“Colau és l’exemple del fracàs en habitatge”

Estic molt contenta on soc ara; no ho vull menystenir ni de bon tros amb aquesta resposta, però estic sorprenentment contenta, estic fascinada, ho estic gaudint molt. Una de les persones que em van ajudar molt va ser Josep Rull, amb qui tinc molt bona sintonia des de fa molt de temps. Em va dir: “No gaudiràs res com la política municipal.” Tenia raó.

Soc candidata amb Forn a l’alcaldia de Barcelona, absolutament i definitiva.

De moment soc diputada. Tenim alcaldes i regidors que ho són; no hi ha cap incompatibilitat ni cap inconvenient.

Absolutament. De fet, espero quedar-m’hi vuit anys.

Colau apuntava més cap a la política espanyola que no pas cap a la catalana, per allò de “Madrid, capital”. Suposo que les eleccions de Pedro Sánchez l’han deixat una mica descol·locada, però crec que el seu objectiu és més la política espanyola que la catalana.

Ara, quan Valls perdi, no veig en absolut que es quedi. De fet, a molts d’ells, quan perdin, no els veig quedant-se.

[Riu] No en tinc ni idea, perquè ara mateix el PSOE és un lloc molt complicat: hi ha la gent que voldria tenir un tarannà més progressista i després hi ha una part molt dura, que és el PSOE del 155, que voldria pactar amb Ciutadans. Ens hem de cuidar bé de recordar què és el PSOE: el PSOE és el 155 acompanyant-lo i aplaudint-lo sense cap reticència. En cap cas el PSOE pot ser un vot útil per a Catalunya en res. Al contrari.

Més que reticent, va ser sorprenent. No m’ho esperava. La primera persona que me’n parla és en Quim Forn, que és a qui li corresponia. En un moment d’una visita a Lledoners, que hi vaig anar sola a visitar en Quim, en Josep Rull, en Jordi Turull i en Jordi Sànchez, en Quim em va demanar que ens apartéssim de la reunió que estàvem tenint de feina i m’ho va proposar. Li vaig dir “deixa’m que ho parli, ho processi i hi comenti amb diverses persones”. Quan vam tornar a la reunió, la resta ja ho sabien; tornem a seure a la taula i en Josep va dir: “La política municipal és la millor política”. I els dos Jordis: “Hi estem tots d’acord.”

Hem de ser a totes les institucions. En el cas de l’1-O, hi va interferir molt no tenir Xavier Trias d’alcalde. El referèndum es va complicar moltíssim a Barcelona i, si no fos per Clara Ponsatí, que va assumir responsabilitats de l’alcaldessa de Barcelona, segurament els barcelonins hauríem tingut greus problemes per votar l’1-O, més enllà de la repressió policial.

És l’exemple del fracàs, d’algú que va a una campanya electoral amb demagògia, prejudicis i sense conèixer. Posar al centre de l’opinió pública que l’habitatge és un problema a resoldre és positiu, però en campanya es va dir que hi havia desnonaments perquè no hi havia voluntat política. En el mandat de Colau, hi ha hagut més de deu mil famílies desnonades. Deu mil. Jo no seré tan cínica per dir que no li importen aquestes famílies, ens importen a tots, però no és una qüestió només de voluntat política. Es va dir que hi havia 80.000 pisos buits a Barcelona i era mentida. Va dir que faria 8.000 pisos i n’ha fet menys de 700, i el seu gerent d’Habitatge explica públicament i amb naturalitat que el 80% d’aquests pisos s’han fet gràcies a recursos que va mobilitzar l’alcalde Trias. Quan vas només amb el discurs però no entres en els detalls, no mires bé les dades i no hi apliques rigor i, sobretot, estàs més pendent d’assenyalar amb el dit els altres i de generar confrontació, els problemes no es resolen. Colau tenia molts més instruments que Trias i ha fet menys feina.

Canvi i futur. Barcelona necessita urgentment un canvi, perquè hi ha una desconnexió. L’Ajuntament no manté una interlocució amb ningú i no està solucionant cap dels problemes, que s’estan multiplicant i cronificant. I n’estan tornant alguns que no teníem. La gestió és molt dolenta i no hi ha un projecte de ciutat. Si no sabem cap a on ha d’anar Barcelona, no aconseguirem fer res.

Hem de renaturalitzar la ciutat, que és un asfalt continu, quan hauria de ser un verd continu. Ha de ser una ciutat més saludable; la qualitat de l’aire és fonamental. Però, més enllà de fer carrils bici, no s’ha fet res per la mobilitat de Barcelona. La ciutat ha de ser autosuficient: s’ha parlat molt d’una distribuïdora d’energia, que, per cert, va posar en marxa l’alcalde Trias, però no s’ha parlat de generació, distribució en xarxa, vehicle elèctric... I, sobretot, Barcelona ha d’actuar amb el lideratge de tot el país. Està vivint aïllada i competint amb la resta de ciutats, quan tenim problemes que només es resolen globalment. Colau ha anat més vegades a veure Manuela Carmena que Marta Madrenas.

