“Estic convençut de la meva innocència i em presento per ser alcalde”

M’hi presento per diferents motius, però el principal és perquè, des del meu compromís i coneixement de Barcelona, puc aportar idees i experiència per afrontar els reptes que té la ciutat. He estat molts anys treballant a l’Ajuntament, he exercit diferents responsabilitats i em sento segur i capaç per fer aquest pas. A més, tinc un equip solvent que coneix els problemes de la ciutat i un projecte consistent.

Amb il·lusió i amb tot el convenciment. Fa aproximadament un any estava decidit a abandonar l’activitat política. Ja fa uns mesos que vaig decidir que seguir també era una manera de defensar la meva innocència, de no deixar-me apartar pels qui voldrien que abandonés els meus ideals. Em poden tancar a la presó, però no renunciaré mai a les meves conviccions.

Aprofitarem totes les oportunitats que la Junta Electoral autoritzi, és clar, però cal que quedi clar que l’única opció que faria possible la igualtat d’oportunitats amb la resta de candidats i caps de llista seria estar en llibertat i poder fer campanya normalment. Utilitzaré tots els mecanismes al meu abast per fer sentir la meva veu. Quan això no sigui possible, seran Elsa Artadi i els membres de la candidatura qui ho faran.

El judici pot acabar cap al mes de juny o juliol. El 15 de juny es constitueixen els ajuntaments i no hi hauria d’haver cap impediment perquè el Tribunal m’autoritzés a prendre possessió de l’acta de regidor. No està previst que es doni a conèixer la sentència fins al mes de setembre o octubre. Ja he dit que amb el Codi Penal a la mà no hi ha cap raó per la qual no pugui quedar absolt.

No faig enquestes ni apostes. És cert que l’Ajuntament de Barcelona pot quedar molt fragmentat. Aquest darrer mandat ja hem vist el que representa tenir un govern feble i incapaç d’arribar a acords i consensos amb la resta de partits. No ens ho podem tornar a permetre perquè Barcelona acaba perdent oportunitats. El pròxim govern s’haurà d’esforçar per formar majories sòlides, no només en el govern, les majories seran imprescindibles per tirar endavant alguns projectes de ciutat. No és cap novetat que li digui que m’inclino per un govern amb ERC. És públic que he intentat treballar per una llista única amb ERC i que malauradament no ha estat possible.

Segur que tots tenim la nostra responsabilitat, especialment els grups majoritaris a l’Ajuntament. De tota manera, permeti’m que li digui que fins a l’últim moment he estat disposat a fer possible la llista unitària. Ho he dit públicament i directament als responsables polítics d’ERC. Fins i tot renunciant a encapçalar aquesta candidatura. Tinc la sensació d’haver fet tot el que podia fer, des de la màxima generositat.

Junts per Catalunya som l’alternativa a Colau, no compartim moltes de les decisions que ha pres el seu govern. El canvi és urgent, i estic convençut que hi ha una majoria de ciutadans a Barcelona que el volen, el reclamen, i donaran suport a aquest canvi a les urnes. Colau ha comès molts errors, partim de models de ciutat diferents. Els discursos i la posició d’ERC i el PSC estan deixant clar que el vot a JxCat és l’única garantia que els comuns no continuaran en el govern de Barcelona.

Ho he dit moltes vegades. Estic convençut de la meva innocència i em presento a les eleccions per ser l’alcalde de Barcelona.

Són molt anys de fer les coses molt malament, i amb poca previsió. Va haver d’arribar el govern de l’alcalde Trias perquè fos una prioritat fer créixer el parc públic d’habitatge. Cal recordar que durant els anys de governs socialistes de Barcelona, amb el suport del PSUC/Iniciativa, avui a Barcelona en Comú, l’Ajuntament es venia el sòl públic a subhasta. El canvi depèn de construir i fer créixer l’habitatge públic, i dedicar-lo al lloguer. Hem de treballar per garantir un habitatge assequible per a tothom. I per això cal més rigor i menys demagògia, més pacte i menys partidisme, que és el que hem vist aquest mandat. Avui estem pitjor en aquesta qüestió de l’habitatge que fa quatre anys.

