Espanya va dir blat
L’endemà de la detenció del president Puigdemont, alguns diaris de Madrid ja donaven per feta l’extradició
La justícia alemanya va passar a ser criticada i menystinguda per no haver apreciat ni violència ni rebel·lió
L’eufòria per la detenció del president el 25 de març es va convertir, el 5 d’abril, en pura consternació
La detenció del president Carles Puigdemont va ser rebuda amb una gens dissimulada joia pels mitjans de comunicació pensats a Madrid.
N’hi ha prou examinant les portades del 26 de març. El País titulava: “La caiguda de Puigdemont liquida la farsa del Govern en l’exili”. Caure i liquidar: dos verbs que s’utilitzaven molt quan era desarticulat algun escamot terrorista. Potser perquè El País no se sentís sol, l’ABC també utilitzava la paraula “farsa” en el títol principal. I donava per fet que el president seria extradit “abans de 60 dies”.
Per a El Mundo no hi havia cap dubte. En el cos dels subtítols de la portada manifestava la perfecta sintonia del Codi Penal espanyol amb l’alemany pel que feia al delicte de rebel·lió. Una apreciació que també recollia La Razón, tot remarcant que la pena a Alemanya seria de “cadena perpètua”.
L’eufòria era més evident en els articles editorials i d’opinió, on a més es dediquen insults i penjaments al president. Rubén Amón, a El País, aplaudia: “El profeta Puigdemont ha acabat en una garjola alemanya.” Al mateix mitjà, Xavier Vidal-Folch avisava: “El sobiranisme només sobreviurà si torna als rails de la llei.” “En unes hores –s’embalava Luis Ventoso a l’ABC– Alemanya demostrarà un fet inaudit: la llei existeix.” Al mateix mitjà, Isabel San Sebastián feia llenya de l’arbre caigut: “Construir una nació no és feina de covards.” I l’articulista Ignacio Camacho es mofava: “En una patrulla de carretera: així ha acabat, de moment, l’aventura-fuga de Puchimón.”
L’editorialista d’El Mundo tenia pressa: “Un cop avui declari davant el jutge alemany, hauria de ser entregat a Espanya en un termini de 10 a 60 dies.”
La Razón cantava les absoltes: “Carles Puigdemont és ja història, trista història, que no pot condicionar el futur de Catalunya.”
Però aquests articulistes i editorialistes potser desconeixien la dita catalana que avisa que no s’ha de dir blat fins que no és al sac i ben lligat. I, és clar, quan la justícia alemanya va dir el 5 d’abril que, a tot estirar, el president podia ser extradit per presumpta malversació, la premsa feta i pensada a Madrid no se’n va saber avenir. “El Govern consternat després de l’alliberament de Puigdemont: «Estem sols a Europa»”, resumia el digital El Español. I un tremendista ABC titulava: “La justícia europea dona aire al colpisme”.
El contrast més il·lustratiu l’ofereix Francisco Sosa Wagner, catedràtic de dret administratiu i exdiputat europeu per UPD. Si el 26 de març afirmava a El Mundo: “Les institucions europees funcionen malgrat el que sentim sovint en llavis de taral·lirots titulats”, el 7 d’abril es lamentava perquè, deia, sí que hi havia hagut violència al procés i perquè els “senyors de florides togues de Schleswing-Holstein” havien considerat que “violar el text constitucional” i “alterar les fronteres d’un país europeu és un afer menor”.
Molts tertulians i articulistes van incidir –encara ho fan– en el menysteniment de la justícia alemanya, titllant el tribunal de Schlewing-Holstein de “regional”.
Tot reblat amb Federico Jiménez Losantos, que titulava el seu editorial a Libertaddigital: “El racisme alemany humilia Espanya i destrossa la UE”. A banda de deixar anar perles a la seva ràdio com aquesta: “A Baviera poden començar a esclatar cerveseries.”