Recompondre un govern figuerenc

Ha estat un mandat convuls i les principals forces en presència s’han de ressituar. La primera evidència a Figueres és que tres de les quatre candidatures més votades en les municipals del 2015 no tenen el mateix cap de llista aquest 2019 i d’alguna manera es presenten amb una nova aposta que pretén girar full del que va passar fa quatre anys. Al PDeCAT / Junts per Figueres, la sortida de Marta Felip per ocupar responsabilitats d’àmbit nacional no és l’única explicació vàlida del canvi. El 2015 Felip encara representava una continuïtat amb governs municipals anteriors, amb Santi Vila, amb la coalició de CiU avui desapareguda, amb èpoques passades de majories absolutes o com a mínim llistes amb suport suficient per liderar un govern municipal sense alternatives possibles. Tot això és història passada. L’actual mandat va desgastar molt l’equip de govern, governar en minoria era una experiència nova i l’aposta de Marta Felip per la sociovergència no només no va arrelar, sinó que a més a més va fer volar pels aires el seu propi camp amb la desintegració del que quedava de la coalició de CiU. Com a successor d’aquesta situació, el nou candidat, Jordi Masquef, té un doble repte: ser el representant d’una continuïtat per als votants de l’òrbita CiU / PDeCAT / Junts per Figueres, però alhora diferenciar-se del govern de l’últim mandat i del qual ha format part. Masquef ja ha començat a practicar-ho els últims mesos (aturant obres planificades per la seva predecessora o apostant per un discurs securitari amb l’anomenat “pla de xoc”) que fins i tot feia la sensació que el nou alcalde havia estat fins ara a l’oposició. ERC també estrena alcaldable perquè la fórmula del 2015 amb un cap de llista independent no va funcionar i aquí també es va produir una crisi interna. Els mals resultats d’aquell intent van provocar la sortida d’Albert Testart, i Agnès Lladó (en aquell moment número dos) va assumir les regnes. D’alguna manera avui Lladó té un repte semblant al de Masquef: és la continuïtat per als votants d’ERC i alhora s’ha de desmarcar d’allò que no va funcionar el 2015. L’avantatge de Lladó és que ha tingut pràcticament tot l’actual mandat per forjar-se com a líder, donant suport puntual al govern però esquivant les zones pantanoses quan es plantejava la possibilitat d’un acord PDeCAT-ERC, i construint en definitiva una línia d’actuació pròpia. També disposa de l’onada de bons resultats en les últimes generals. La CUP també estrena cap de llista i en aquest cas ha fet una aposta atrevida: una confluència de formacions que difícilment s’hauria pogut imaginar sis mesos enrere: CUP, CExF, MES, La Forja i el moviment veïnal. Amb la sorpresa d’unes primàries que han donat com a cap de llista un candidat que no pertany a cap de les formacions polítiques que han confluït en la candidatura. José Castellón també té un bonic repte: fer convergir ideologies disperses i fer-ho des de la seva condició d’interlocutor d’una comunitat i un dels barris més estigmatitzats de Figueres, el barri de Sant Joan i la comunitat gitana. Finalment, de les quatre forces més votades el 2015, el PSC és l’única que repeteix cap de llista amb Pere Casellas. I també té una contradicció interna: fer oblidar el fracàs de la sociovergència amb Marta Felip i no girar del tot l’esquena a les possibles aliances que puguin sorgir en el proper consistori. En tots els casos es tracta de poder ser decisius i buscar aliances. Si no hi ha sorpreses, les complicitats o desavinences entre aquestes quatre formacions seran clau per formar el pròxim govern. La incògnita? El paper de les noves llistes i candidatures veïnals que poden decantar la balança.