“Sigui quina sigui la sentència, ja hem guanyat el judici”

Des d’un compromís més rotund que mai amb la democràcia i la llibertat. En la meva condició de pres polític i enmig d’un procés judicial que mostra la precarietat de la democràcia espanyola, la defensa dels drets civils –els meus i els de tothom– ha de tenir un lloc destacadíssim en aquesta campanya. Anem a Madrid a fer política. Anem a Madrid a defensar tot allò que va representar l’1 d’Octubre.

Des d’un punt de vista democràtic, no és concebible que hagi de fer-ho des de la presó. Per tant, la mesa del Congrés haurà de prendre les decisions oportunes per garantir que els diputats electes puguin exercir el seu càrrec sense limitacions ni entrebancs. És la base mateixa de la democràcia representativa. Tanmateix, durant aquest procés hem après que quan parlem d’Estat espanyol i drets i llibertats és audaç arriscar-se a dir “no seran capaços de...” perquè, fins ara, han estat capaços de tot, i subratllo aquest tot.

Les eleccions espanyoles sempre generen un sentiment de distància en l’electorat sobiranista, distància física i, sobretot, psicològica: molts catalans ja han desconnectat. Però, el 28 d’abril, el món mirarà els resultats de les eleccions a Catalunya i determinarà si “el cas català” continua viu. Només hi continuarà, als seus ulls, si hi ha una majoria independentista clara, inequívoca. A banda d’això, com més diputats i senadors independentistes tinguem, més condicionarem la política espanyola i, per tant, podrem forçar el diàleg a favor d’una solució política al conflicte. I evitar que s’aprovin noves mesures que perjudiquin Catalunya, la seva economia, la seva gent o, fins i tot, la seva imatge. Cito Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres serà feta en contra nostre.”

Perquè l’independentisme és molt plural. Tot i que soc partidari d’una aliança més forta, que ens permeti de compartir llistes, reconec que no tothom ho veu igual. Alguns preferim que l’independentisme sigui hegemònic dins la societat, d’altres en tenen prou amb pretendre ser merament hegemònics dins de l’independentisme. De cara a aquestes eleccions, les decisions ja s’han pres i ens presentem per separat. Per tant, no aporta res continuar-hi pensant i ens hem de concentrar a fer el millor resultat possible i buscar, sense defallença, acords posteriors.

Carles Campuzano és un dels meus millors amics, algú amb qui he compartit quasi 35 anys de treball polític per la llibertat de Catalunya i per l’aplicació de polítiques socials progressistes. Tots els que ens dediquem a la política sabem que la nostra continuïtat sempre està supeditada a les necessitats més immediates dels partits o dels governs. És el que ha passat.

És una hipòtesi que no considero de cap de les maneres.

Hi ha molts països europeus que funcionen amb parlaments molt més fragmentats que l’espanyol. Catalunya mateix fa temps que va deixar el bipartidisme enrere. Aquest no és un factor crucial. El que determina la governabilitat és la predisposició a l’acord i al pacte. Aquest hàbit –aquesta actitud– manca a les institucions espanyoles. Continuen creient, erròniament, que la democràcia és el dret d’imposar el que vulgui aquell que guanya les eleccions. I no és així. La democràcia se centra en la recerca continuada del consens. No és el seu estil i, per això, per la manca de cultura de pacte, la ingovernabilitat pot augmentar encara més.

Diguem-ho al revés: l’única carta que té l’unionisme és suspendre l’autogovern i mirar d’empresonar els independentistes? La resposta hauria de ser que no, en ambdós casos. El diàleg polític és el mecanisme ideal per trobar el desllorigador de qualsevol conflicte polític. Aquesta voluntat de diàleg l’hem mostrada reiteradament i l’hem reclamada a banda i banda. I ha estat rebutjada: no hi ha voluntat real de diàleg quan es veta parlar del tema de fons. Nosaltres som la gent del sí, la gent de sumar, de fer, de construir. No anem a Madrid a bloquejar la política espanyola, però és evident que sense diàleg de debò no pot formar-se cap suport estable.

No veig gaire diferència, pel que fa a Catalunya i a la defensa dels drets civils, entre Vox, el PP i Ciutadans. El tripartit de dretes és un molt mal escenari, el pitjor, però que no s’empri com un espantall permanent per demanar-nos suport a canvi de res. Hi insisteixo: cal fer política, cal abordar un diàleg seriós, honest i valent sobre la qüestió de fons.