Nosaltres proposem un gran pacte social per aconseguir que el 25% del parc d’habitatge de Barcelona sigui, a mitjà termini, de lloguer assequible, social o per a emergències. I per fer això, entre altres mesures, mobilitzem sòl per a promocions públiques i sòl per posar a disposició de la iniciativa privada condicionat al lloguer assequible; reclamem les bosses de sòl que l’Estat encara té a Barcelona; fem promoció i ajudem a la rehabilitació integral, i aprovem un nou Pla General Metropolità, adaptat als temps que vivim. Pel que fa a les ocupacions, el govern Colau s’ha confós, i massa vegades ha emès missatges que han legitimitat les ocupacions d’habitatges.

La bombolla de l’habitatge té diversos causants, però reduir tots el problemes de la ciutat al turisme és erroni. El 2007 també teníem una bombolla en l’habitatge i venien gairebé la meitat dels turistes. La mala gestió del turisme pot provocar diverses externalitats negatives que si no se saben respondre adequadament poden deteriorar la vida de la ciutat. Si el gestionem bé, no morirem d’èxit. Hi ha diversos tipus de turisme; la gent que ve per feina ens beneficia, també el turisme cultural... Hem d’augmentar el d’aquests tipus, ja que en aquest mandat només ha augmentat el d’oci, i s’han deixat abandonades les polítiques de promoció dels altres tipus. Si no duem a terme un canvi profund en aquestes polítiques, la situació pot empitjorar. I es pot potenciar un tipus de turistes o altres tipus, es pot gestionar perquè els beneficis incideixin en la ciutadania, que les molèsties siguin les mínimes.

Sí, som partidaris d’incrementar la taxa turística en la línia de les altres grans ciutats d’Europa. Però el que hem de fer amb aquest augment és que el gestioni l’Ajuntament i que es destini a la construcció i compra d’habitatge per ampliar el parc públic d’habitatge social. Necessitem que els beneficis del turisme vagin a millorar la vida dels ciutadans i ciutadanes de Barcelona i serveixin per solucionar els seus problemes.

Quan un govern practica polítiques erràtiques, quan no té clares les seves prioritats i és presoner dels seus prejudicis respecte a la seguretat, els ciutadans ho acaben pagant molt car. El retrocés ha estat espectacular i s’han llançat per la finestra tots els resultats assolits durant el mandat de Xavier Trias. En els quatre anys del govern Colau, els fets delictius a la ciutat han pujat un 27%. Amb nosaltres en el govern, vam aconseguir que baixessin un 15%.

En absolut. Les mesures policials són importants, necessitem incrementar el nombre d’efectius de la Guàrdia Urbana, però també necessitem un govern municipal que es cregui les funcions i les competències que té atorgades. Cal recuperar la confiança perduda entre el govern municipal i el cos. Augmentarem el nombre d’agents, però el més important és que el nostre govern recuperarà la bona relació i la confiança de la Guàrdia Urbana, ens creurem les normatives i les ordenances i també l’eficàcia d’aplicar-les i fer-les complir.

Calen més mossos a Barcelona. Fa massa temps que no s’han pogut crear noves places. Ara s’hi està posant remei. S’acaben de convocar 750 places i cal que aquest ritme es mantingui en els pròxims anys.

Sobre la col·laboració entre els dos cossos, li puc parlar de la meva experiència quan era tinent d’alcaldia de Seguretat. Es van fer grans esforços i es va assolir un molt bon nivell de coordinació. Tot és millorable, però els resultats d’aquesta bona coordinació ens van permetre que la inseguretat passés de ser el problema més greu per a un 15% de la ciutadania quan vam entrar al govern municipal al fet que ho fos només per a un 3,4% quan en vam sortir. Això, sense una bona coordinació, sense un treball conjunt, no hauria estat possible.

Pel que aposten veritablement els candidats Valls i Bou és per la desaparició del cos de Mossos d’Esquadra a través d’una nova aplicació del 155. Així ho han expressat en reiterades ocasions els responsables polítics del seus partits a Madrid. Això representaria un retrocés en les polítiques públiques de seguretat, i és l’expressió de la voluntat que tenen aquests partits de polititzar la seguretat. És una gran irresponsabilitat.

