“Sense poder polític no podrem bloquejar ni negociar res a Madrid”

No, gens, sembla que s’ha obert una petita escletxa, però la situació és una mostra més de la indefensió que ens van imposant. Acumulem ja més d’un any de presó, és una situació del tot anormal. En una societat en què impera l’estat de dret no s’avancen les penes ni se sanciona abans de condemnar. I allà on impera la democràcia, per norma general, els judicis s’afronten des de la llibertat. Hauríem d’estar en llibertat, però en tot cas tenim els nostres drets polítics intactes, i per tant hauríem no només de poder participar en la campanya, sinó també en la vida parlamentària, ja que en el meu cas soc diputat al Parlament de Catalunya.

És una decisió compartida amb l’Oriol Junqueras, i amb Esquerra. Amb l’Oriol considerem que, sigui quina sigui la sentència, el problema polític continuarà. Perquè la presó, el judici i la repressió, que pateixen tantes persones a Catalunya, són només la conseqüència, però no són el problema. I també volem mostrar que només trobarem solucions en la política, i en aquest sentit la nostra voluntat constructiva i el nostre compromís polític continuen, i continuaran, intactes.

Tinc els drets polítics intactes, i espero seguir tenint-los-hi, perquè som innocents i volem l’absolució. L’acta de senador és compatible amb l’escó, la meva intenció és agafar l’acta al Senat.

Esquerra en aquestes eleccions ha d’assolir el millor resultat possible, per aconseguir la major força política al Congrés i al Senat. Per frenar el perill de l’extrema dreta i els seus amics, com ara Cs, però també per ser suficients per parlar i arribar a acords. D’això va la política. Sense poder polític real a Madrid no hi haurà capacitat ni de bloquejar res ni de negociar res, només hi haurà retòrica estèril contra un executiu contrari als interessos de tots els ciutadans de Catalunya. L’únic actor capaç d’assolir aquesta doble capacitat el 28-A sens dubte és ERC. Al marge cal tenir en compte que quan Rivera denuncia el nacionalisme no pensa mai en el seu, que està convertint en fonamentalisme constitucional; vol la sacralització d’un marc legal concret, que és absolut, inamovible amb una sola identitat i en què no caben els principis oberts que fonamenten tota democràcia. Sense el dret que assegura la llibertat de ser diferent i de decidir, només hi ha una societat unànime, i en aquesta només hi impera el més fort. Em sembla que està clar de què ens hem de defensar, i perquè necessitem aquesta capacitat a Madrid.

La meva opinió, l’he expressada des de fa anys: el camí cap a la República no serà ni fàcil, ni ràpid, ni exempt de patiment. Si al davant tinguéssim un estat amb la valentia que van tenir Chrétien o Cameron en els casos del Canadà i el Regne Unit, tot plegat seria més fàcil i menys dolorós. D’entrada perquè hauria estat possible el diàleg que fa tants anys que milions de persones a Catalunya demanen, de manera pacífica i democràtica. Però no és el cas. La nostra ha estat sempre una aposta per un camí acordat, negociat, democràtic. Som en una cursa de fons. I, per tant, ens cal tenir la mirada llarga i la mà estesa. És tan important caminar cap a la República com fer-ho de manera cohesionada i amb un projecte inclusiu, ètic i solidari. Hem iniciat un procés que considero irreversible. En aquesta mena de processos no hi ha manuals d’instruccions, ni fórmules màgiques, ni dreceres. El terreny de joc és dinàmic i hi juguen múltiples actors. Reduir el debat a qüestions instrumentals o de xifres no ens ajuda a veure la globalitat. Sempre hi haurà qui creurà que som suficients per fer això o allò, i al mateix temps també hi haurà qui pensi que no som prou. Per avançar, tanmateix, sempre és bo buscar els consensos més amplis possibles, o treballar per aconseguir-los, si no hi són.

Esperança i llibertat és un llibre de pensament polític, reflexions i propostes, i també de dubtes. Hi reflexiono sobre la vida a la presó, i sobretot sobre els quès i perquès de la nostra situació. Parlo del passat, per contextualitzar sentiments i reflexions, bastant de present, per saber on som realment, i molt de futur, per saber on volem anar i, sobretot, per què. Només hi ha una breu referència sobre la necessitat de nous lideratges, en el sentit que generositat, respecte mutu i lideratges compartits són el que ha fet créixer el sobiranisme. Incloure-hi nous actors, relats i lideratges no ens ha de fer por.

