“Avui ja hauríem d’estar construint el proper 1-O”

Quan, amb el 155, van dissoldre el Parlament i van imposar les eleccions del 21 de desembre del 2017, nosaltres, que encara érem a la direcció de Podem Catalunya, vam considerar que ens havíem d’asseure a parlar amb les organitzacions independentistes per veure com podíem fer front a l’excepcionalitat d’aquell moment. Això va fer posar molt nerviosa la direcció de Podem a Madrid, que es va negar que portéssim a terme aquest diàleg. Tot plegat va provocar que sortíssim de Podem i vam crear Som Alternativa amb la intenció de parlar amb la CUP, amb ERC i amb Procés Constituent, però no vam ser a temps de presentar-nos a les eleccions forçades del 21 de desembre. Un any després ens vam tornar a trobar amb una situació d’excepcionalitat tan o més gran que l’anterior, perquè ara hi ha presos i exiliats. I per ser coherents amb la nostra posició del 2017, vam parlar amb la CUP abans que aquesta organització decidís no presentar-se a les eleccions generals. També ho vam intentar fer amb ERC, però no ens van ni rebre. Vam continuar fent contactes, i finalment Poble Lliure, integrant de la CUP, ens va dir que volia participar en la candidatura Front Republicà i també ho van fer Pirates de Catalunya. Per tant, a la candidatura hi som tres partits, i també comptem amb el suport de Procés Constituent.

Quan hi va haver aquest debat intern a la CUP, des de Som Alternativa ens vam limitar a esperar el desenllaç. La veritat és que la notícia va provocar enrenou, però després la CUP ho va matisar i suposo que han arribat a una entesa. En tot cas, hi ha una realitat que va més enllà de les direccions. Jo crec que molts militants i simpatitzants se sentien orfes per no poder votar la CUP en les eleccions generals. Tot semblava indicar que el 28 d’octubre només hi hauria dues opcions per als votants independentistes: ERC i Junts per Catalunya. Ara n’hi ha una tercera: Front Republicà.

El mapa polític català té molta complexitat. A mi hi ha gent que em diu que per les generals votaran el Front Republicà i en les europees, Puigdemont. Això indica que hi ha un moment polític molt obert i amb molta més reflexió sobre el sentit del vot. Crec que hem deixat enrere aquella sensació de pertinença a un partit. Molta gent vota de manera tàctica.

Hi ha moltíssimes persones que potser no haurien votat mai Puigdemont, però ara ho fan. Si a mi em preguntessin qui creus que és el president legítim de Catalunya, jo diria Puigdemont. És una qüestió que va molt més enllà dels partits. És que si no reconeixes que Puigdemont és el president legítim, en realitat el que fas és estar acceptant la repressió que impedeix que ell pugui exercir de president. Hi ha qui des del meu antic espai dels comuns i de Podem em recriminen que dono suport a un convergent. Jo els dic que a Puigdemont l’ha votat la gent i que hi ha un estat que no el deixa ser president. Ho tinc molt clar, però sembla que hi ha persones que no ho tenen tant.

El 2014, quan es va crear Podem, jo vaig entendre que era molt important que en l’àmbit de l’Estat espanyol hi hagués un partit que es pronunciava per l’autodeterminació de Catalunya i fins i tot gent que no era independentista valorava que hi hagués aquest interlocutor. El problema és que des de dins no s’ha defensat aquesta idea. El darrer any, la paraula referèndum ha anat desapareixent del llenguatge dels comuns, i si es consulta el diari de sessions del Congrés dels Diputats es veurà que entre els darrers sis mesos i un any no hi ha cap referència de Podem a aquest tema. I dius, ostres, si el programa ho posava!

Posaré un exemple que la gent dels comuns podran entendre. Imaginem que anem a Barcelona a aturar un desnonament. Estem allà i ens diuen que a Madrid també hi ha un desnonament però no tenen prou gent per aturar-lo. Què fem a Barcelona? No aturem el d’aquí perquè a Madrid no poden aturar el d’allà? Doncs no. Nosaltres fem el que hem de fer i aturem el de Barcelona. Aquest és el millor exemple de sobirania. Això vol dir que no ens importa el desnonament de Madrid? De cap de les maneres. Demanar que el poble de Catalunya torni a casa i s’esperi que a Espanya passi no-sé-què és anar contra el principi bàsic del que és la lluita pels drets polítics, socials i civils. Aquí hi ha 2,3 milions de persones que han fet una cosa històrica: desobeir l’Estat. I és una força ciutadana absolutament transversal, és un moviment contestatari poderosíssim, i seria un error dir-li que ha d’esperar. Ningú pot estar en contra que a Espanya les coses avancin, però tampoc es pot demanar a la societat catalana que s’esperi.

