Posar-te al davant dels que han aplicat el 155 i mirar-los als ulls, no des de la ràbia sinó des de la lluita, ha de ser més profitós
Ser cap de llista tampoc acaba sent un salt tan gran. És una evolució natural. Tots els familiars hem acabat sent molt activistes
L’oportunitat de parlar de temes que afecten els gironins s’haurà d’obligar. Per això necessitem tenir un bloc majoritari
Germana de la consellera Dolors Bassa, sosté que els familiars dels presos no poden fer res més que seguir amb l’activisme.
S’imaginava fa un temps que faria una entrevista com a candidata al Congrés?
Evidentment que no. Però tampoc és un salt molt gran. Acaba sent una evolució natural. Tots els familiars hem acabat sent molt activistes. I he pres la decisió per diferents motius. Bàsicament, gràcies a la gent, que sempre hi és i que t’encomana energia. A part, la confiança me l’han fet els mateixos presos. Intento anar al Suprem sovint perquè és el moment que podem estar amb ells. I parlar de temes polítics amb la Dolors, l’Oriol, en Raül... És un luxe. I a Madrid també hi he fet bons amics, com ara Carles Mundó i Joan Ignasi Elena. Entre uns i altres t’acabes decidint. I sobretot ho faig per la meva germana, que m’ha animat des del principi.
Què li diu?
Quan em van fer la proposta ja ho havien parlat abans amb ella. I ho vaig trobar un detall molt humà per part d’Esquerra. Jo no ho volia decidir sense la Dolors. També vaig voler reunir-me amb la gent que ha estat al Congrés. Perquè no només és lluitar contra la repressió, també és la feina que s’hi fa per defensar el benestar dels gironins i gironines. I vaig parlar amb la Teresa Jordà, en Joan Margall i tots els companys. El cap de setmana vaig anar amb la Dolors i al final vam dir que sí. Està molt contenta i vol que em dediqui al cent per cent a la campanya. Estan tan cansats d’estar a la presó que desitgen que siguem un bloc fort per posar pressió al PSOE i forçar-lo al diàleg.
Amb el que ha patit la seva família, la decisió fa respecte o es pren amb més determinació?
No em fa gens de respecte, i no ho dic des de la ingenuïtat. La repressió espanyola no ens fa gens de por. A casa meva fa molt temps que tenim consciència política. Hem patit aquesta repressió, i no només amb la Dolors. El nostre germà també va ser jutjat i empresonat. I els fills de la Dolors també estan molt polititzats. Som una família amb un ADN molt clar. Per tant, no em fa respecte. És un orgull.
Si no fos la germana de la Dolors Bassa, segurament no seria candidata. Algú pot considerar que és poc mèrit.
Un bon polític no és necessàriament el que fa molts anys que s’hi dedica. Ha de ser una vocació, has de voler representar la veu del poble. És una mica l’evolució que he anat fent fins ara i per això faig el pas. I és evident que les circumstàncies m’han portat aquí. Però aquesta és la realitat i me n’alegro, que hagi anat així.
Entenc, però, que en el seu cas haurà de fer un esforç per contenir les emocions. Hi haurà temes que la tocaran de ple.
Molts em tocaran directament, però són els que després fan sortir el meu jo interior, les ganes de lluitar. Posar-te al davant dels que han aplicat el 155 i mirar-los als ulls, no des de la ràbia sinó des de la lluita, crec que ha de ser molt més profitós i impactant. Has d’arribar molt més que no pas aquell que ho diu perquè surt en un programa electoral.
Per tant, no creu que sigui un peatge el fet que no tingui experiència política?
El que tinc clar és que no vaig sola al Congrés, estaré dins un grup parlamentari molt cohesionat i amb un equip tècnic molt bo. I no són persones desconegudes per mi, al contrari. Els diputats i els senadors sempre han estat al nostre costat a Madrid. I personalment tinc experiència en el món docent i també en la gestió. En aquests àmbits crec que he desenvolupat prou bé les meves capacitats. I si no em veiés capaç no hauria dit que sí.
Què hi vol anar a defensar, a Madrid?
Tinc molt clar que bàsicament hi vaig a defensar tres motius. El primer, el diàleg i les urnes davant la repressió. El segon, ser la veu dels gironins perquè hi ha molts temes que fa dècades que s’incompleixen de manera flagrant. L’ideal seria que fóssim independents, amb estructures d’estat i que no calgués passar per Madrid. Però ja que encara no ho som, no podem deixar d’exigir millores. I el tercer motiu és l’objectiu final, que això només sigui un trànsit cap a la independència.
Quan parla de defensar els interessos dels gironins, a què es refereix?
A Madrid agafo el rodalies per anar a Alcalá de Henares. Els trens són puntuals i tot va perfecte. Fa certa ràbia. La xarxa ferroviària catalana és una prioritat. I què es pot dir de l’N-II? En quinze anys només s’ha executat un 13% del que estava planificat. Cal batallar pel port de Palamós i tants altres temes. El que impacta són les dades dels pressupostos. En els que no es van aprovar hi havia pressupostat un 26% menys per a les terres gironines que en els comptes del PP, que ja és dir!
I hi haurà oportunitat de parlar de tot això o només hi haurà un sol tema?
L’oportunitat s’haurà d’obligar. Si fa tant que aquests temes no s’han solucionat és perquè no teníem prou pes. Encapçalo la candidatura d’ERC perquè vull col·laborar per tenir un bloc majoritari i també em vull entendre amb la resta de representants gironins.
Què pot suposar l’entrada de Vox?
Cal que el bloc d’esquerres sigui majoritari per fer un mur contra el feixisme. El millor, però, és no parlar d’ells. Els familiars els patim al judici i sempre diem que és millor ignorar-los. El primer dia ens van increpar. I vam ser capaces que no ens afectés. Al Congrés faré el mateix.
I s’ha de pactar amb el PSOE per evitar que la dreta entri al govern?
La paraula pactar és molt forta. D’entrada no hem de marcar cap línia vermella i hem de posar el diàleg al davant de tot. No tenim cap ganes de fer un pas enrere, és evident. No hem arribat aquí per donar un xec en blanc. Però tampoc posarem cap línia vermella. L’objectiu final és la independència, no que surtin els presos.
Impacta que ho digui vostè.
Hi ha gent que em diu: “Una altra Bassa pot anar a la presó.” No em fa por. I no és valentia. Estic segura que qualsevol persona faria el mateix. Quan fa tant que a casa teva es parla de república, un cop et recuperes de la patacada, del que tens ganes és de no rendir-te. I com més gran és la repressió més ganes tens de sortir-ne. No és valentia, és sentit comú. Si et passés a tu no et quedaries al sofà.
Moltes vegades ha dit que les preses polítiques són les grans oblidades.
I tant, i no puc abaixar la guàrdia. Els mitjans, i sé que no és amb mala fe sinó que són tics periodístics, esmenten Soto del Real i no Alcalá-Meco. És cert que passa menys que al principi, però també és mèrit de totes les que hi hem lluitat. Aquesta vena feminista no la deixaré mai.