Els pactes marquen la batalla de Barcelona
Els partits han parlat més de possibles aliances que no pas de propostes, a causa de la situació política del país i del desgast que ha suposat per a Colau haver de governar en solitari
BComú vol un govern progressista amb ERC; Esquerra, un amb els comuns i JxCat, i Valls i el PP tempten Collboni
El pacte postelectoral. Aquest, i no pas les propostes en els àmbits de la seguretat, l’habitatge i el turisme, per exemple, és el gran protagonista de la campanya per a les eleccions municipals de diumenge vinent a Barcelona. La fragmentació, amb l’entrada de més forces polítiques al consistori, iniciada l’any 2015 –i que podria continuar–, i el fet que la situació que viu el país impedeixi, a hores d’ara, alguns dels acords que el clàssic eix dreta-esquerra sí que possibilitaria, fan que tothom parli de les possibles aliances, encara que sigui només per castigar el rival davant l’electorat. Ada Colau tanca un mandat en què només 18 dels 48 mesos d’alcaldia ha governat amb un pacte, amb el PSC de Jaume Collboni. La resta del temps, ha liderat l’Ajuntament en minoria, una conjuntura que els regidors sortints admeten que ha estat molt dura i limitadora. Segurament per això, la candidata de Barcelona en Comú (BComú) defensa la necessitat d’un pacte d’esquerres. Colau ha estat molt clara tota la campanya: un pacte progressista, que ha ofert de totes les maneres possibles a Ernest Maragall, d’ERC. També ha parlat, però, de pacte “tan ampli com sigui possible”. Amb els socialistes, assegura, “si se’n recorden que són d’esquerres i catalanistes”.
Esquerra també ha proposat un govern post 26-M. Maragall l’anomena “el govern del 80%” o “del pacte democràtic”. Aquest executiu, liderat per ERC, sumaria els comuns i Junts per Catalunya (JxCat). Cap dels interpel·lats hi està d’acord. Colau diu que mai governarà amb els postconvergents i apressa ERC a decidir quin model de ciutat vol, si el seu o el de JxCat, la qual defensa que ells són “el canvi” i que “apuntalar Colau no és canvi”. Fora d’aquí, també hi ha propostes de pacte, però les possibilitats s’esvaeixen: la plataforma de Manuel Valls, Ciutadans, i el PP, només poden, i és complicat, sumar amb el PSC, i els socialistes no volen ni sentir a parlar de pactar amb la dreta. Bé, almenys és el que ha defensat el seu cap de llista, Jaume Collboni.
I a la banda independentista, tampoc sembla que hi pugui haver un pacte entre ERC, JxCat i la CUP-Capgirem Barcelona, si és que sumen els 21 regidors necessaris. Tot i la possibilitat que hi pugui haver algun tipus d’acord programàtic posteleccions pel que fa a l’eix nacional, que a hores d’ara tampoc sembla fàcil, la bel·ligerància de JxCat cap a ERC podria dur, fins i tot, al trencament de ponts, ara ja dubtosos. En tot cas, JxCat sí que ha manifestat que voldria governar amb ERC.
Arribats a aquest punt, Barcelona podria estar abocada a un altre govern en minoria. De fet, hi ha diverses candidatures que ho han defensat. La de Valls, per exemple, va deixar clar que iniciava la cursa per Barcelona amb la intenció de quedar primer i, pensant que ningú sumaria els 21 regidors necessaris en primera volta, ser alcalde en segona. La seva idea posterior? Allargar la mà, ja com a alcalde, a Collboni i el PP. Aquesta idea, però, se sustentava en les enquestes que havien fet encara amb l’impuls del 21-D, eleccions en què Ciutadans va rebre gran part del vot antiindependentista, d’una mena de Junts pel No. Aquestes enquestes s’han diluït, i ara Valls ja no és cavall guanyador. La idea de govern en minoria la va expressar clarament Collboni en una entrevista publicada en aquest mitjà: govern en minoria amb acords puntuals en cada matèria. El candidat del PSC diu que té “confiança zero en Colau” després del trencament i que no vol saber res, a priori, ni d’independentistes, ERC, ni de la dreta, Valls i el PP.