És un tema complex que no té una solució fàcil. Les ordenances prohibeixen la venda ambulant. El que segur que no podem fer és mirar cap a una altra banda o demanar a la Guàrdia Urbana que no actuï. Pot ser cert que el top manta representa l’única sortida laboral per a moltes persones que arriben al nostre país sense cap recurs, però admetre això, o arribar a justificar des de l’administració que “hi tenen dret”, en realitat el que fa és condemnar aquestes persones a malviure. Alhora hem de ser conscients que causa unes enormes pèrdues al teixit comercial i industrial de la ciutat. Un sector que pateix una crisi en el consum i sobre el qual no podem dipositar més càrregues. Quan el govern municipal no actua es provoca un efecte crida i una situació difícil de redreçar. Estic d’acord amb els plans de reinserció social, cal continuar fent-los, però també cal una actuació decidida per evitar la cronificació d’aquest fenomen. També hem d’anar més enllà de la persecució sobre el petit venedor i hem d’actuar sobre els grans distribuïdors i això requereix un treball conjunt entre els diferents cossos policials competents.

Les superilles ja existien abans d’arribar el govern Colau; són els cascs antics de barris com els de Gràcia, Ciutat Vella, Sarrià i Sant Andreu..., i és clar que funcionen. El que no ha funcionat és la que va imposar Colau al Poblenou, col·locada d’un dia per l’altre, sense consens, sense avisar els veïns, maltractant l’activitat econòmica que hi havia. Creiem que és una bona proposta, molt mal gestionada pels comuns. Se’n poden fer més? Sí, però fem-ho amb l’acord dels veïns, comerciants i tots els agents implicats. Però, en mobilitat, nosaltres apostem per impulsar un pla pel vianant, en què la persona estigui al centre de la mobilitat, amb un millor disseny dels carrers, les ombres i mobiliari urbà; la revisió dels temps semafòrics i la velocitat màxima dels vehicles.

Som partidaris d’implantar peatges de dissuasió a la ciutat de Barcelona per reduir l’entrada de vehicles privats que d’una banda provoquen un augment de la contaminació atmosfèrica i també produeixen una ocupació d’espai públic molt rellevant. Ara bé, primer és necessari millorar significativament la xarxa de Rodalies de Renfe i la resta de connexions en transport públic perquè un altíssim percentatge dels vehicles que entren a Barcelona ho fan per treballar, és a dir, per mobilitat obligada. Si no existeix cap alternativa, amb els peatges aconseguirem recaptar més, però els vehicles continuaran entrant a Barcelona, perquè no tindran cap altra opció. Volem impulsar i liderar una estratègia perquè Barcelona i els municipis de l’àrea metropolitana puguin aconseguir les inversions necessàries de l’Estat per millorar les Rodalies i oferir un transport digne i de qualitat.

Aquest acord és fum. Sí que és cert que representa un canvi respecte a la posició d’ERC durant el mandat i ara se situa al costat de l’obsessió ideològica de Colau i el seu govern, però aquest acord és insuficient per iniciar l’execució de les obres del tramvia per la Diagonal. Em sembla irresponsable seguir parlant d’aquesta qüestió quan encara ningú ha demostrat amb dades quin seria el cost de l’obra, el cost del rescat de la concessió, l’impacte a la xarxa viària i a la xarxa de busos i els costos ambientals derivats del desviament de cotxes per l’Eixample. Nosaltres defensem una alternativa més eficient i més econòmica: el bus elèctric. Aquest és el mitjà de transport que ens aporta una solució tècnica més coherent, sense externalitats negatives i a un cost més raonable.

Penso que el pròxim govern municipal hauria de centrar els seus esforços en l’acabament de l’L9 del metro i la millora de Rodalies. Si bé aquestes dues infraestructures no són competència municipal, l’impacte ambiental i en la mobilitat és extraordinari. El govern municipal i el govern de la Generalitat haurien d’unir esforços per desencallar aquestes infraestructures.

