28-A: les generals més catalanes

El plebiscit espanyol

De la composició del nou Congrés dependrà en bona part el futur a mitjà termini tant dels represaliats com del procés, i per això el 28-A sorgeix com un plebiscit al conjunt de l’Estat sobre si continua, corregida i augmentada, la via repressiva iniciada per Rajoy i de mà de ferro que prometen el PP, Cs i Vox –que anuncien un nou 155 i grans potinejades a l’escola, els Mossos o TV3– o bé té algun recorregut la via de distensió amb el govern català que, tímidament, va obrir el PSOE abans de convocar eleccions en considerar que no podia ni acceptar la figura d’un relator per a les converses.

El futur immediat, això sí, no dependrà només de qui guanyi les eleccions –totes les enquestes assenyalen Sánchez– sinó també de quines aliances es puguin establir després, i sobretot del pes que els independentistes puguin tenir. Per això tots s’han reivindicat per neutralitzar el perill de la ultradreta, però també per evitar que els poders econòmics i l’ala conservadora del PSOE instin a un pacte amb Cs que allunyaria qualsevol possible sortida dialogada. El clam avui molt majoritari a Catalunya pel final de la repressió i l’autodeterminació serà la principal condició que els partits sobiranistes posaran sobre la taula, si bé discrepen entre ells sobre l’estratègia si el PSOE se’n desentén. A priori, com més fort sigui el sobiranisme, més capacitat de pressió tindrà per impulsar una negociació real sense condicions que no hauria de tenir altre final que un referèndum. I aquí tots es reclamen, amb els seus matisos, com el vot útil.

Sovint vilipendiada a les xarxes, però disparada a les enquestes, ERC posarà a prova a les urnes –després que el 21-D encara la pronunciés amb la boca petita– l’estratègia de buscar ampliar majories contra la repressió, fugint del curtterminisme, aparcant per ara la unilateralitat i resistint-se a parlar de “línies vermelles”. Una teoria que du a la pràctica amb l’aliança amb Sobiranistes, una escissió dels comuns, i amb els números 1 d’Oriol Junqueras al Congrés i Raül Romeva al Senat. Sense contradir les tesis d’ERC, JxCat, que ha optat també per posar al capdavant els seus presos polítics Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull i ha prescindit del sector moderat del PDeCAT, se n’ha volgut desmarcar deixant clar que sí que posa línies vermelles i que no dubtarà a bloquejar el Congrés si no s’accepten. “Línies vermelles” que de fet són les que ERC qualifica de “condicions” de què exigeix parlar: l’alliberament dels presos, la fi de la repressió i l’inici d’un diàleg, obert fins i tot a un canvi en la legalitat, per encabir les aspiracions d’un referèndum en què Catalunya es pugui pronunciar. Tot i que a les enquestes surten a la baixa, també els comuns, i més amb un perfil com Jaume Asens, poden fer-se seves aquestes condicions, i per això s’han reivindicat també com a “vot útil”, donant per fet que seran el soci preferit de Sánchez, abans que Laura Borràs o Gabriel Rufián.

És clar que el vot útil el reclama fins i tot el PSC per barrar el pas a la ultradreta, fet que pot fer dubtar fins i tot part del sobiranisme i els pot ajudar en la disputa per la victòria al país. Liderats per la ministra Meritxell Batet, això sí, han deixat molt clar que no cediran en res que s’assembli a l’autodeterminació, si bé cal veure si es desmarcaran en algun punt de la línia oficial del PSOE en els grans consensos de país, com ha suggerit en alguna declaració el seu líder Miquel Iceta, potser per donar peixet al potencial votant sobiranista.

De les dretes, Cs és qui aguanta millor a les enquestes, però a costa de renunciar a la seva líder al Parlament per ser candidata al Congrés, Inés Arrimadas. El PP, en canvi, ha optat per una autèntica paracaigudista, la noble castellana Cayetana Álvarez de Toledo, a qui les enquestes auguren una caiguda en picat. La incògnita, així, serà veure si el feixisme de Vox obté representació al país. El CEO no n’hi vaticina, i el CIS, tres escons, però tothom sap a qui sol anar el vot ocult.