Fins i tot Maragall, dilluns passat, i per primer cop, va obrir la porta a un govern en solitari si és qui obté més regidors. El líder d’ERC va deixar clar que si la seva proposta de pacte de govern a tres bandes, amb els comuns i JxCat, no era acceptada, ell hauria de prendre la iniciativa “i, per responsabilitat, governar”. De fet, un acord entre ERC i els comuns, que, segons algunes enquestes, sumarien els 21 regidors necessaris, tampoc sembla fàcil del tot, ja que Maragall ha defensat, de totes les maneres possibles, que Colau ha tingut una actitud “ambigua” en la defensa dels “drets i la democràcia davant dels fets dels darrers mesos”. Colau li ha respost, a través d’aquest diari, afirmant que dir això era “una falta de respecte”.
Més candidatures
Diumenge vinent, els gairebé 1,2 milions d’electors de la ciutat de Barcelona podran triar entre un total de 25 candidatures que es disputaran l’alcaldia, segons va publicar el Butlletí oficial de la província. En concret, hi ha tres llistes més que en les eleccions del 2015 i del 2011, quan se’n van presentar 22. A més, onze de les candidatures d’aquest 2019 són noves respecte a fa quatre anys. Les enquestes, del CIS, de diversos mitjans i dels mateixos partits, auguren que entre cinc i set d’aquestes llistes tenen possibilitats d’entrar al consistori, i assenyalen com a favorites, amb percentatges molt semblants, ERC i BComú. El PSC se situaria en tercer lloc, mentre que Valls i JxCat es disputarien el quart lloc i el cinquè. A partir d’aquí, tot és especulació i hi ha mostres que hi fan entrar el PP i la CUP; d’altres, només els populars; d’altres, només els cupaires, i d’altres, cap de les dues formacions. També és una incògnita el paper que hi pugui tenir Barcelona És Capital, la plataforma sorgida del procés de primàries que va avalar l’Assemblea Nacional Catalana i que du el filòsof i periodista Jordi Graupera al capdavant. Les xifres de la seva candidatura, com ara la gent que va votar en les primàries, la que ha votat per confeccionar el seu programa electoral i la que ha contribuït en el seu crowdfunding, fan que, amb la participació habitual, puguin estar ben bé al límit d’aconseguir entrar al consistori. I a Barcelona, entrar-hi són dos o tres regidors de cop. Per tant, l’entrada o no del PP, la CUP i Graupera podria fer moure a l’alça o a la baixa els partits que lideren les enquestes i, per tant, influir també en les possibilitats de governar sols o acompanyats. És molt diferent fer-ho amb 12 regidors que amb 9, per exemple.
Punts forts, punts febles
Colau va saber, fa quatre anys, il·lusionar la gent amb el canvi, amb un canvi que anava molt més enllà de les persones, que volia, sobretot, canviar les maneres de fer. Ara és el moment de passar comptes i de saber si la gent percep que ho ha fet o no. El veredicte de l’oposició en ple és clar, però és que estem en campanya. També és cert que tots els seus opositors parlen de canviar models, de parlar més amb la gent, però cap de tirar enrere projectes clau. Una ciutat com Barcelona pot canviar tres vegades d’alcalde en només 12 anys? Segurament, però també és una dada que fa tirar enrere els que prefereixen una miqueta d’estabilitat. En tot cas, Colau ha sobreviscut a un mandat molt complicat, en minoria, amb un atemptat terrorista, amb un 1 d’octubre, amb l’aplicació del 155... I, com va fer fa quatre anys davant de Xavier Trias, ha programat una campanya adreçada als punts que li interessen.