La situació dels manters s’ha descontrolat aquests quatre anys; això ho sap qualsevol barceloní. Fa sis, set, vuit anys, passejaves per Barcelona i això no passava. És el resultat d’una política de deixar fer, de posar-se de perfil i de transmetre que aquí val tot, i això condemna els nois que fan de manters. En quatre anys, s’ha multiplicat per deu el problema. No s’ha anat a l’arrel –qui està generant producte falsificat i violant drets de propietat intel·lectual– i tampoc s’ha liderat des de la ciutat: qui té competències en l’ocupació de l’espai públic és la Guàrdia Urbana, a la qual no s’ha donat suport políticament. No tenim regidoria de Seguretat, ni apoderament dels que ens estan protegint. Nosaltres proposem un protocol en tres institucions, ja que afecta competències de l’Ajuntament, la Generalitat i l’Estat. El partit de Colau ha estat governant amb Pedro Sánchez durant deu mesos i aquest tema semblava que no existia i no tenien cap responsabilitat. Hauríem de deixar d’assenyalar-nos tots amb el dit els uns als altres i conjurar-nos tots tres.

No els he vist. Sé que són en castellà perquè ha decidit que amb el català no es va enlloc. És sorprenent que puguem estar dient el 2019 que amb el català no s’arriba enlloc. Demostra una voluntat que realment no s’hi arribi.

Nosaltres anem a guanyar. És evident que si hem de governar amb algú serà amb ERC, perquè ens sembla coherent amb el que fem des del 2012. És amb qui governem a la Generalitat, amb qui acordem, pactem i coordinem les coses al Parlament i és una obvietat que hauria de ser així. És una mica estrany que hi hagi dubtes sobre això, perquè sembla que potser no tothom ho veu igual.

ERC ha de decidir quin és el seu projecte, si vol canviar Barcelona o no. Fins ara hem sentit moltes invitacions a Colau. Ens sembla urgent el canvi. Nosaltres no governarem amb els comuns. Ni ens passa pel cap governar amb Colau. Si aquest és el projecte de l’Ernest [Maragall] per als pròxims quatre anys, és legítim però nosaltres és evident que no hi participarem. Tampoc és el que demanen els veïns. De fet, fa quatre anys ja van votar a favor de fer alcaldessa Colau.

Janet Sanz, com que no sap debatre i entrar en el tema, decideix posar etiquetes perquè li ha semblat que això és molt més fàcil. És curiós, perquè em posa l’etiqueta de dretes quan estem parlant d’un impost que vaig posar jo, en col·laboració amb la Direcció General de Turisme, que és l’impost turístic, quan estava proposant que hi hagi un recàrrec sobre aquest impost, i suposo que en aquell moment no sabia què dir i, en lloc de parlar del tema en qüestió o de si Barcelona ha de fer promoció turística, decideix dir que soc de dretes. Crec que no passa un mínim examen de coherència, aquesta etiqueta, i precisament en aquest moment.

Jo em defineixo com a progressista, ho he fet sempre. Més enllà de les etiquetes, el més important és què fa la gent, què proposa i amb quin rigor després aplica les mesures.

Representa l’exemple de com Barcelona s’erigia en aquell moment a través de l’urbanisme en una de les grans ciutats referents al món. Em semblaria un error el 2019 centrar les eleccions en elements que són del segle XX. Si les receptes que hem d’aplicar a Barcelona són les dels anys vuitanta, clarament algú no ha entès res.

Ells van optar per una idea que podia haver estat bona o no, que segur que tenia un objectiu que era bo, unir l’independentisme, però al final les idees estan bé si les pots aplicar amb rigor, i ara l’únic que ha fet és generar una nova candidatura.

Nosaltres hem tirat endavant que Junts per Catalunya vagi més enllà del Parlament, a les municipals –en particular, a Barcelona–, a les espanyoles i a les europees, i això s’ha fet amb un suport de més del 80% del PDeCAT en cada validació de llistes i acords. Jo estic clarament amb JxCat com a unitat. No és fàcil fer la unitat, però és aquí on som, com ja es va fer el 21-D a través del Partit Demòcrata, que també inclou el president Puigdemont, Jordi Turull, Josep Rull i Quim Forn. Jo, molt còmoda amb JxCat. Si hi ha gent que té altres projectes, evidentment que els faci. Cadascú ha de saber què fa i quines conseqüències té.

Allà on anem, la gent unànimement demana unitat. És el moment de sumar i no de trencar. Cadascú ha de saber on es troba còmode i ha de ser coherent. I generós.

En privat, sí. Ja estàvem treballant en els detalls, com ara qui podia ser aquest relator i si n’hi havia d’haver més d’un. En privat hi havíem treballat, en parlàvem amb Carmen Calvo i Pere Aragonès, i qui ho fa públic, perquè tant en Pere com jo vam ser molt lleials, és Miquel Iceta. Qui genera la tempesta i els neguits dins del PSOE és ell, que no crec que ho fes amb mala intenció, perquè va sortir molt en positiu. Tampoc sé per què s’hi va posar, perquè ell no era part de la negociació.

La línia vermella de veritat és representar allò que demana més del 80% de la ciutadania de Catalunya, que és respecte a la democràcia, decidir les coses votant, que finalitzi la repressió i que no hi hagi 155. La immensa majoria de la societat catalana és aquí. El que nosaltres no farem és investir Pedro Sánchez sense tenir cap garantia que respectarà allò que representa la immensa majoria de la societat catalana. No tenim dret a fer això.

Aquesta és una decisió de Pedro Sánchez, no una responsabilitat de l’independentisme. Sánchez ha de decidir si governa amb Ciutadans –que és cap a on pressiona clarament la majoria del seu partit–, si deixa governar el tripartit de dreta/extrema dreta o si decideix apostar per fer política i desbloquejar la situació.

No hauria de ser així. El president Puigdemont li va oferir [a Junqueras], i estic segura que continua obert a aquesta possibilitat, a fer la unitat i a anar tots junts. Alguns s’hi han sumat, com Toni Comín.