JOAN SEGARRA
ADVOCAT DE SANTI VILA
“És evident que s’han vulnerat drets fonamentals ”
“Es pot dir que la instrucció del judici que s’està ventilant davant del Suprem s’ha portat al jutjat d’instrucció número 13”
“Tècnicament, s’ha portat a terme una investigació prospectiva, absolutament prohibida per la nostra legislació processal”
Joan Segarra és l’advocat de Santi Vila, acusat de malversació i de desobediència. La fiscalia i l’advocacia de l’Estat demanen per a ell set anys de presó. Vox, l’acusació popular, en demana 25.
Ha acabat la catorzena setmana de judici. Tot està decidit?
Al contrari. Ara entrem en la fase decisiva. Podia semblar que estàvem en terra de ningú, però entrem en l’etapa més decisiva. Que ningú es pensi que tot el peix està venut. El més important ha de venir. De cara a la resolució és importantíssim de quina manera es concretaran les acusacions, en quins fets centraran la seva atenció, cosa que condicionarà molt les defenses. La petició definitiva de les acusacions encara no s’ha produït.
Preveu la possibilitat que les acusacions rebaixin la petició de penes?
Sí, però no tant com una rebaixa general, sinó que hi pugui haver modificacions a títol individual, per a cada acusat; que es demanin penes diferents a cada acusat a la baixa. I penso que passarà perquè la necessària concreció de l’acusació comportarà una concreció en la petició de pena. El que no veig clar és que hi hagi una modificació en l’àmbit de qualificació jurídica.
La sentència està escrita?
Vull pensar que no. No està escrita, però l’esquelet sí que està ben definit.
Aquesta setmana, el tribunal ha decidit no demanar el suplicatori al Congrés per jutjar els presos electes. S’ho esperava?
Sí, m’ho esperava. Tot i que a priori podia semblar una qüestió clara, se’m feia difícil pensar que en aquest punt del judici el Tribunal acordés la suspensió per demanar el suplicatori, amb la dilació que això suposaria. I així ha estat. El Tribunal ha entès que un cop començat el judici no s’ha de demanar el suplicatori.
A vostès, els van denegar la petició de retornar la fiança.
Teníem esperances que la retornessin perquè entenem que el fet que estigui compareixent cada dia al judici evidencia que no hi ha risc de fuga i el tribunal no ho ha entès així; no hi dona importància i considera que és una mera càrrega processal. Nosaltres no ho compartim i la lectura que en fem és que el tribunal no ha volgut anticipar cap decisió ni relaxar les mesures cautelars adoptades des d’abans del judici i que vol mantenir l’statu quo fins que dicti sentència.
Que no es modifiquin les mesures cautelars és un mal presagi de cara a una sentència dura?
Aquesta és una possible lectura, però jo no la faig. És prematura. Hem de ser prudents i confiar en la nostra defensa. Jo interpreto que el tribunal no vol moure fitxa fins que s’acabi el judici. Aquesta és la lectura que fem, tot i que, evidentment, n’hi pot haver d’altres.
El seu despatx ha aconseguit l’absolució de Sandro Rosell (ara recorreguda) després de 643 dies en presó preventiva. Pot tenir alguna incidència en el judici?
No. Cada cas és diferent. La presó provisional és una mesura de caràcter personal, per tant, depèn de les circumstàncies de cada investigat. El que genera és un debat doctrinal i jurisprudencial sobre la necessitat d’aquest tipus de mesures, però no crec que tingui incidència en el tribunal de tal manera que el faci canviar de criteri o modificar-lo de manera sobrevinguda.
La justícia espanyola abusa de la presó preventiva?
Amb caràcter general, no, però hi ha casos concrets en què sí que hi ha un abús. En el cas del Suprem se n’abusa perquè hi ha una evident desproporció entre els fets i els tipus penals que s’han aplicat en el procediment. Aquí hi ha un abús evident.
Anem enrere. Els va satisfer la declaració de Santi Vila?
Sí, i ens consta que també va satisfer les defenses de la resta de processats. Des del seu punt de vista, va fer un testimoni amb to conciliador amb la resta de processats. Amb independència de les discrepàncies d’opinió i polítiques entre els processats, la nostra defensa no té la intenció de fer la guitza a ningú. Al contrari. Som partidaris que hi hagi un consens de defensa i, si podem donar un cop de mà a la resta de defenses, fer-ho.
Com per exemple?
Quan va declarar respecte del tema de la Corporació. Ell en coneixia el funcionament i va explicar que hi ha uns espais de propaganda institucional gratuïta que s’havien utilitzat... Va donar explicacions que potser per a la seva defensa no eren estrictament necessàries, però hi ha un esperit de conciliar amb la resta de defenses.
S’han coordinat les defenses?
