“Tenir esperança que la repressió passarà sense que fem efectiva la república és una esperança vana”

No al minut, perquè no puc; però és evident que sí.

Veig que hi ha dues posicions: la dels qui responen a tothom, i la dels qui han decidit no parlar amb el fiscal. M’ha semblat estrany. He trobat estrany que després de tot el que ha passat el discurs d’aquests sigui el mateix del d’abans de l’1-O, reclamant el dret a l’autodeterminació.

Sí. I ho trobo una mica xocant. No ho vull criticar, però a mi em sembla que han passat moltes coses arran de l’1-O, i que potser el discurs hauria d’haver estat diferent. No pas el d’abans de l’1-O. Però no vull entrar-hi. En relació a la resta, als encausats que han respost a tothom, no han tingut el mateix to i han fet el possible per desarmar els arguments d’una acusació que, evidentment, no es basa en fets reals.

L’1-O ens va donar un mandat però aquest no es va dur a les últimes conseqüències. És cert. Però quan ho sents explicar com a instrument de defensa, a mi em preocupa una mica. Tothom té el dret a defensar-se. Però aquesta estratègia potser és incongruent amb voler mantenir-se a la primera línia del lideratge polític.

Molta gent ha criticat el discurs que va fer Santi Vila. Però crec que, d’una manera o altra, sense arguments tan miserables com els que va fer servir ell, hi ha hagut d’altres acusats que han fet argumentacions similars, dient que no van fer res. Anar a explicar a un jutge espanyol que nosaltres no vam fer res és una manera de defensar-se. Però a mi em sembla que no és la manera de defensar el que es va fer l’1-O.

Soc incapaç de respondre-ho. A mi em sembla molt clar que aquest és un judici per escenificar davant d’Espanya l’escarment contra els líders polítics independentistes. D’això no se’n podran escapolir. Però ho hauran de fer intentant argumentar davant la comunitat jurídica internacional que el que estan fent té algun fonament. I les dues coses són incompatibles. Dominarà la primera part, la de l’escarment.

Més que una reacció davant la sentència-escarment, el que hem de fer és pensar en com avancem en el mandat de l’1-O. Naturalment que davant la sentència hi ha d’haver alguna reacció, però l’important és com tirem endavant el mandat de la independència.

Ara estem compartint la diagnosi del que ha passat. No serà fàcil, arribar a acords. Perquè la situació de desconcert polític és molt gran. Les persones que participem en el consell executiu transicional hem fet, però, un esforç per compartir amb tota franquesa el diagnòstic de la situació. I posarem una proposta sobre la taula.

Confio que els partits també ho estiguin fent. Jo no soc a cap, i per tant no ho sé. Potser han fet la seva diagnosi, però no l’han explicitat.

El principal valor del Consell és que s’ha atorgat la responsabilitat de fer efectiu el mandat de l’1-O. Ara mateix no hi ha cap altra institució que se’n reconegui deutora.

Aquests dies de judici hem sentit a dir que l’1-O va ser una manifestació. I ho ha dit gent que està adscrita als partits. Potser no són posicions unànimes als seus partits, però segur que hi estan en consideració. Jo no ho comparteixo. Si algun líder polític pensa això, que el fracàs de l’1-O n’invalida el seu mandat, ho ha de dir explícitament. Jo no ho penso. Crec que el mandat de l’1-O només l’invalida un altre mandat expressat en unes eleccions o un referèndum.

No. No hi ha d’haver cap més 1-O. El fracàs no va ser l’1-O, va ser el que va passar posteriorment.

Potser no era la millor descripció. Perquè al final no vam posar l’aposta sobre la taula a veure si amb el farol ens en sortíem. No va ser ni això. Vam acabar retirant les cartes de la partida.

Crec que ha d’arribar un punt en què tothom ha d’explicar la seva versió. La meva és que en el govern no hi havia prou força o instruments. O no ho volíem fer. L’1-O va donar un mandat al Parlament; aquest aprova la declaració d’independència però després el govern no l’executa. Això és el que va passar. I crec que el Parlament ho sabia, que el seu mandat no s’executaria. El perquè no li ho puc explicar.

Potser sí que tenia a veure amb la rivalitat entre els partits; però en tot cas no hi havia desacord, entre els membres del govern dels diferents partits.

No he tingut ocasió de dialogar de forma raonada i pausada amb els companys que són a la presó. Per tant, no voldria ser més crítica del que és necessari. Però ells es defensen amb l’argument que tot eren expressions polítiques, manifestacions o declaracions d’intencions amb voluntat de negociar. I que de decisions d’exercici del poder no n’hi va haver.

Jo tinc la meva visió particular, però em sembla que en tant que membre solidari del Consell no em correspon avançar res. Però sí que crec que hem de ser conscients que tenim molta força al carrer, que la gent està predisposada a fer passos i que això s’ha de canalitzar.

En part, sí. Perquè el fracàs de la investidura del Puigdemont és fruit d’això. I ara mateix estem en una situació d’impasse. Tindrà un efecte generacional? Jo crec que no. Voldrien que tingués un efecte generacional, i que tota una generació renunciés a la independència. Però això no ho han aconseguit. Ni de bon tros. Ara bé: que no hi haguem renunciat no vol dir que ara mateix sapiguem com ho farem.

Sí. Però que en sigui partidària no vol dir que sigui bufar i fer ampolles.