Perquè els posa davant del mirall de les seves contradiccions. La presó preventiva i un judici sense garanties, tal com no es cansen de repetir els observadors internacionals; la policia patriòtica, l’evidència d’un Estat profund al marge de la democràcia, la causa general contra la meitat de la població de Catalunya, la retallada constant de drets i llibertats... topen amb qualsevol sensibilitat democràtica i progressista. Tanmateix, ells han triat acceptar submisament aquest escenari sota pretext que la prioritat és la defensa de la unitat d’Espanya. La unitat d’Espanya a qualsevol preu. Tot allò que els recorda haver girat l’esquena als seus propis principis fa que reaccionin d’una manera tan abrupta.

No serà el govern del PSOE ni cap altre qui decidirà si Catalunya és independent. Serà el poble de Catalunya, exclusivament. El PSOE només pot decidir si assumeix els postulats democràtics i acorda un referèndum amb la Generalitat o si continua negant aquest dret col·lectiu.

L’únic antídot contra el 155 és una victòria rotunda de les forces sobiranistes a Catalunya. Sabem que el 155 és la proposta estel·lar de PP, Vox i Ciutadans. Però, d’altra banda, José Luis Ábalos [secretari d’organització del PSOE] va deixar clar que la prioritat del PSOE és un pacte amb Ciutadans, malgrat els desdenys de Ribera. En aquest context, el PSC pot acabar essent el cavall de Troia del 155 des de Catalunya mateix. El vot a JxCat té una doble funcionalitat: aturar un tripartit de dretes i impedir una nova aplicació del 155 per part dels mateixos que ja el van imposar una vegada.

És dura l’exigència física a què se’ns sotmès. I és dur veure la impunitat i la desimboltura amb què falten a la veritat tants testimonis de l’acusació amb l’empara del tribunal, que ens impedeix de visionar vídeos en aquest moment processal. Es vol crear una atmosfera de culpabilitat que acabi essent irreversible.

Va ser al principi del judici. Policia Nacional i Guàrdia Civil encara no anaven coordinats. A l’Audiència Nacional, on es fa l’intercanvi –som la mercaderia–, ens van fer dos escorcolls al mateix passadís en un interval de cinc minuts. Primer la Policia i després la Guàrdia Civil. Ells mateixos es van adonar que era surrealista, però “el protocolo es el protocolo”. En arribar a la presó, al cap de 45 minuts, els funcionaris de Soto del Real ens van tornar a escorcollar...

Em va sorprendre. Però vaig triar dedicar-me a la política i, en conseqüència, vaig triar acceptar el fet que les meves accions podien ser criticades, fins i tot per aquells en qui has dipositat confiança. No tinc res més a dir, doncs, sobre l’opinió del major Trapero, a qui continuo i continuaré admirant per la seva actuació durant l’atemptat gihadista de l’agost del 2017.

En un estat de dret homologable i amb una justícia previsible –com a Alemanya o a Bèlgica– no hauríem de tenir cap dubte de ser absolts. Passi el que passi, sigui quin sigui el sentit de la sentència, estic convençut que ja hem guanyat el judici perquè hem estat capaços de posar en evidència, despullada de tota la seva parafernàlia, l’operació orquestrada per l’Estat profund per crear unes falses acusacions de rebel·lió, de sedició, de violència, de malversació... que no s’han produït mai.

El muntatge perpetrat durant aquests últims anys –des de la policia política de Baena fins al simulacre d’instrucció de Llarena– és tan colossal que tindran moltes dificultats per fer-se enrere. He dit en alguna altra ocasió que un sol dia de presó per a una persona que no hi ha de ser ja és una condemna dura, que violenta els valors democràtics i que hauria d’interpel·lar qualsevol persona que vulgui viure’ls amb coherència. Ara bé, tenim tres factors que ens ajuden i ens ajudaran: la confiança que el Tribunal d’Estrasburg pugui revocar una eventual sentència condemnatòria, el suport i l’escalf continuat de tants centenars de milers de persones i els principis morals que ens han menat a fer política i servir la societat catalana des del compromís amb la democràcia, els drets civils i la no-violència.