Sí, d’alguna manera sí, però no de manera explícita i prèviament. La declaració de Santi Vila no va ser objecte de cap coordinació especial. Simplement, la vàrem preparar amb esperit de defensar-nos, òbviament, i d’aportar arguments que poguessin servir per a la defensa col·lectiva.
El seu escrit de defensa és el més breu de tots.
Sí. És la nostra estratègia de defensa. Penso que han de ser curts; han de portar els fets concrets que reflecteixen la nostra versió sense aportar detalls excessius que després ens puguin condicionar amb la pràctica de la prova. Està molt mesurat. No hi ha una relació entre la complexitat de la defensa i l’extensió de l’escrit. Santi Vila no ha desobeït ni ha malversat, i l’escrit de defensa aporta els fets concisos i concrets pels quals nosaltres entenem que no hi ha desobediència ni malversació i, a partir d’aquí, aquest relat concís s’haurà de completar amb la pràctica de la prova, que encara no ha acabat.
S’ha acreditat la malversació?
No, en absolut. Encara hem d’esperar les conclusions definitives. Els escrits d’acusació no són excessivament concrets pel que fa a la malversació. No individualitzen els fets. Són força genèrics. Penso que en les conclusions definitives hi haurà una concreció de la malversació. Hem d’esperar a veure com les acusacions, després de la pràctica de la prova, enfoquen els fets que volen subsumir en la malversació de fons públics. Penso que aquesta recta final serà molt important. Hi ha diversos testimonis que poden aportar molt respecte de la malversació. Hi ha alguns aspectes en què la prova ha quedat difusa i han de ser les acusacions les que han d’aportar la càrrega de la prova, cosa que no estan fent.
Es pot malversar sense gastar ni un euro?
El sentit comú ens diu que, si no hi ha cap pagament de factures, cap transferència de diners, no hi ha malversació de fons públics, però també és cert que hi ha jurisprudència que ha entès, en determinats casos, que no és necessari el pagament, que només amb la constitució de l’obligació ja es consuma el delicte perquè ja hi ha una obligació de pagament. És a dir que si hi ha un encàrrec, ja existeix l’obligació de pagament i, per tant, ja es consuma la malversació. Però jo insisteixo que, a l’acusació, encara li falta filar més prim. Com s’ha produït? En quin moment? Està consumada? No hem d’oblidar que podem estar en l’àmbit d’una temptativa o d’un acte preparatori... Les defenses estem tranquil·les perquè condirem que les acusacions han d’aportar alguna cosa més si volen acreditar la malversació.
Aquesta falta de concreció és extrapolable al conjunt de les acusacions?
Efectivament. Ens trobem davant unes acusacions que són genèriques. Els falta detall, prova i concreció. També en el tema de la violència, que la presenten com un concepte indeterminat. Una cosa és la literalitat i una altra, la interpretació de si el que va succeir era violència o no ho era.
Sosté que no hi va haver malversació perquè les finances de la Generalitat estaven intervingudes des del juliol del 2017. Cristóbal Montoro va declarar que això no era garantia que el govern no s’hagués saltat els controls...
Montoro va intentar esmenar unes declaracions prèvies en seu parlamentària, al diari El Mundo i fins i tot alguna nota escrita que havien aportat inicialment al jutjat. Els testimonis adapten les seves versions a l’estratègia de la part que els proposa, en aquest cas de l’acusació, però havien estat molt taxatius dient que no s’havia gastat ni un euro. Cosa que també va dir Mariano Rajoy. Sincerament, esperava més del senyor Montoro. No em va transmetre la solvència que li pressuposava. Van voler deixar una porta oberta a la idea que la realitat formal pot no coincidir amb la realitat material.
Diu que Santi Vila no va desobeir, però el cert és que va signar el decret de convocatòria del referèndum.
Segurament la desobediència és la part que té una defensa més complexa perquè hi va haver uns requeriments previs als consellers dient-los que no podien fer cap actuació administrativa en execució de les resolucions del Parlament que instaven el govern a celebrar un referèndum. També tenim l’antecedent del 9-N, que va acabar amb una condemna per desobediència que fixa molt clarament quins són els requisits. A més hem de ser conscients que el 9-N no hi havia requeriments expressos i aquí sí que hi són. Tenim els arguments per defensar que no hi ha una desobediència expressa i directa perquè quan es convoca el referèndum ja s’ha aprovat la llei del referèndum i el decret de convocatòria. Per tant, hi ha una normativa que suporta aquesta convocatòria que no està suspesa pel Tribunal Constitucional. Hi havia una legislació autonòmica que emparava la convocatòria.
Fan servir com a argument de defensa el tarannà dialogant de Santi Vila, la seva voluntat de fer de mediador per arribar a una solució dialogada. Les acusacions de traïció els ajuden en la seva defensa?
