Canvi històric a Lleida o estirar el llegat del PSC

En aquests quaranta anys des de les primeres eleccions democràtiques, el govern a Lleida ha estat quasi exclusivament en mans del PSC, amb sols un breu parèntesi de mig mandat, als anys vuitanta, dels convergents. Des de l’alcaldia, Antoni Siurana i Àngel Ros han cisellat aquesta ciutat de 137.000 habitants sense contrapesos territorials propers. Per aquesta seva longevitat de govern monocolor, Lleida és l’excepció entre les grans ciutats catalanes. Ara bé, el desgast del projecte local, juntament amb el declivi del PSC arreu del territori i el procés independentista, van fer forat en aquest feu dels socialistes en els comicis municipals de fa quatre anys. Aleshores, Àngel Ros va perdre més de la meitat dels regidors i l’oposició va quedar-se a les portes d’entrar al govern. Quinze anys després d’arribar a l’alcaldia, l’any passat Ros va marxar per ser l’ambaixador espanyol a Andorra. A mig mandat deixava marge a un successor per preparar la revalidació del poder socialista a Lleida. Si l’actual alcalde Fèlix Larrosa ho aconseguirà és la principal de les incògnites de les eleccions del proper 26 de maig. Juntament amb saber si es faran realitat els anhels de l’oposició de majoria sobiranista, que hi veu l’oportunitat històrica d’obrir una nova etapa a la ciutat.

Amb 13 partits en competició electoral, set dels quals tenen ara representació a la Paeria, és més que probable que els pactes tornin a ser a l’horitzó per possibilitar qualsevol govern. Junts per Catalunya, principal partit a l’oposició, va proposar llista unitària per a les municipals a ERC i la Crida-CUP, sense èxit. A Lleida, el mandat que ara acaba no ha estat gens aliè a les tensions nacionals. Ben al contrari. L’entrada amb força de Ciutadans al consistori i l’acord d’investidura que hi va travar Àngel Ros, a canvi entre altres de l’ús preferencial de la llengua catalana al consistori, ja va configurar dos blocs municipals al voltant del procés. Durant aquests quatre anys, els lleidatans han recuperat els carrers com a espai privilegiat d’expressió i manifestació per diverses qüestions nacionals i locals: des del nou reglament d’usos lingüístics de la Paeria al TTPI o la defensa de la unitat de la col·lecció artística del Museu de Lleida. En aquest ambient, la dura repressió de l’1 d’octubre a la ciutat i la reacció del govern de l’alcalde Ros, que va qualificar l’actuació policial de “proporcionada” i es va negar a condemnar-la al ple, va suposar un cop emocional i polític més enllà de les bases tradicionals del sobiranisme.

A més, l’oposició també ha sumat en altres qüestions en aquest mandat. Com ara la lluita pel canvi de nom dels carrers dedicats a franquistes, i qüestions urbanístiques i comercials, que han sumat les voluntats de Junts per Catalunya, ERC, la Crida-CUP i El Comú. A l’altra banda s’ha situat quasi en exclusiva solitud el PSC amb el suport indispensable de Ciutadans i el PP. I són aquests mateixos dos blocs els que ara poden o bé propiciar el canvi o bé mantenir l’statu quo a través de pactes postelectorals.

Diversos sondejos donen la victòria a les urnes als socialistes, juntament amb un fort ascens d’ERC. No s’esperen majories i per això una altra cosa és qui acabarà governant. Si ho permet l’aritmètica electoral, s’albira una repetició de l’aliança del PSC amb Ciutadans i el PP. La candidata de Ciutadans i actual portaveu, Ángeles Ribes, ja ha dit que sols descarta pactar “amb separatistes i comunistes”. El PP aspira a recuperar l’espai perdut a favor de Ciutadans el 2015, però no ho té fàcil, en vista de la desfeta de les generals, del procés sobiranista i del perfil desconegut del candidat lleidatà. Potser per això el candidat Xavi Palau no descarta res: “No es poden fer cordons sanitaris”, ha dit. Sense esmentar ningú, però tenint en compte que Vox també es presenta a la ciutat.

