis. Puc posar molts exemples de l’Hospitalet en què malgrat que han estat quatre anys difícils per a l’acord hem aconseguit pactes importants per a la ciutat en matèria educativa, salut, infraestructures, comerç o ocupació. I ho hem fet internament com a ciutat però també amb administracions diferents governades per gent políticament i ideològicament diferent del que jo puc representar. Però pensàvem que era imprescindible per al present i per al futur de la ciutat. Malgrat les diferències, arribar a acords crec que és la fórmula per al bé dels ciutadans.

Desgraciadament aquesta és la reacció de la dreta, del “com pitjor millor”, que mira el curt termini per mirar de treure profit partidista i electoral. Estem en una situació prou complicada que ens ha de fer pensar en el conjunt i cercar solucions beneficioses per a la societat. En política només hem avançat quan hem estat capaços de seure plegats a resoldre els problemes. I aquí n’hi ha un que és polític. I és de primer nivell. Malgrat que hi ha coses en què mai arribarem a un acord, perquè cal respectar les lleis, la Constitució i l’Estatut. I si no agraden, es poden canviar. Però el que no es pot fer és trencar-ho tot, començant pels intents de diàleg.

A mi m’agradaria que, a banda d’insultar i convocar manifestacions, se sabés quina és la solució que proposa Cs i el PP davant la situació que vivim.

Crec que va ser un fracàs.

Un error. S’ha vist com majoritàriament els ciutadans no van seguir la convocatòria. Però va ser clarificadora de determinades posicions i vam veure quina és la fotografia dels partits de dretes d’aquest país. La fotografia mostra allò que alguns moltes vegades no volen verbalitzar.

Moltes d’aquestes veus són del passat i d’altres són companys que tenen por que el problema de Catalunya afecti les seves comunitats. El problema de Catalunya no ho és exclusivament dels catalans. És evident que a Catalunya hem de parlar entre catalans, però aquest és un problema del conjunt dels espanyols també. I cal abordar-ho. Crec que la majoria dels espanyols també tenen ganes que s’hi pugui trobar una solució. És cert que jo era massa optimista sobre el fet que amb un govern com el de Pedro Sánchez, amb ganes de dialogar, seria més fàcil avançar conjuntament amb l’independentisme. Hi ha dificultats evidents, perquè les coses no són ni senzilles ni fàcils, però hem d’aconseguir que tothom tingui clar que només trobarem una solució parlant. I parlar no és cap delicte ni cap cosa tremebunda, ni es trenca res.

Evidentment.

Es pot parlar de tot, però cal tenir present que en això no tindrem mai un acord. Però en aquest país hem superat etapes molt difícils i ho hem fet parlant. Si el govern de la Generalitat pretén que l’acord final sigui per l’autodeterminació, és evident que això no passarà. Això ho ha dit tant el govern espanyol com el partit socialista. Cal buscar posicions que no siguin extremes, perquè en una negociació cal aproximar posicions.

Totalment. Pedro Sánchez és un líder que s’ha guanyat el seu lideratge en unes primàries de la militància. No l’han triat quatre barons en un despatx. Han estat les bases i contra pronòstic. Té una forma de ser valenta i per això va decidir tirar endavant una moció de censura i optar per la presidència per treure del govern un partit corrupte com el PP. El partit li dona suport total encara que hi hagi algunes veus crítiques, perquè el PSOE no és monolític.

Ho tenim a tocar. Hem arribat a un acord parlant amb tothom, des de ministres fins a tots els funcionaris implicats, per fer entendre que aquesta era una qüestió que no només era una millora física de l’Hospitalet, sinó que també hi havia un tema de fons com és millorar el sistema de rodalies.

Per a nosaltres és molt important. Són sis quilòmetres que inclouen les dues vies, la de Vilanova i la de Vilafranca. En la primera es cobrirà gairebé el cent per cent de la via. I en la de Vilafranca la cobertura començarà després de l’estació de l’Hospitalet. Eliminarem una fractura que ha dividit històricament la ciutat, que l’ha fracturat i que ha generat problemes de soroll i d’incomunicació entre barris.

Ja s’està treballant en el projecte executiu i s’està redactant l’informe d’impacte mediambiental i està en marxa la licitació d’algunes obres complementàries. Aquest any tindrem el projecte i espero que l’any 2020 per fi comencin les obres.

Això ho decidirem entre tots. Serà la gran sala d’estar de la ciutat. Són 120.000 metres quadrats, equivalents a uns 17 camps de futbol. Ha de ser el pulmó verd del centre de la ciutat. Espai per gaudir. Molt necessari en una ciutat densa com l’Hospitalet.

