“Plego del Congrés però no de la política”

A Esquerra, els militants tenen les primàries com a instrument per anar a les candidatures. Però, als independents, és la direcció qui els proposa. És el que fa tres anys i escaig va fer la direcció amb mi. Decebut? Decebut en part perquè de la mateixa manera que em van proposar tenen tot el dret a pensar que l’estratègia de partit a Girona ara és un altre. M’han fet arribar tot el seu respecte i la militància, sumament afectuosa, alguns no ho entenen…

És molt maco. En el consell nacional d’ERC, la Marta Rovira via Skype em va donar tot el seu afecte, vaig ser ovacionat… Hi ha dues maneres d’entendre la política. La primera, en què l’ego és més important que el col·lectiu, i la segona, en què l’ego es doma. També la decisió m’ha ajudat a situar el meu ego en una posició de tranquil·litat. Perquè ningú és imprescindible. En Tardà no repeteix, l’Ester Capella i la Teresa Jordà estan en altres ocupacions i per tant el grup d’ERC al Congrés serà molt diferent.

Sens dubte però no em tiraré pedres a la meva teulada. Penso que qualsevol projecte és una barreja d’experiència i innovació. Particularment crec que estava en condicions de formar part d’aquest equip. Ara bé, també entenc, especialment a les comarques de Girona, l’elecció de la Montse Bassa; me l’estimo molt. És una valentia, assumir des de la independència, com jo, un repte i tindrà tot el meu suport; dimecres tenim una trobada per treballar perquè em retiro del Congrés però no de la política. Estan passant tantes coses que no sabem si la pròxima legislatura durarà sis mesos. També tinc molt clar que la política a Madrid és un reflex i una ajuda de la política a Catalunya. Nosaltres ens anomenàvem “front”; érem un front perquè l’hostilitat ha estat molt gran i també perquè teníem clar que, el protagonisme, l’exercien el govern i el Parlament de Catalunya. Nosaltres hi anàvem per dues coses que penso que hem fet. La primera, desconstruir amb la veu i l’exemple el verí que els catalans som uns supremacistes i intolerants...

En el moment de votar, la gran majoria de la ciutadania no usa internet i les seves principals fonts d’informació són els grans mitjans i el boca-orella. Malauradament a escala estatal tothom diu el mateix; hi ha molt poc contrast. És cert que he anat a diferents televisions, m’he mogut, però és una gota d’aigua en un mar. Tinc una dita que m’ha ajudat que diu: “On tothom pensa igual, ningú pensa gaire.” També ens hem equivocat. Des de Madrid he vist que exagerem la proclama; ens perd molt sovint l’èpica… Des d’aquí sembla que ens reforça i des de fora posa en qüestió que hi hagi més coses que aquesta èpica. He hagut de desconstruir aquesta idea que els catalans som uns saberuts i Espanya no ens entén i per tant és menys, sense veure-hi la pluralitat.

Jo l’he trobada. No poques vegades al Congrés la gent de Podem ha votat al nostre costat. És cert que no tothom pensa igual. Ara bé, no és gens fàcil, entre l’ambient i especialment els mitjans de comunicació, tenir aquesta veu alternativa; es paga molt. Les enquestes de Podem no són gaire favorables, també per les crisis internes, però un dels elements és que ha estat més valent respecte a altres amb relació al dret a l’autodeterminació i respecte als presos polítics. De Girona estant sembla poc però a Madrid estant no és tan poc. És una realitat. També hi ha realitats dins de Catalunya mateix i com a moviment no ho hem tingut prou clar: la independència no és una cosa de la meitat més u. És un projecte nacional que aplega i integra fins i tot els que discrepen. Si un camí no ens ha anat bé, n’hem de triar un altre. Perquè el lloc on volem arribar és el mateix. Però no ens entestem a estendre com un xiclet un camí que com a tal no ens ha funcionat. I, quan hi ha bloqueig, busques alternatives. És el que he intentat fer com a diputat; també generar complicitats que millorin la vida dels meus conciutadans. Del centenar de preguntes, moltes d’aquestes eren socials, generals o de Girona. Totes sota un principi humanístic: res humà ens és aliè.

Per l’experiència que tinc, el primer que cal fer és parar el feixisme. No ens és indiferent qui governi a Espanya perquè el govern d’Espanya no és l’únic important que hi ha, però és imprescindible. Ni per acció ni per omissió podem fer que governi la dreta extrema. I és el que hem fet. No vam votar un govern nonat del PSOE i Ciutadans; vam fer fora Rajoy i Sáenz de Santamaría i a Catalunya tothom se’n va alegrar. Vam fer president Sánchez i en no complir el vam fer fora. Són les vies que en el futur farem. Cada una diferent però amb un factor comú: defensar els drets socials i nacionals. En segon lloc, insistir que la via és el diàleg i el diàleg no té límits. Espero que aquest element sigui clau. I tercer, i bàsic, la defensa de l’estat del benestar, i això vol dir un govern efectiu, eficaç a Catalunya amb les transferències oportunes que permetin caminar cap a la independència si la majoria ho decideix però en el camí del millor benestar.