A tots ens toca fer una part de la feina. Uns la farem privats de llibertat, com a mostra dels dèficits democràtics de l’Estat. D’altres, des de l’exili, com a altaveus al món del que vivim i volem. Uns altres, des de les institucions. I molts altres, des de la societat civil. Aquí no sobra ningú, com més actors i lideratges puguem sumar per fer aquesta tasca, més forts serem. Parteixo que ningú és mai imprescindible, però que tothom és necessari.

Malauradament, per les circumstàncies que comporta la presó, no he pogut parlar de la qüestió amb el Toni i no puc aportar res més que respecte per la seva decisió.

Tant Esquerra com el PDeCAT ja es van pronunciar fa uns mesos i van decidir concórrer per separat; en el cas d’ERC, amb una coalició d’esquerres amb el BNG i Bildu. Ara s’ha reobert la qüestió i no puc parlar en nom dels partits, però crec que el debat de la unitat fa temps que està superat. A Esperança i llibertat en parlo també àmpliament. Considero que la societat és plural, i la diversitat d’opcions no ha de ser vista mai com un problema, sinó com el símptoma de la maduresa social i política de qualsevol país. De la mateixa manera que aquesta diversitat és perfectament compatible amb la possibilitat d’establir acords estratègics, ja sigui abans o després de les eleccions... La unitat d’acció és fonamental, però en cap cas s’ha de confondre amb unitat orgànica. La pluralitat ben organitzada és una virtut. El moment actual requereix molta intel·ligència col·lectiva, en què tothom és necessari, fins i tot treballant des d’espais diferents i alhora complementaris. Potser el primer que cal per aconseguir estratègies compartides és deixar de dir contínuament que no existeix unitat per culpa d’aquell o de l’altre, i fixar-se en les moltes coincidències que existeixen, reivindicar-les, i aprofitar-les per construir espais cada vegada més amplis.

La Diana fa molt que forma part activa d’un projecte polític que ha estat reprimit i judicialitzat, i això està fent que algunes persones assumeixin més responsabilitats, o simplement més visibles. Fa més d’un any ens van canviar la vida de manera radical. Des de fa més d’un any la Diana és una persona represaliada, i ha assumit que en un moment malauradament excepcional toca fer coses excepcionals, com ara acceptar aquesta gran responsabilitat. Les seves capacitats per afrontar el repte estan més que demostrades, i serà una gran eurodiputada.

El conseller Alfred Bosch està fent una gran feina al Departament d’Exteriors, no només recuperant i reforçant l’estructura destruïda pel 155, sinó també en la promoció de Catalunya al món, tant de la realitat social com de l’econòmica, turística, cultural, etc. I aquesta feina no només és necessària, sinó que és una obligació de qualsevol govern. El que no és acceptable és la criminalització amb objectius polítics que s’ha fet i s’està fent d’aquesta tasca.

La repressió institucionalitzada no pararà, és aquí i té moltes capes. No afecta només els que som a la presó, a l’exili o els milers de processats. Té per objectiu estendre la por per apaivagar una opció política legítima, pacífica sempre i democràtica. Vam rebre la notícia estant al tribunal, la majoria de fets imputats estan alhora sent jutjats al Suprem, i aquest és un fet improcedent, una anomalia més en aquesta causa general. La majoria dels processats al jutjat número 13 són coneguts –alguns, amics meus–, i només puc manifestar-los la meva estima i solidaritat. També vull aprofitar per recordar a tothom la iniciativa de la caixa de solidaritat: cal ser conscients que el que volen és reprimir i escampar la por, i cal que entre tots ens donem suport.

És una incongruència més, la instrucció del jutjat número 13 està plena d’irregularitats, perquè en realitat era un procés ad hoc sense fonament jurídic per investigar per perseguir el govern, que s’ha anat vestint. La interlocutòria emesa es fa pràcticament de manera directa dels atestats de la Guàrdia Civil, sense filtre judicial, i bona part de les investigacions que van fer com a policia judicial es van fer sota secret de sumari. No han processat ni per sedició ni per rebel·lió, tot i que la instrucció va estar oberta durant mesos per aquests delictes. És evident que són judicis que estan relacionats, en tot cas, la valoració sobre la influència entre ambdós, la deixo als nostres advocats.