No ho sé. El que sé segur és que si no fem una altra onada de mobilització i acció política combinades, aleshores sí que estarem fent marxa enrere.

Li ho diré més endavant, perquè ara venen tres onades d’eleccions, i això de moment està generant molta confusió. Serà interessant saber, però, què diu cadascú en aquests nous comicis, què defensarà.

Ens podríem trobar que, vista la imperícia amb què estan actuant els actors polítics ara mateix, d’aquestes eleccions n’acabi sortint un mandat diferent. Veurem què proposa cada partit amb relació a l’1-O.

Si no suma, ens ho sentirem a dir. Això són faves comptades.

A diverses coses. Primer, al fet que hi ha un partit, ERC, que ha pres una decisió molt ferma, dient que ells tenen el seu projecte i que a totes les eleccions hi van amb el seu, i que no estan disposats a reconsiderar-ho. I hi ha gent de l’electorat d’ERC que se sent orfe, perquè voldria propostes unitàries. Després, al fet que no sabem, des del 21-D, què ens proposa exactament la CUP. I, finalment, que tot el sector de JxCat i la Crida estan en una fase de reconsideració, d’estira-i-arronses, que definir-ho com a conflicte potser seria excessiu, però que és cert que genera confusió. I que en aquest espai potser hi haurà més d’una oferta política. Perquè si hi ha sectors crítics amb el lideratge del 2017, hi tenen el seu dret, però llavors el que han de fer és una contraoferta.

Però vaja, es veien a venir. Des del moment que es fa una moció de censura, ja es veu que no hi ha estabilitat. Sánchez ara juga les seves cartes per intentar aprofitar el moment. Ja ho veurem.

Jo no afirmaria que és indiferent. No em sembla el mateix. Tot i que Sánchez no ha tingut fins ara cintura i no ha demostrat res. Però ell no juga a l’amenaça constant del 155. Tenir al davant un contrincant que està disposat a fer política sempre és millor que tenir-n’hi un altre que està disposat a tirar-te a sobre la Guàrdia Civil.

En general, no. Però hi són i hi seran. Els presos s’han guanyat una reputació de dignitat que és valuosa políticament. Només faltaria. Però a mi no m’agrada que això sigui el que mogui el projecte polític. Prefereixo que siguin les propostes.

Ens aniria molt bé que qui estigués al davant no fossin les víctimes, per dir-ho d’alguna manera. Però ja veurem si passa i quan. Junqueras és el líder indiscutible d’ERC, i això és ERC qui ho ha de decidir, no? I és evident que Puigdemont té un paper polític. Simbòlic però indefugible. Encara que ell volgués, no hi pot renunciar. El que passa és que em sembla que encara som massa esclaus dels lideratges polítics institucionals. Jo crec que això canviarà, tot i que encara no sabria dir-li com. Però canviarà.

Sí. Però potser també dels ajuntaments després de les municipals. No ho sé. Però intueixo canvis.

Torra va rebre un encàrrec per part de JxCat. I la seva situació és complicada. No crec que hàgim de ser més crítics del compte amb ell. I fa bé el paper de viatjar, d’anar pel món i donar visibilitat.

Molt. Per això des del Consell pensem que hem de fer propostes. Per desencallar-nos. Ara mateix no hi ha gaires moviments. ERC ja ha dit de forma inamovible que anirà per separat a les eleccions. I al voltant, en canvi, se’ls pressiona per anar a llistes conjuntes. És absurd, continuar fent-ho.

No la discuteixo des d’un punt de vista dels desitjos. Però mentre s’insisteix en això no s’està fent una altra cosa. Cal més propostes alternatives i, finalment, que els electors diguin quina els genera més confiança.

Sí, és clar. Hi és a la major, i hi és a l’espai postPDeCAT. Potser no és prou explícita, i caldria que ho fos més. Seria més saludable, que s’aclarís tot. Perquè ara tot és massa indirecte i ningú parla clar.

Jo crec que ERC ha fet un diagnòstic sobre com vam arribar al 27 d’octubre, però que no ens l’ha explicat; no ha explicat les conseqüències polítiques del seu diagnòstic de forma clara. Intueixo que ens està dient que hem de prendre paciència; però si és això ens ho haurien de dir més clarament. Intueixo que ens estan dient que com que no vam ser capaços de portar el mandat de l’1-O a la pràctica, que ara allò ja no és un mandat. Però tot això són intuïcions. Haurien de ser clars i que els seus electors ho valoressin.

De ser consellera poc temps? No. A mi m’hauria agradat ser consellera molt temps.

Des del punt de vista personal, és evident que això no ha estat cap negoci. Si m’haguessin posat la bola de vidre, aquell dia no m’hauria posat al telèfon. Però la vida no va així.

Ho tinc claríssim. Entre altres coses perquè estic convençuda que jo només podré tornar a Barcelona quan l’haguem fet efectiu. Hi van els meus interessos personals, aquí. I jo crec que tenir esperança que la repressió passarà sense que fem efectiva la república és una esperança vana.

Això és el que em diuen els advocats. Però vaja, jo d’ells no ho faria. Perquè la perdran. Que aquestes euroordres d’extradició estan motivades només per raons polítiques, és una evidència molt gran. Jo crec que no ho haurien de fer. D’altra banda, estaria encantada de passar per un altre procés d’extradició i guanyar-lo.