“Cap dret, ni social ni nacional, no ha estat mai regalat”

Puc entendre que hi hagi gent cansada i enfadada, però crec que no poden dir que els que hem estat al davant hem estat a menys nivell que els que van posar el cos l’1 d’octubre, perquè hi ha gent que hem estat i estem disposats a grans sacrificis. Quan Pedro Sánchez diu que els independentistes han enganyat a la gent, és ridícul. Per què l’hem enganyat? Perquè hem anat a la presó o a l’exili? El que passa és que vam fer una batalla i alguns es pensaven que era la definitiva, però no ho era.

Ho vam intentar. No hem d’oblidar que l’adversari també juga. Nosaltres volem guanyar d’una manera tremendament romàntica i bonica, pacífica i democràticament, i lluitem contra un Estat que no ho vol fer tan bonic, que fa servir tota la maquinària dels aparells més repressius. Amb el que vam fer aquí, a la Gran Bretanya i al Canadà es va respondre de manera democràtica. No vam fer res diferent. Si hi hagués hagut uns partits que creguessin en una resposta democràtica real, hauria estat possible.

Personalment, pensava i segueixo pensant que la resposta de l’Estat sempre serà repressiva. Però puc dir que això, a ERC, no ens fa tremolar les cames. Jo sabia on anava, sé el que faig. No serà fàcil, però ens ha tocat viure aquesta història. El vot de la dona no va ser un regal, hi va haver morts. Els drets socials, laborals o nacionals, mai no han estat regalats.

És una arma que ERC no descarta, però abans hi ha moltes passes per fer. Si en aquestes eleccions tenyim de groc Catalunya, el missatge serà molt potent i es llançarà un toc d’alerta, tant en l’àmbit espanyol com en l’internacional.

Pot arribar un altre moment... Potser quan es faci pública la sentència del judici o potser no... A les revoltes, mai saps quin serà el momentum. L’1 d’octubre estava planificat, però no el 3, i va ser momentum revolucionari, allà hi vam estar molt a prop. Del que estic segur és que hi ha més de 2 milions de persones que no s’han rendit. No conec cap persona que hagi deixat de ser independentista, en canvi sí que molts s’han anat sumant a la causa. Han vingut sobiranistes, gent del PSC... El moviment republicà català està creixent. Hem de ser positius perquè estem guanyant la partida. Estem patint, no dic que no, però l’Estat tampoc no està gens còmode.

El problema és que estiguem igual amb els socialistes, que no hi hagi diferències. A vegades és molt pitjor qui amaga les cartes, va de progre i després fa les mateixes polítiques nacionals i socials que els que van de cara, com la dreta i l’extrema dreta.

S’ha de forçar, perquè és el camí que hem escollit. Fer-ho democràticament i pacíficament és un camí costós, però és la nostra manera de fer.

És una idea mal enfocada, perquè el PSOE amb Ciutadans, que és l’opció més possible, és un mal major. Amb aquests ingredients, no pot sortir res de bo. Arrimadas de ministra d’Educació, és un mal menor?

I tant! A Andalusia van tardar poc a posar-se d’acord. És un pla forjat a la FAES del senyor Aznar per aconseguir, sota l’aparença de tres partits diferents, treballar conjuntament per una España grande y libre i involucionista.

Sense prioritzar-ne uns per damunt dels altres, drets socials i nacionals. Polítiques socials de veritat: derogació de la reforma laboral o com a mínim els aspectes més nocius, un salari mínim que compleixi la carta social europea, de prop dels 1.100 euros, o que es garanteixin de veritat les pensions. I solució al tema del conflicte català, i això és un referèndum a Catalunya sí o sí. Es poden negociar dates, preguntes o moltes coses, aquí hi ha camp, però referèndum sí o sí.

Penso que no s’ha cedit gens, al contrari. La paraula clau és la sobirania nacional. Que això pot acabar amb independència? Sí. I que nosaltres defensarem aquesta opció? Sí. Però la gran victòria de país és que la gent pugui decidir.

Sí, sobretot amb un PSOE tan pusil·lànime i covard. De la mateixa manera que fins fa poc era increïble pensar que hi hauria presos polítics, és possible que hàgim de tornar a combatre al carrer per l’amnistia, l’autogovern, la democràcia, la llibertat d’expressió... La tendència, malauradament, va cap aquí. Crec que passa perquè l’Estat no estava preparat per a una societat que iniciés una revolució pacífica, estava molt més còmode amb el conflicte basc.

Porto el programa de fa tres anys i el que és trist és que no s’ha fet res. Calen inversions en infraestructures, un pla de reindustrialització del sud de Catalunya, un pla d’emergència nuclear o activar la comissió d’investigació del Castor.

És un altre escàndol. A les Terres de l’Ebre, la taronja i la mandarina són un gran motor i si permets la competència deslleial de països tercers, com per exemple Sud-àfrica, estàs ensorrant un sector bàsic per al territori.