EL RADAR
Escenaris nous a Estrasburg
La crisi del bipartidisme, aquest virus que recorre Europa –des del Regne Unit a Itàlia, passant per França i Alemanya– a cavall de la desafecció política i la recessió econòmica, s’ha encomanat també al Parlament Europeu, tal com vam poder comprovar en les eleccions del mes passat. Tot i mantenir-se en la primera i segona posició, els grups conservador (PPE) i socialdemòcrata (S&D), els dos grans pilars sobre què ha recolzat la construcció europea des dels seus inicis, han perdut la majoria combinada que tenien des de fa quatre dècades a la cambra d’Estrasburg. A partir d’ara, s’obren escenaris per a noves majories, que hauran d’incorporar liberals i probablement també els verds, les forces que més han crescut.
Especialment significativa és la pujada dels liberals, gràcies a la irrupció de la llista Renaixement, d’Emmanuel Macron, que, tot i haver perdut a França davant de la ultradretana Le Pen, col·loca 23 diputats al Parlament Europeu i s’assegura el primer contingent estatal del grup ALDE. Fent ús de la nova influència adquirida, el president francès ja ha començat a moure fils per negociar des d’una posició de força el nomenament de candidats a les principals institucions comunitàries.
Amb un Parlament fragmentat com el que ha sorgit de les urnes (i en què, finalment, la ultradreta no ha aconseguit l’objectiu de convertir-se en una minoria de bloqueig), caldrà veure ara quines majories alternatives s’articularan per tirar endavant la legislatura i, més concretament, si el PPE, el partit que fins ara tenia un control gairebé monopolístic sobre els principals càrrecs de la Unió, continuarà tenint un paper central o perdrà la seva posició de privilegi. Aquest escenari ja el va plantejar durant la campanya el cap de llista del grup socialdemòcrata, Frans Timmermans, quan va proposar una aliança de centreesquerra per marcar un gir progressista a la UE.
La idea de l’holandès passa per forjar una coalició que vagi “de Tsipras a Macron”, és a dir, des de l’esquerra pragmàtica fins al reformisme centrista que abandera el president francès i que, en la pràctica, deixaria aïllat el PPE. Un pla ambiciós, tenint en compte l’amplitud de l’eventual coalició i els diversos interessos nacionals que competeixen dins d’un mateix grup. Tot això s’haurà de concretar les pròximes setmanes. Ara que els ciutadans acaben de parlar, la pregunta és quin nou rumb polític imprimiran a la UE els líders europeus, que continuen tenint l’última paraula en la presa de decisions. Quina agenda econòmica implementaran després de les crisis que han sotraguejat la Unió –i que la continuen amenaçant–, un cop hem vist, tal com sosté Joseph Stiglitz en un recent article a The Guardian, que les polítiques d’austeritat que ens han portat fins aquí “no han funcionat”.