Nosaltres hi estarem molt a sobre i que ningú es pensi que donem l’obra per feta. Estem treballant amb Adif i també amb els veïns, però no és el primer cop que el ministeri ha dit que això ja estava i després algú altre ho ha parat. N’hem de fer el seguiment i quan comencin les obres ens posarem amb les empreses i els veïns a dibuixar aquesta nova ciutat que tindrem.

Els projectes estratègics són de mitjà i llarg termini. N’hem desenvolupat alguns amb la transformació de la Granvia com la plaça d’Europa, o ara el clúster biomèdic; també d’altres com serà el cobriment de les vies del tren de què parlàvem abans, el Districte Cultural o el turisme. I hem decidit començar a plantejar el futur d’una àrea important, dins l’Hospitalet i dins l’àrea metropolitana, com la de can Rigal, que de moment li hem posat el nom de la nova plaça d’Europa del nord de la ciutat. Són 200.000 metres quadrats, equivalents a 21 illes de l’Eixample de Barcelona, i ara és el moment de repensar l’espai després que el disseny que s’havia previst a finals dels anys noranta va ser aturat per la crisi.

Creiem en dos pols que siguin motor d’aquest projecte a can Rigal: l’esport i la salut. La primera actuació que tenim la possibilitat de fer en aquesta àrea és segregar dos terrenys importants. Un és el Complex Esportiu de l’Hospitalet Nord, en el qual volem impulsar un projecte relacionat amb l’esport, la salut, la formació, el turisme i la innovació. Estem preparant un concurs d’idees internacional que ens ajudi a concretar el projecte. Aquesta part només depèn de nosaltres i ja hi estem treballant. Però, d’altra banda, tenim l’Hospital General de l’Hospitalet, l’antic Hospital de la Creu Roja a Pubilla Cases, que està molt envellit i no està donant a la meitat de la nostra població el servei hospitalari de primer nivell que caldria. Això ens obliga a sortir de l’Hospitalet per rebre l’atenció adequada i va en contra de l’eficiència sanitària i del sentit comú. El nou hospital és una reivindicació veïnal però l’hem fet nostra, a l’equip de govern, i així ho hem plantejat a la consellera de Salut, que ha de decidir quina solució hi dona.

En un espai que era l’accés a l’aeroport i que concentrava activitats de ferralla de poc valor, hem aconseguit instal·lar hotels, oficines, superfícies comercials i altres activitats econòmiques i estem molt satisfets de com ha evolucionat l’àrea i del que ha generat econòmicament a la ciutat. Cal tenir present que ha ajudat molt a fer front a la crisi econòmica.

A l’Hospitalet tenim uns hospitals de referència com és el de Bellvitge i el Duran i Reynals, dos centres d’investigació molt potents com són l’Idibell i l’ICO, també la Universitat de Barcelona i s’ha sumat l’Hospital Sant Joan de Déu a aquest clúster biomèdic en què ja fa temps que treballem. Però també necessitem generar economia i per això hem de ser capaços de transformar el territori perquè les empreses del sector puguin aterrar i puguem generar el clúster biomèdic més potent del sud d’Europa, que estimem que podria generar uns 20.000 llocs de treball. Això abraça un territori que va des de la plaça d’Europa fins al riu [Llobregat] en què volem cosir urbanísticament aquesta àrea i transformar-la. Aquest és un projecte de país que va molt més enllà de la mateixa ciutat.

L’ampliació de la Fira a l’Hospitalet és una decisió estratègica que en el seu moment van prendre els alcaldes Maragall i Pujana. Va costar anys, però avui les instal·lacions de l’Hospitalet concentren els principals esdeveniments firals, entre ells el Mobile. Ara s’ha de prendre una altra decisió estratègica de país, que és fer créixer el recinte firal Gran Via i s’ha de fer a l’Hospitalet, si és que volem competir a la primera divisió mundial de les fires, retenir alguns dels esdeveniments més importants que tenim i, alhora, poder guanyar-ne d’altres. El Mobile genera prop de 13.000 llocs de treball, un impacte econòmic de més de 200 milions d’euros i una activitat que va molt més enllà dels quatre dies del congrés.

Una ciutat és un tot. En aquells barris que tinguin més dificultats hem d’espènyer com hem fet sempre. Hi ha barris on es generen oportunitats que s’han de fer possible i en altres que no en sorgeixen hem d’abocar tots els esforços possibles per anar tots a la mateixa velocitat. En tota la transformació de la Gran Via no s’hi destina ni un euro dels impostos dels ciutadans i ciutadanes de l’Hospitalet. Cost zero. Ben al contrari, de tota aquesta transformació i activitat econòmica que generen els hotels, les empreses, la Fira i les superfícies comercials hi ha una generació de llocs de treball i de riquesa que redistribuïm amb projectes a la resta de la ciutat. Per exemple, per implementar professors nadius d’anglès a quart d’ESO en tots els instituts de l’Hospitalet, que beneficia moltes famílies que no poden pagar aquest ensenyament de forma privada. Una eina de reforç per aprendre un idioma que és fonamental per dotar d’oportunitats professionals els joves, que ha tingut una acceptació molt bona i que si podem volem ampliar a més cursos.