Joaquim Forn no havia de ser el candidat del món postconvergent. De fet, Neus Munté en va guanyar les primàries. Però Forn es va repensar això de deixar la política i, empès per Puigdemont, va acceptar el repte. Ara, es va haver de buscar una persona que pogués ocupar l’alcaldia si Forn, com és més que probable vista l’actuació judicial fins ara, és inhabilitat. Això, i les guerres d’àmbit nacional, van fer que Junts per Catalunya estigués desapareguda molts mesos. Però ara hi és i, com ha passat en les darreres eleccions, i en moltes altres abans, es resisteix a perdre quota de poder.
En aquest sentit, ERC té una vida prou paral·lela a JxCat, ja que Ernest Maragall tampoc havia de ser el candidat a l’alcaldia. Per petició expressa d’Oriol Junqueras, Maragall va acceptar substituir Alfred Bosch, en un moment en què tots o gairebé tots els partits intentaven apropiar-se el llegat de Pasqual Maragall. Ernest Maragall fa un discurs més desacomplexadament d’esquerres que Bosch i, d’entrada, ja ha sabut captar Elisenda Alamany, un cop dur per als comuns. Maragall intentarà aprofitar l’impuls de les eleccions espanyoles, tot i que la seva candidatura no se’n refia gens, i deixa clar que cal pedalar fins al final. Per això, seguirà estudiant molt i molt cada pas i cada declaració que fa.
Valls ha anat de més a menys, però encara confia a trencar pronòstics. Ha visitat, i més d’una vegada, tots els barris de Barcelona; ha parlat, en un català excel·lent, amb centenars de persones, i ha recollit propostes a tort i a dret, fins i tot de gent d’entrada no afí. Ha estudiat Barcelona com ningú. Una altra cosa és que amb això en faci prou. Valls proposa, bàsicament, la llei i l’ordre: més policies, i manters fora en un termini de tres mesos, per exemple. I frenar l’independentisme.
Collboni ha guanyat possibilitats gràcies al govern de Pedro Sánchez. Intentarà treure rèdit del bon moment dels socialistes, com es va veure en els comicis espanyols, en què van perdre, per poc, respecte a ERC. A Barcelona hi ha un graner de vots, el que va donar la victòria a Ciutadans el 21-D, que no és pas tot dels taronja. Algun era prestat, d’ell i de Colau, fins i tot, i tots dos lluiten per recuperar-los fent, com explicava molt bé Xavier Domènech, pedagogia d’esquerres. Ara, Collboni haurà de vigilar, ja que ERC també pica a la porta del seu votant més catalanista.
Bou és l’únic candidat que no és de Barcelona, tot i que la coneix prou bé. Pablo Casado l’ha col·locat a dit en una operació arriscada, però que li permet evitar cremar una possible jove promesa del partit en unes eleccions amb previsions prou dolentes. En tot cas, parlem d’un candidat que critica obertament la corrupció de la formació que l’ha acollit, i de les altres, i que admet sense pudor que el PP també és responsable del dèficit històric de Barcelona en infraestructures.
La CUP manté la seva proposta sense mediàtics. Perquè volen fer-ho així. Podrien presentar David Fernàndez, per exemple, però aposten per la seva filosofia de sempre. Anna Saliente, una de les sorpreses de la campanya per a molts, segueix el guió cupaire, és a dir, treu els temes que interessen a la seva formació, marca el seu propi full de ruta i tant li fa el que vulguin destacar els mitjans o les fútils declaracions de cada dia. Saba nova. Però solvent. No es tracta d’una altra Anna Gabriel.
Jordi Graupera és l’outsider de les eleccions. Invisibilitzat per unes regles de la Junta Electoral com a mínim antiquades, i també per molts mitjans, ha usat les xarxes per donar-se a conèixer. I en això ell i el seu equip són uns mestres. Cada vídeo, com el que va crear quan seguia des del sofà el debat de BTV, s’ha fet viral. Si entra a l’Ajuntament, caldrà estar atents a l’evolució. I al que passi d’aquí a quatre anys.
