Casado porta el PP al desastre amb una desfeta històrica

El PP va patir ahir un cataclisme electoral únic en la seva història. Havia assumit que els resultats serien dolents per la fragmentació del vot de la dreta en tres partits, però no tan dolents, i a un mes de les municipals, autonòmiques i les europees. Guiat per Pablo Casado, el PP, que fins fa encara no un any era al poder, va caure dins un forat del qual li resultarà molt difícil sortir. Va obtenir només un 16,68% dels vots. Escrutat un 98,54% dels vots, els conservadors van quedar per sota del cent escons, per primera vegada des del seu debut electoral, l’any 1989, quan van agafar el relleu d’AP. Van obtenir 66 escons (68 amb els 2 de Navarra Suma), 71 menys que els 137 heretats de Mariano Rajoy el 2016. Els conservadors van intentar dissimular aquest cataclisme posant èmfasi en el fet d’haver aconseguit evitar el sorpasso de Cs. Però va ser per la mínima, només nou escons. Només un 0,84% separa el PP de Cs, és a dir, 217.355 vots.

És confirmaven anit els pronòstics més negres a les files conservadores, fins i tot se superaven, amb el pitjor resultat de la seva història. Amb 4.233.751 vots i 66 escons, els conservadors van quedar lluny, molt lluny, dels 7.236.965 vots i 123 escons del 2015, el que fins anit era el pitjor resultat de la història del partit. Però sis mesos després, en la revàlida del 2016, el PP de Rajoy va recuperar catorze escons, va frenar els d’Albert Rivera i va mantenir-se al capdavant del govern espanyol, fins que una moció de censura impulsada pels socialistes el va desallotjar de La Moncloa el juny del 2018.

Rajoy, però, va aconseguir el que ha estat incapaç de fer ara Casado, aglutinar el vot útil en un panorama inèdit per la divisió del vot de la dreta. Ha retingut el segon lloc, però no ha pogut evitar que 4.179.851 milions de vots anessin directament al sac de Cs i Vox. De res li va servir, a Casado, recuperar José María Aznar i treure’l en campanya. Ni tampoc el seu gir cap a posicions més conservadores. El PP va perdre la seva hegemonia en tots els territoris. La irrupció de Vox destrossa el PP a tot arreu excepte a Melilla, i a Ceuta fins i tot el desplaça de la primera a la tercera posició, darrere del PSOE i Vox. Desfeta també a Madrid, on van passar també del primer al tercer lloc, superats pels socialistes i Cs. Per si l’hecatombe no era prou gran, per primer cop en la història va perdre Galícia, el seu feu, superat pel PSOE.

La imatge de la magnitud de la tragèdia era la seu del PP del carrer Génova de Madrid. Era un desert. Casado va ser l’últim líder a comparèixer. Va reconèixer que els resultats havien estat molt dolents, però ho va intentar dissimular dient que el partit es mantenia com a líder de l’oposició. Cap autocrítica.

El daltabaix electoral qüestiona el lideratge de Casado al capdavant del PP, perquè un 16,70% dels vots obtinguts el situa a un abisme del 23% de vots que s’havia fixat ell mateix i fa miques el mínim electoral del 22% de 2015, que fixava el llindar entre un resultat digne i un desastre. Lluny queda aquella forquilla d’entre un 40 i un 30% en què el PP s’havia mogut sempre, fins i tot després dels atemptats de l’11-M, quan va aconseguir un 42,59% dels vots, i d’aquell 25% dels vots que va obtenir el partit en el seu debut en les generals del 1989. Però tot i el dur correctiu infligit al successor de Rajoy al capdavant del PP i al seu gir cap a la dreta, el dirigent conservador va encaixar la derrota sense plantejar-se dimitir. Ara toca esperar al tercer assalt, el del 26-M. Serà el resultat de les municipals, les autonòmiques i les europees, el que decidirà el futur d’un Casado molt debilitat. Ahir ja se sentien veus que demanaven la seva dimissió. Compàs d’espera, doncs, per saber quina sort correrà no només Casado, sinó també el PP. Si aconseguirà aixecar el cap o, per contra, tindrà el mateix destí que els Els Republicans de Sarzkoy, que, amb la irrupció de Macron i la ultradreta de Le Pen, han quedat fora del tauler polític.