Flagell Marchena

El jutge i president del tribunal del procés, Manuel Marchena, tenia ahir un d’aquells dies en què al Bar Supremo demana un cafè amb llet i precisa que vol la llet calenta, i el cambrer li serveix un tallat amb la llet freda. El formalista va emular aquell Marchena que el 2017 ja va etzibar a Francesc Homs en el judici del 9-N “això no es casa seva, això es el Tribunal Suprem”. Quan no tenia sobre ell el gran focus madrileny amb Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría a la cadira dels testimonis i els invitats eren Urkullu, Rufián o Colau, Marchena va desenfundar el flagell contra les preguntes que no es fan com ell vol i amb predilecció per renyar les advocades com Olga Arderiu o Judit Gené. “Quan jo parlo, vostè deixa de parlar”, va etzibar a Arderiu com si exorcitzés el Marchena que contenia fins al novè dia de judici per imperatiu televisiu.

Com si volgués animar a sortir més massivament als carrers el 8 de març, el flagell de Marchena prioritza les advocades i la fiscal Consuelo Madrigal. És a dir, les dones de la sala que no són la magistrada Anna Ferrer ni Pilar, la secretària judicial que guia els testimonis, els reté el DNI i vigila el públic. La màxima crueltat a l’hora d’humiliar, però, la reserva per a Rosa María Seoane, l’advocada de l’Estat que va substituir l’adepte de la rebel·lió violenta Edmundo Bal i que acusa per sedició. A Marchena, Seoane l’exaspera fins i tot quan calla, perquè ell ja sap que no s’aproparà al micròfon. “Acosti’s al micro!”, li exigia un dia més mentre al seu costat el jutge Luciano Varela s’aparcava en bateria a la butaca obligant el públic a fer l’esforç de recordar que encara no és jubilat.

Quan l’advocada de l’Estat volia demanar a Rufián pel full de ruta –“ni pajolera idea”, li va dir el republicà– en el judici en què els fiscals identifiquen pistoles fumejants en una Moleskine o en un Llibre Blanc, al president del tribunal no li va semblar bé. “Faci una altra pregunta”, ordenava tot vetant-li la protesta. “La pertinència o impertinència d’una pregunta no està a debat a la sala”, afegia. Quan a Seoane ja li tremolava la veu com si de cop se li esborrés l’estudi de tota una oposició, Marchena va elevar la humiliació: “Li està preguntant coses que a la sala no li interessen.” Seoane, que va saltar de la secretaria general d’Adif fins al judici, va guardar les preguntes com si fossin paper per reciclar i va fer cara de voler recuperar l’antic lloc de treball i fugir aviat a Atocha i agafar el primer tren sense mirar el destí.

Una de les poques concessions a la paritat del flagell de Marchena va ser amb Rufián per voler “dir moltíssimes coses”. “Vostè no ha vingut aquí a dir moltíssimes coses. El tribunal demana que vostè descrigui, no que valori. Recordi que és una sala de judici”, el va avisar l’endemà de proscriure el “testimoni opinant” menys quan es diu Soraya Sáenz de Santamaría. “Soc soci de l’ANC, de la biblioteca del meu barri i del videoclub”, va dir Rufián a pesar de tot. I a Marchena se li va obrir el cel: després d’exhibir a Rajoy com els policies pegaven a votants a Sant Carles de la Ràpita, ahir no volia que el saló de plens del Suprem fos un festival de curtmetratges i prohibia cada vídeo proposat per la defensa. “La sala no necessita...”, deia Marchena convertint el saló de plens del Suprem en una sinècdoque d’ell mateix.

En el seu comiat a la sala, Albano Dante Fachin va regalar una ironia. “Entenc que ara no puc manifestar què penso d’aquest judici, oi?”, va dir forçant Marchena a repetir-li l’adeu. Seoane també es guarda l’opinió.