Ningú pot dubtar que l’Asens és una persona honesta, però a mi el que em preocupa és una cosa que hem vist moltes vegades tant a Podem com en els comuns: quan arriben les eleccions posen algú amb un discurs obert i quan s’han obtingut els vots, el fulminen. El cas de Xavi Domènech és paradigmàtic. El posen i quan s’obtenen els vots li fan la vida impossible fins que marxa.

Quan érem a la direcció de Podem, nosaltres vam explicar que calia participar en l’1 d’octubre, però va aparèixer Pablo Iglesias i va dir que si fos català no votaria. Molta gent de Podem es va trobar que per un costat tenia un líder que deia això i per l’altre tenia els seus veïns que l’1-O van estar a les escoles i que la policia els va agredir a cops. Moltes d’aquestes persones estan ara molt allunyades del que ha acabat sent Podem, i és a elles que també apel·lem des de Front Republicà.

El missatge que estem donant serveix per a tota la societat que es veu interpel·lada pel que va passar en aquest país l’1 i el 3 d’octubre. Hagin votat el que hagin votat. Hi ha una pregunta de fons que crec que s’està fent tothom des de la CUP fins al PDeCAT, passant pels comuns i ERC, i és la següent: hem de continuar per la via que marca l’1 d’octubre, és a dir, la que té com a principal motor la desobediència civil, que la gent surti massivament als carrers i desestabilitzar el Regne d’Espanya mitjançant les accions populars massives? O ha arribat el moment que de tot plegat se n’ocupin els partits? Aquesta és la reflexió de fons que nosaltres fem. I creiem òbviament en la primera. Però aquesta pregunta se la fa tothom. És el debat de fons. Quina ha de ser la següent part del camí? Hem de tornar a casa o hem de sortir al carrer més massivament. Nosaltres escoltem amb molta atenció el que sempre diu Jordi Cuixart: no aconseguirem doblegar la imposició de l’Estat sense desobediència civil pacífica massiva. Aquests discurs sembla que des de moltes formacions polítiques ara mateix no es posa sobre la taula, però creiem que al presentar-nos a les eleccions com a mínim ajudem a fer-ho.

Fem molta por sobretot a ERC. Segurament ERC i els comuns estarien molt més còmodes en aquestes eleccions si nosaltres no existíssim. D’alguna manera som una amenaça, i no tant pels escons que els podem treure, sinó pel que posem damunt la taula. L’altre dia sentia que ERC deia: ni xec en blanc ni línies vermelles a la investidura de Sánchez. I jo això no ho entenc. Què vol dir? Que ja veurem el que passarà? Això s’ha d’explicar abans de les eleccions, i no després. Molta gent ens pregunta si nosaltres donarem suport a Pedro Sánchez. Doncs ho vull deixar ben clar. Només li donarem suport si compleix tres condicions: si reconeix el dret a l’autodeterminació; si els presos polítics poden sortir de la presó i els exiliats tornar de l’exili, i si hi ha polítiques socials de veritat.

Ja ho sé, que no, però posem-los davant del mirall. Ens diran que no faran res i, a més, hi afegiran que si no se’ls dona suport vindrà Vox. I aleshores els direm: si ve Vox serà perquè tu vols! Ets tu, Pedro Sánchez, qui ha de triar entre donar una solució democràtica a Catalunya o deixar que vingui Vox. Prefereixes que vingui Vox? Seràs tu, i no pas nosaltres. Aquest xantatge ja l’estem veient. Podem i els comuns l’estan fent quan diuen que l’independentisme facilitarà l’arribada de Vox. O sigui, t’empresonen, et bastonegen i a més ets el culpable que vingui Vox! Doncs ja s’ho poden confitar!

En la legislatura passada vam veure que els pressupostos de Rajoy es van aprovar per un vot. Això vol dir que si nosaltres obtenim quatre escons és probable que puguem fer de minoria de bloqueig en el cas que Pedro Sánchez no accepti les condicions. I si no en tenim prou amb els nostres escons haurem de preguntar a ERC i a Junts per Catalunya si es volen plantar o no. Què farem si entre les tres forces tenim aquesta clau a la mà? Això ens ho hem de preguntar ara, i no pas el dia 29. Nosaltres diem que ens hem de plantar, però no sabem què faran els altres.