No ho descarto. Hi ha molts condicionants. Durant molts anys he militat i aquests tres anys i escaig d’independent també m’han donat una visió que és molt compatible amb la militància. Soc molt respectuós cap als militants. Tot el que l’organització del territori m’ha demanat i on he anat; i tinc un profund respecte i afecte per la militància d’ERC a les comarques gironines. Ha tingut un salt qualitatiu i quantitatiu enorme. No hi ha el sectarisme que trobaves fa uns anys.

Després de les municipals. Ja hi tenia discrepàncies importants; estava amb Independentistes amb Iniciativa. Durant uns mesos vaig pensar que la meva etapa política havia canviat fins que Esquerra em va proposar acompanyar Teresa Jordà en la llista al Congrés. Vaig dir que sí pel context polític, el fet d’estar a primera línia i el meu vessant d’historiador, de conèixer Madrid i la seva estructura.

La República real, no la inventada, la lluitàvem a Madrid; no ens enganyem. És a Madrid on arrencarem allò imprescindible per la República. Què ens cal? Sobirania. I d’on la treus? D’aquells que la tenen, que és l’Estat. Competències? Déu-n’hi-do les que tenim. Però sense sobirania aquestes competències tenen un sostre de vidre. No tenim capacitat de decisió impositiva i arriba un moment en què no tens allò necessari per fer les polítiques que tenies previst. I hem traslladat el missatge que això no és ser insolidari. Tot aquest mestratge fa camí; és cert, però, que després de l’1-0 hi havia al Congrés una tensió que es tallava amb ganivets. I amb les detencions… ens hem passat moltes hores davant de l’Audiencia i el Suprem amb insults de l’extrema dreta i la passivitat policial. Tot això m’ha marcat per a tota la vida. La importància d’aquest front encara ha augmentat. Desitjo a tots els diputats d’Esquerra i dels partits catalans els èxits més grans. Penso que nosaltres ho hem fet bé, per les respostes de la gent que m’arriben; han vist la seva dignitat amb nosaltres.

No hi participaré directament però el meu candidat és en Quim Ayats. Vam governar junts de regidors a l’Ajuntament.

La independència no és indiferència. Ara jo aposto i en el cas de Girona aposto per en Quim Ayats. Això no vol dir que no tingui bona relació amb altres. La meva idea és que Esquerra sol no pot fer el canvi que necessita Girona. Però sense Esquerra el camí no es fa. La candidatura és molt jove, plural i amb moltes ganes. Faré campanya amb ells si fa falta. Aquesta setmana em trobo amb en Lluc Salellas, el conec de fa molts anys i l’aprecio. Dins la seva candidatura hi ha gent que va estar amb mi. La bona feina que vaig compartir amb en Jordi Navarro en l’oposició amb Puigdemont d’alcalde. El vaig anar a veure a l’estiu i som amics, amb en Puigdemont, perquè no li dec res. I és que el seu model no és el meu. Quan va arribar a l’alcaldia és públic que em va oferir la primera tinença d’alcaldia i ho vaig rebutjar perquè no és el mateix model polític. Veig que és compatible un model de treball amb Guanyem si Guanyem no se sectaritza. És un dels perills d’estar en un extrem del tauler i jo hi he estat molts anys; el bo d’Esquerra és que és un partit central i això permet fer alternatives, té 360 graus per arribar a acords, com va fer en el seu moment el PSC a Girona. Qui més bé encarna aquest model central és Esquerra, que s’ha renovat i molt bé. I per un ex-PSUC com jo dona importància a l’organització. Gramsci deia: sense organització no hi ha revolució. I sense organització no hi ha reformes. Girona, amb tot el meu respecte per la Marta Madrenas, que la conec de fa temps i l’aprecio, no té un govern adequat, necessita un tomb i un canvi que seria bo que liderés el centreesquerre.

Ens cal unitat d’acció. Què l’impedeix? Que alguns s’entesten amb la unitat orgànica. Si algú pensa que xuclar i integrar això és unitat, s’equivoca. Crec en un govern que pugui pactar o amb la Marta Madrenas o amb un altre, per exemple, però no integrant-se en la seva candidatura. I la unitat també es fa amb un programa. He vist el PDeCAT votar amb el PP temes de lloguers. Quan ens desempalleguem d’aquesta visió uniformitzadora serà més fàcil la unitat d’acció, que és imprescindible. Però què vol dir la unitat d’acció? La geometria variable. I també molt de respecte.