És un judici llarg, i hem tingut una constant incertesa sobre la seva durada i el seu desenvolupament. Físicament és cert que esgota, al matí em llevo sobre les sis, a la cel·la, i comença el procés de trasllat. Arribem a dos quarts de vuit a Madrid, primer a l’Audiencia Nacional, on hem de fer canvi de custòdia, i després al Suprem, on comença la sessió a les deu, que s’allarga normalment fins a les set o les vuit de la tarda. En acabar fem el mateix camí a la inversa i arribem de nou a la presó a partir de les nou del vespre, tres o quatre dies consecutius. El que trobo fatigós és no poder veure la llum del sol durant tots aquests dies: sortim i arribem de nit a la presó; el trasllat, el fem en una furgoneta sense finestres, i al Suprem estem en una sala amb les finestres tapades.

Parlen de mirades d’odi, cons voladors, càntics, tanques, adhesius... Sobretot el que han expressat són sensacions, percepcions, opinions, que poden ser molt respectables però, en tot cas, personals i subjectives. I ni tan sols aporten vídeos en què es pugui veure o contrastar el que relaten. No són fets, ni se’n poden considerar. Estem en un judici per rebel·lió però discutim sobre danys en un cotxe o si la gent cantava una determinada cançó o una altra. Cal recordar que sí que hi va haver violència, la que la policia va exercir l’1-O sobre una ciutadania pacífica que exercia els seus drets, el que no podem pretendre és reescriure la història als tribunals. La fiscalia ja hauria d’haver actuat objectivament en aquesta qüestió fa molt de temps, li ha faltat valentia per defensar la veritat. El fiscals haurien de ser els garants del compliment de la legalitat en un procés amb objectivitat, tenen la funció d’esbrinar els fets correctament. Aquí parteixen de la base que som culpables, es comporten de manera inquisitorial i només estan pendents que surtin a la llum les circumstàncies que ens perjudiquin, no les que ens beneficiïn.

Considero que la presó és una eina política i forma part de la nostra lluita pacífica. Una eina més per evidenciar a tot demòcrata que no és acceptable la manipulació que s’està fent del dret penal per reprimir una ideologia. Amagar la política i optar per la repressió no solucionarà mai absolutament res.

Més que el retorn o deixar de nou Catalunya, és el fet del trasllat en si, i tot el que suposa de tràmits, preparatius, processos, adaptació a un nou àmbit i persones, el desgast físic de la conducció i el mental de l’adaptació. És una qüestió que, si no l’has viscuda, costa d’entendre. Cal dir que les conduccions són el forat negre del sistema penitenciari. És on tenen lloc la majoria de les arbitrarietats i maltractaments. No ha succeït en el nostre cas, però és un dels molts espais a repensar en política penitenciària, és una experiència i un tema al qual també dedico alguns capítols en el llibre.

Molt bona i estreta. A Estremera vaig compartir cel·la, és a dir viure, amb el Joaquim Forn i el Josep Rull. I després mòdul amb l’Oriol Junqueras. A Lledoners estàvem junts tots els homes, ens vèiem i parlàvem cada dia, però amb la Carme i la Dolors hem estat molts mesos sense poder gairebé ni comunicar-nos-hi. Ara amb el judici tenir-les i retrobar-les ens ha ajudat a tots. Passem moltes hores plegats, la veritat és que parlem de tot, ens ajudem molt els uns als altres, i ho afrontem col·lectivament.

Amb l’Oriol ens vam conèixer en les europees del 2009, era el meu adversari polític però de seguida la complicitat es va imposar. A Brussel·les, al llarg de dos anys, vam compartir nombroses iniciatives fins que va tornar a Sant Vicenç dels Horts. Malgrat la distància, sempre ens vam mantenir en contacte, i després en el govern. Quan el vaig conèixer no podia ni imaginar el recorregut que prendrien les nostres vides, fins al punt de conviure en una presó madrilenya i afrontar un judici per rebel·lió. Compartim el futur, tant el personal com el polític. És un amic, un gran amic.