Per a aquest pacte del bloc del 155, cal la major: el suport de les urnes a l’actual alcalde, Fèlix Larrosa, l’aposta del PSC per mantenir-se. Polític amb llarga experiència a la mateixa Paeria, va guanyar les primàries socialistes per substituir Ros a l’ara diputada al Congrés Montse Mínguez. Des de l’alcaldia, l’agost passat, Larrosa ha publicitat perfil propi que contribueixi a la revitalització del projecte socialista, amb propostes com ara la renovació de l’espai firal per fer de Lleida la “segona capital de Catalunya”. Larrosa, però, ja ha hagut d’ajornar l’aprovació d’un dels grans temes de ciutat, el POUM. Aquesta clau mestra de l’urbanisme ha suscitat el rebuig frontal de la majoria de l’oposició, en període preelectoral, però també discrepant amb el model proposat que formacions com El Comú titlla d’“especulatiu”. Fins i tot el PP s’oposa a convertir part dels Camps Elisis –el pulmó verd més proper al centre– en zones d’habitatges. Ben segur que l’aprovació o no del POUM serà una de les prioritats del nou govern, i Larrosa espera poder tancar-lo aleshores.

Els socialistes concorren a les eleccions amb una llista renovada en què només hi segueixen dos regidors. Ara bé, la renovació de candidats no és exclusiva del PSC. Sols dos caps de llista repeteixen respecte a les anteriors, dels set partits amb representació a la Paeria. Un és Toni Postius (Junts per Catalunya Lleida), que ja va ser el candidat de CiU fa quatre anys i ara no s’ha tornat a presentar de diputat al Congrés per centrar-se en la ciutat. Tot sortint com a segona força més votada el 2015, Postius està convençut de l’oportunitat històrica de canvi: “És una anomalia democràtica que un mateix partit hagi governat la ciutat durant 40 anys, i els darrers quatre han estat especialment dolorosos. Les passades eleccions, el canvi sols va anar de 80 vots. Ara ha de permetre un nou model de ciutat, girar full i també tenir una Paeria compromesa amb el mandat republicà”, ha assegurat Postius. Junts per Catalunya també fa valdre que presenta una llista amb un 75% d’independents, un moviment amb el qual s’obre a la societat i alhora es desfà de les velles estructures del partit a la demarcació de Lleida, amb qui els darrers anys el candidat no ha tingut gaire sintonia. I també s’allunya de l’ombra de Joan Reñé, l’expresident convergent de la Diputació i durant anys contrapès al poder socialista a l’Ajuntament, que ara és als jutjats per presumpta corrupció. L’altra candidata repetidora és Ángeles Ribes (Cs), de qui caldrà veure si aconsegueix mantenir el tremp dels quatre regidors amb què es van estrenar en el govern local, davant la renovada empenta dels socialistes a l’Estat. Sense novetats programàtiques, Ribes continua fent del seu rebuig al sobiranisme el centre del seu discurs.

En el camp independentista, una altra incògnita és saber si ERC capgirarà la correlació de forces dins del bloc, passant a liderar-lo a costa de Junts per Catalunya, com diuen els sondejos. El partit ha apostat pel lideratge de l’experiència de Miquel Pueyo, però renovant tota la resta: cap dels actuals tres regidors repeteix en una llista amb majoria de dones, i amb el suport de Lleida Republicana, que aplega diferents personalitats. Pueyo explica per què torna a la primera fila: “No crec en la política professional, però el país viu unes circumstàncies doloroses.” La Crida-CUP també renova totalment la llista i aspira a ampliar resultats. Ara bé, li podria quedar poc espai entre les altres dues formacions independentistes. Aquest cop, l’agrupació d’electors El Comú sí que ha travat coalició amb Podem i Catalunya en Comú. El seu regidor repetidor, Sergi Talamonte, ha estat un dels martells de l’oposició al govern i ara podria recollir-ne els fruits. Amb legítimes diferències, les quatre candidatures reconeixen que es poden posar d’acord en temes importants del proper mandat, com ara el pla de l’Estació, l’enterrament del projecte de Torres Salses o el futur de Fira de Lleida. Sobretot prioritzen que ara passi a l’oposició un model i una manera de fer, la dels socialistes, autora principal de la fesomia de la Lleida contemporània.