El que han fet els governs del PSOE i del PP amb Rodalies és indecent. El ministre socialista Blanco va desplegar el pla d’infraestructures ferroviàries de Rodalies 2008-2015 amb una inversió prevista de 4.000 milions. Només s’ha executat un 13,5% de la inversió prevista. Després el govern del PP va aprovar un pla de xoc per a Rodalies que preveia una inversió de 306 milions per al període 2014-2016. En quatre anys només s’ha posat en servei el 12%. Cal el traspàs íntegre, de vies, estacions, catenàries i trens, de Rodalies a la Generalitat. Cal fer el traspàs amb els recursos necessaris per fer-ne l’execució de les inversions i el manteniment en els termes solvents com els acreditats a Ferrocarrils de la Generalitat.

L’operador energètic es va dissenyar, es va projectar i va néixer en el mandat de l’alcalde Trias. El govern Colau l’ha posat en marxa, sí, però de manera molt poc ambiciosa, i l’ha convertit en una comercialitzadora d’electricitat; una electricitat que compra a operadors d’energia neta. Nosaltres mirem el futur, i apostem per una veritable revolució energètica per fer de Barcelona una ciutat energèticament autosuficient. Volem fer possible el primer barri de zero emissions i autosuficient de la ciutat amb una intervenció integral des de la generació, la conservació i la distribució d’energia, i posteriorment poder replicar el model a tota la ciutat. Hem de començar a generar l’electricitat que consumim. Sobre les privatitzacions, he de dir que defenso el millor servei al menor preu per al ciutadà, lluny de qualsevol apriorisme ideològic i dogmatisme.

No estem en contra d’aquests dos esdeveniments. Fa molt de temps que des de la Generalitat o des del govern de Xavier Trias s’ha treballat en la candidatura dels Jocs Olímpics d’hivern Barcelona-Pirineus. Tenim possibilitats d’aconseguir-los i seria una gran notícia per als Pirineus i el conjunt del país. Però també hem de ser conscients que els recursos no són il·limitats i que hem de saber prioritzar molt bé les inversions, saber quin és el retorn social i econòmic que suposen aquests esdeveniments. Hem de saber quin model de creixement desitgem per a Barcelona, que ens permeti generar riquesa per distribuir millor els recursos. Com ja ha explicat Elsa Artadi, nosaltres creiem més en els esdeveniments de cada dia.

Sens dubte el més dur són els més de 18 mesos que fa que estic en presó preventiva. Quan intento racionalitzar-ho, em rebel·lo, és incomprensible. Afortunadament, el fet d’estar amb altres companys, i tenir tant suport social, m’ajuda a mantenir-me ferm i a no defallir.

He viscut molts moments que podria qualificar d’esperpèntics. Un dels més recents, i alhora indignant, han estat les declaracions d’alguns policies i guàrdies civils respecte a la seva actuació als col·legis electorals l’1 d’octubre. Em va doldre tanta mentida i tanta calúmnia.

No faig especulacions. Visc al dia. Lluito per guanyar el judici. No dono res per perdut. Lluitaré fins al final.

Efectivament, 22 diputats independentistes al Congrés a Madrid és un molt bon resultat. I, sí, nosaltres hem aguantat i ERC ha crescut molt i els felicito per aquest èxit. Però crec que per al 26-M les coses ja han canviat, i el debat electoral i el que ens juguem en les eleccions a la ciutat de Barcelona és una altra cosa. El 26 de maig la qüestió ja no serà què fem per aturar l’extrema dreta espanyola, sinó quina proposta política garanteix el canvi a Barcelona per construir la gran capital que volem els pròxims 20 anys. I en això, JxCat, per mitjà d’Elsa Artadi, amb Neus Munté, Ferran Mascarell, Albert Civit i tot l’equip que lidero, som garantia del canvi que la ciutat necessita; representem el projecte que donarà resposta a la voluntat majoritària dels barcelonins d’avançar cap a una Barcelona garantia de futur, prosperitat, benestar i bon govern. Ho tornarem a girar, JxCat estarem de nou davant d’ERC, i Colau no serà en el govern.