L’amic d’Espanya
El nom d’Antonio Tajani fa dies que sona a Catalunya des que va prohibir “per motius de seguretat” la conferència que els presidents Carles Puigdemont i Quim Torra havien de fer al Parlament Europeu. El cert és que el president de l’eurocambra ha mostrat sempre proximitat ideològica amb l’unionisme espanyol. “La pàtria és una de sola, no existeixen petites pàtries. La pàtria és Espanya com ho és Itàlia”, ha arribat a dir. Avalar la repressió de l’Estat contra Catalunya després de l’1-O li ha valgut alguns premis. Societat Civil Catalana li ha atorgat el premi Seny i el rei Felip VI, el premi Europeu Carlos V. El maig del 2018 el monarca el va definir com “un gran amic d’Espanya”.
Nascut a Roma el 1953, l’interès per la política li ve de jove. A l’institut simpatitzava amb l’extrema dreta i havia estat involucrat en batusses contra estudiants comunistes. Va militar en un estrambòtic grup monàrquic ultraconservador que va confluir en el partit neofeixista Movimento Sociale Italiano. Va començar la carrera militar però la va deixar pel periodisme.
Com a cronista del diari Il Giornale, va qüestionar la professionalitat de Giovanni Falcone, flagell de la Cosa Nostra. “El jutge fa carrera només pels mèrits antimàfia?”, va titular el 1988 en un dels seus articles sobre el magistrat, a qui els mafiosos van assassinar quatre anys més tard, el maig del 1992. Al cap de pocs mesos, el juliol, la màfia va matar l’altre jutge bastió de la lluita contra la corrupció, Paolo Borsellino, que investigava la relació entre l’Estat i la màfia. “Sense els polítics seríem només una colla de delinqüents comuns”, deia el capo dels capos, Totó Riina.
En aquell mateix període, un empresari amb problemes judicials tenia la brillant idea de formar un partit polític i tutelar així els seus interessos. Era Silvio Berlusconi, qui, segons una sentència ferma, va tenir relació amb la màfia siciliana des del 1974 fins al 1992. La subvencionava. Berlusconi era propietari d’Il Giornale i Tajani, amb 38 anys i ja cap de la redacció romana, havia aconseguit apropar-s’hi. El 1993 va ser el fundador més jove del partit empresa Força Itàlia.
Des del 1994 Tajani va ser l’ombra de Berlusconi, el seu portaveu. La carrera a Brussel·les va començar per un error de forma: la llista del col·legi electoral on havia de ser escollit al Parlament italià va ser invalidada i el magnat va enviar-lo a Europa com a consolació. Tajani va intentar en va tornar a Itàlia. Quan el 2001 va perdre la cursa a l’alcaldia de Roma va concentrar-se a teixir contactes a Brussel·les. I ho va aconseguir. Els que el coneixen diuen que “no és un intel·lectual, sinó un home astut i pràctic”.
L’any passat, Berlusconi va dir que, si guanyava la coalició entre Força Itàlia, la Lliga i els postfeixistes, Tajani seria primer ministre d’Itàlia. Però Matteo Salvini, amb qui Tajani ha tingut sempre una mala relació, va aixafar-li la guitarra. Va aliar-se amb el Moviment 5 Estrelles i Tajani va haver de quedar-se, altra vegada, lluny de casa seva.