Jo creia que era ben morta, però a vegades penses: vigilem que no la ressuscitin! L’altre dia escoltant Marta Pascal em preguntava: ho tenim clar o no ho tenim clar, tot plegat? Si la gent va posar el cos per fer un mur davant dels piolins, hem de fer un mur a Madrid i dir: senyors, això s’ha acabat!

Jo mateix durant molt de temps vaig criticar l’estratègia dels 18 mesos, aquell període de temps en què tot quedaria resolt. No sé si en aquell moment era necessari dir-ho així. En tot cas quan nosaltres parlem de construir la república sense dilacions volem dir sense parar de treballar per construir-la. I si costa més temps, costa més temps. El que no pot ser és dir que com que no es pot, ja ho farem d’aquí a vint anys. Això és dilació. És obvi que no pot ser fer-ho d’avui per demà, però tampoc pot ser no fer res. Avui ja hauríem d’estar construint el proper 1 d’octubre, hauríem d’estar organitzant-nos com a societat per tornar a fer un embat a l’Estat.

Abans, quan tenies mal en una cama et feien estar al llit unes quantes setmanes, mentre que ara ràpidament et posen a caminar perquè quan abans comences a moure’t, abans et recuperes. Això no vol dir que haguem d’anar a fer una marató, però avui mateix ja hauríem d’estar treballant per construir el poder que ens permeti desafiar l’Estat. Quan? Doncs a mesura que ho anem construint mirarem quina força tenim. El que nosaltres denunciem d’aquestes dilacions és aquest discurs que no ho vam poder fer i tal dia farà un any.

Si han escapçat la primera fila, ha de venir la segona. Tenim recanvis als pobles, a les ciutats, als barris. Hi ha 2,3 milions de persones. La gent ha mostrat molta més valentia de la que es veu ara mateix. Jo conec molta gent que té coses personals a perdre, però també que té un sentiment de gran dignitat. En aquest país hi ha molts Jordi Cuixart, moltes Carme Forcadell. Això és el que té de gran Catalunya. En tenim moltes i molts, però el que passa és que hi ha d’haver un pla per tirar endavant.

Quan a Trapero, al Suprem, li van preguntar per què no havia aturat el referèndum, va dir que quan hi ha dos o tres milions de persones al carrer, no ho pot aturar ningú. Si en volem dir via unilateral, diguem-ho així. No és res màgic i, òbviament, comporta costos. Anem-ho a preguntar als exiliats o als que estan presos. És clar que comporta costos, i si fem el que hem de fer tindrem més presos i més exiliats. Perquè això va així. Totes les lluites que han desafiat l’statu quo amb la desobediència civil han acabat quan ja és impossible posar més gent a la presó.

Quan vaig veure el que passava l’1 d’octubre, alguna cosa a dins meu va dir que això no ho podia acceptar de cap de les maneres. Jo, fins i tot el 6 i el 7 de setembre, havia criticat moltes coses de les que passaven al Parlament, però l’1 d’octubre ho va canviar tot. Quan veus que a veïns teus, amics, familiars, companys de treball... la força de l’Estat se’ls tira al damunt amb aquella brutalitat per una acció pacífica, queda clar on has de ser. La reflexió política que sorgeix després d’haver vist això de l’1-O és que no hi ha cap més sortida que enfrontar-nos amb aquest règim, fer tot el que calgui per tombar-lo i per aconseguir que el que hem de decidir ho decidim a Catalunya. Per això parlem de República Catalana cent per cent sobirana: per fer el que es consideri oportú. I si per aconseguir-ho cal la desobediència civil massiva, doncs desobediència civil massiva. Si algú creu que això que acabo de dir és ser independentista, doncs dec ser independentista.

No és que em costi. Santi Vila i Marta Pascal són independentistes? El que em costa és admetre etiquetes buides. Hi ha qui es posa etiquetes i després veus que res de res. El Front Republicà som una força que considera que Catalunya i la seva gent tenen i han de tenir sempre la darrera paraula. Per damunt de Catalunya i dels catalans no hi ha ni rei, ni Estat, ni Constitució. I si per aconseguir això cal enfrontar-se i desobeir el Tribunal Constitucional, la policia i qui faci falta, ho farem. A mi no em molesta que em diguin que soc independentista. Jo tinc fotos amb estelades. M’és igual l’etiqueta. A mi el que m’interessa és el què. Si algun votant em pregunta: escolta, jo vull que Catalunya sigui un estat independent per prendre la decisió que consideri oportuna; vull que hi hagi forces polítiques que desafiïn i desobeeixin l’Estat espanyol i el Regne d’Espanya, jo li diré: el Front Republicà és aquesta força.