Bellvitge és un barri que es va construir fa poc més de 50 anys i llavors van dissenyar uns ascensors que s’aturen entre replans. I els veïns, per accedir als habitatges, han de pujar o baixar set esglaons. Amb l’envelliment de la gent ara és un problema i l’Ajuntament ha posat fil a l’agulla per mirar de posar-hi remei. Hem pogut comptar amb la col·laboració del Consorci Metropolità de l’Habitatge i el Banc Europeu d’Inversions i amb l’associació de veïns i les entitats del barri. El consorci finançarà el 30% de l’obra a fons perdut i la resta del cost hem de veure com fem possible que cada família el pugui cobrir. Tot plegat es treballarà i dirigirà des d’una oficina municipal que crearem. Perquè els veïns de Bellvitge estan molt satisfets de viure-hi. Ha estat un barri reivindicatiu que estava abocat a ser el suburbi del suburbi, però li hem sabut donar la volta i hi ha una gran satisfacció del barri.

Cal recordar el gran error polític històric que va cometre Jordi Pujol carregant-se l’àrea metropolitana. Suposo que en aquell moment pensava que podia ser un contrapoder a la Generalitat. Després hem mancomunat molts serveis entre municipis i ha estat positiu. Però crec que en aquests moments tenim reptes que individualment, des de cada ciutat, serà molt difícil d’assumir.

Estic parlant del problema de l’habitatge, de turisme, de tots els nous fenòmens de mobilitat, civisme, seguretat, etcètera. L’àrea metropolitana és la dimensió idònia per trobar solucions a problemes importants i essencials i per tant se l’ha de dotar de més recursos, més competències i més reconeixement institucional. Quan es va fer la Constitució aquesta realitat metropolitana no existia i per això caldria incorporar-la quan es faci una reforma constitucional, que crec necessària. I si dotem l’AMB de més competències i recursos, cal retre comptes, i el millor és fer-ho davant la ciutadania donant-li la possibilitat d’elegir-ne els òrgans. De tota manera, més enllà de propostes concretes, crec que el que importa és que parlem del paper que ha de tenir l’àrea metropolitana, que és una realitat no només important per les ciutats que en formem part, sinó pel fet de ser el motor econòmic de Catalunya.

Tot el que sigui reflexionar i treballar plegats sempre és positiu. El problema de l’accés a l’habitatge no el pot resoldre cap ciutat tota sola. En aquest tema s’han d’alinear totes les administracions que tenim competències amb unes polítiques clares, canviant les lleis que s’hagin de canviar i prenent les decisions que convingui, però plegats. I fins ara les administracions no han estat en sintonia per donar solucions que els ciutadans esperen. De fet, els municipis som els que menys competències tenim en aquesta matèria, però som els que estem en contacte directe amb els ciutadans i els hem de donar una solució quan hi ha una emergència habitacional. No podem enganyar els ciutadans generant l’expectativa que un alcalde pot canviar la política d’habitatge en un municipi. Depenem de les lleis que s’aproven a Madrid i decisions que es prenen al Parlament i si aquestes dues administracions no van alineades entre elles i amb els municipis, no es pot resoldre el problema.

Tinc molt clar que jo soc l’alcaldessa de tots els ciutadans i ciutadanes de l’Hospitalet independentment del que votin i pensin. Jo defenso els interessos de la meva ciutat i dels meus ciutadans. I això m’obliga a entendre’m amb les institucions d’aquest país tant si estan governades per la meva formació política com no. Sigui la Generalitat, sigui l’Estat. Perquè tinc clar que per impulsar les dues noves escoles que avui estan en barracons he de parlar amb el conseller Bargalló, i així ho he fet.

L’enemic de l’Hospitalet no és Barcelona. Tampoc cap altra ciutat veïna. Són aliats i hem de sumar. Hem de ser intel·ligents des d’un punt de vista polític. El que suma i ens fa ser forts davant del món és la marca Barcelona, a la qual l’Hospitalet, amb tota la modèstia però amb orgull, hi contribueix fent les coses ben fetes. A poc a poc se’ns reconeix el nostre paper i el futur encara s’ha d’escriure, però el veig molt positiu per a la ciutat de l’Hospitalet i els nostres ciutadans.