“Fer el ridícul amb els símbols és pitjor per a la causa”

Tot l’activisme que portava a dins em va portar també al món rural a defensar causes vinculades al medi ambient, a la sostenibilitat, a l’ecologisme… I des d’aquest activisme vaig acabar anant a la política. Va ser una força política d’esquerres que em va proposar encapçalar la llista del canvi, la llista dels comuns de l’any 2015, precisament perquè havia encapçalat lluites contra el fracking, la gestió de patrimoni, l’equilibri territorial. És a partir de defensar aquests valors que entro en política i em trobo assegut en un escó al Congrés dels Diputats. És cert, no era la idea, però estic encantat.

Jo he estat en moviments independentistes, és cert. Vaig encapçalar les consultes per la independència al meu municipi, Florejacs, i també vaig ser un dels fundadors de l’ANC el 2012 a la comarca de la Segarra. Evidentment jo soc sobiranista i també em considero independentista, però també soc jurista i aquesta racionalitat també em porta a anar més enllà. És a dir, les vies unilaterals, i així s’ha demostrat amb els anys, porten immediatament a la frustració. Són uns anhels legítims que té el poble, però per a mi la manera de lluitar per ells és defensant el sobiranisme. I el sobiranisme on està més reconegut i és més ampli és al món dels comuns.

No, en absolut. L’Óscar Guardingo va renunciar a ser a les llistes i, sí, va dir que el projecte era massa independentista, però això també contrasta amb en Nuet o amb l’Elisenda Alamany, que precisament han marxat dient que no era prou independentista. En realitat estem parlant d’aquest equilibri que ens situa en el mateix relat, en el mateix missatge que teníem el 2015, el 2016 i que seguim tenint ara. Aquest missatge sobiranista, aquest missatge pel dret a decidir, el missatge que sigui la ciutadania la que decideixi. Evidentment, dins els comuns hi ha gent confederalista, federalista, independentista, però tots ens trobem en la defensa d’aquest dret a decidir.

Jo mateix he portat el llaç groc, fins i tot al Congrés dels Diputats. A Madrid he defensat la llibertat dels presos polítics, he denunciant la judicialització de la política. En el que no estem còmodes és en el fet que s’hagi capitalitzat el llaç groc. Una reivindicació legítima que nosaltres compartim s’ha acabat empetitint per un independentisme unilateralista. A més, la lluita del llaç groc a la façana de la Generalitat ha arribat al ridícul, a la burla... Res pitjor per a la causa que fer el ridícul amb els seus símbols.

L’ascens d’aquesta dreta feixista fa por. Però aquesta dreta creixerà a costa de la dreta tradicional i també de Ciutadans. Però electoralment a nosaltres no ens mossega i amb el risc també creix l’esperança que les esquerres puguin identificar qui és l’enemic comú. I això també ens porta a tenir empaties, a sumar, a ser generosos per fer aquest front contra el feixisme.

D’entrada, el feixisme de Vox es contraresta amb el silenci. No entrarem en debat, perquè el feixisme no és una ideologia amb la qual hàgim de debatre. No es pot debatre. Els ignorarem. El problema el tenen el PP i Ciutadans, que estan anant a remolc d’aquestes idees neofeixistes.

No ho supeditaria, però sí a la creació d’una mesa de diàleg, un diàleg incondicional, on evidentment es pugui parlar del dret d’autodeterminació. On es pugui parlar de la nostra proposta de la plurinacionalitat.

No pot passar el mateix perquè el que va fallar va ser el clima electoral. Si veiem la necessitat de fer un govern del canvi, si som tots prou madurs, estic convençut que no pot passar. No podem perpetuar el conflicte perquè el conflicte provoca la reacció reaccionària de l’extrema dreta. La sortida serà dialogada o no serà.

Jo hi confio. Jo els conec a Madrid. Però la pregunta que els faig en campanya és en realitat per què es presenten a Madrid. Recordem la campanya dels famosos 18 mesos. N’han passat 40. El que espero és que aquesta llista de bloqueig sigui només un lema de campanya i que quan vagin allà entenguin que l’únic que bloquejaran seran els drets socials. El que segur que no podran bloquejar és aquesta dreta de la reacció.

Si passés la desgràcia que sumessin les tres dretes, les tres ho han dit. I, a més, un 155 pitjor encara que el 155 de fa dos anys. I d’això hem de tenir por i d’això n’hem de ser conscients. Ja no és només l’aplicació del 155, sinó una regressió inclús legislativa. Una reforma de la Constitució que tornés a recentralitzar... Per això és tan important l’entesa, l’aposta per les forces socials i de progrés.

Montse Mínguez representa el PSC que no volem. És l’hereva de l’exalcalde Àngel Ros, que és qui per perpetuar-se en el poder ha oblidat els seus principis socialistes per pactar amb Ciutadans i el PP a l’Ajuntament de Lleida i ha desenvolupat polítiques d’especulació urbanística, conservadores, lliberals i reaccionàries. Aquest és el PSC, el PSOE, amb qui no estem disposats a pactar mai.