Més que les acusacions o les duríssimes crítiques, és el conjunt. Les crítiques i la seva posició política, que va explicar clarament en la seva declaració, sempre va ser trobar una solució dialogada i en un determinat moment va considerar que ja no havia de continuar endavant. Tot i que des del punt de vista jurídic no és un argument de gaire pes, posat en el context és una circumstància que es pot fer valer en el discurs de defensa de la desobediència. En el sentit que Santi Vila no tenia intenció de desobeir frontalment les resolucions del Tribunal Constitucional, sinó que la seva actuació responia a una posició política que buscava una solució dialogada.
Estem davant un judici polític?
És evident que té el seu component polític, però jo sempre intento distingir l’estratègia jurídica de la política, però és una evidència que la política condiciona el judici i el judici, la política. Hi ha una connexió innegable. És pràcticament impossible desvincular una cosa de l’altra.
El fet que Vila no estigui en la política activa és rellevant per a la seva defensa?
Això ens permet intentar separar el judici de la política diària. Intentem per damunt de tot portar una defensa tècnica dels fets perquè entenem que és el que ens pot donar uns fruits més positius.
Vostè denuncia clarament indefensió perquè no han pogut accedir a documents i informes que s’han aportat a la causa que provenen del jutjat número 13. Quin paper juga aquest jutjat?
És un paper clau. Fonamental. Es pot dir que la instrucció del judici que s’està ventilant davant del Suprem s’ha portat al jutjat d’instrucció número 13. Aquest és l’objecte de la nostra denúncia. Les defenses comparegudes davant del Suprem no hem pogut intervenir en les diligències que s’han practicat en el 13 i, per tant, no n’hem tingut coneixement ni hi hem tingut participació. No hem pogut aportar elements de descàrrec. Estem segurs que hi ha elements favorables a les defenses que estan al 13, però no les hem pogut aportar perquè no en tenim coneixement. En canvi l’acusació, que sí que coneix el contingut del 13, ha aportat allò que li ha convingut per a la seva tesi acusatòria. Pràcticament tot prové del 13 i hem demanat que s’aporti al Suprem tot el que hi ha, petició que no ens ha estat admesa.
Aquesta irregularitat abona la idea que s’ha fet una causa general contra l’independentisme. Hi està d’acord?
És evident que és una disfunció processal molt rellevant que pot fer pensar en aquest sentit, efectivament. Hi ha coses que no s’entenen. Hem sabut que l’origen del 13 són unes afirmacions de Santi Vidal i comencen a estirar el fil i a investigar una mica de tot fins al punt que no sabien ni què investigaven. L’objecte del procediment de la instrucció del 13 ha estat absolutament genèric. Tècnicament, s’ha portat a terme el que en diem una investigació prospectiva, absolutament prohibida per la nostra legislació processal.
Pot ser rellevant aquesta irregularitat pels recursos que es presentaran a la justícia europea?
Confio que aquests motius, de vulneració de drets fonamentals, del dret a defensa, poden tenir recorregut en el Tribunal Europeu de Drets Humans. Més que no pas les qüestions de legalitat ordinària o tipificació dels fets. Tot i que pel que fa a Santi Vila sempre hem portat una defensa molt acotada, considerem que aquesta mena de vulneracions són molt greus i tenen recorregut tant al Constitucional com en instàncies europees. Per això ho hem volgut denunciar. És tan greu que mentre s’està fent el judici al Suprem el jutjat número 13 continua aportant elements que podrien ser rellevants. Denunciem una fragmentació de la instrucció en diversos procediments, fet que és una vulneració claríssima de drets fonamentals.
I pel que fa a la celebració del judici? Com creu que l’està dirigint Manuel Marchena?
Aquí ja cal anar punt per punt. Crec que l’està dirigint bé, tot i que puntualment ha tingut alguna intervenció desafortunada o amb què no estem d’acord, com ara l’exhibició dels vídeos i la pertinència d’algunes preguntes.
Què li sembla que no s’hagin exhibit al moment?
S’haurien d’haver exhibit al moment perquè és molt més aclaridor per evidenciar que hi ha una contradicció entre una declaració i les imatges. Per a la pràctica de la prova és millor exhibir-los al moment que tots junts al final, en la fase documental. És més aclaridor i, ateses les penes de presó que es demanen, absolutament exagerades, tampoc hauria vingut d’aquí que el judici s’allargués algun dia a causa de l’exhibició de les imatges.
Marchena ha tingut més màniga ampla amb les acusacions que amb les defenses?
Sí que hi hagut una mica més de màniga ampla amb la prova de fiscalia, fet que també és habitual en els judicis a mesura que avança la pràctica de la prova. Però potser el problema ha estat més amb com s’ha establert el torn d’interrogatori i amb la limitació de l’objecte de les preguntes que no pas amb restriccions o episodis concrets respecte a la prova de la defensa.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.