El PSC torna
El retorn com a primera força a Barcelona li garanteix el govern metropolità i aspirar al de la Diputació
Governarà 16 de les 23 ciutats de més de 50.000 habitants i en 13 s’ha assegurat l’alcaldia
Amb la pèrdua de Tarragona, Lleida i altres llocs clau, el partit admet una situació “complicada” fora del cinturó de la capital
Vilanova, la Seu i Tremp agreugen les pèrdues de Tarragona i Lleida
Confien en la consolidació del 20% del vot per poder fer un salt
Els socialistes catalans han tornat a ser la segona força del país en les eleccions generals i municipals guanyant 400.000 vots en la revàlida de Pedro Sánchez a La Moncloa i més de 200.000 en els comicis locals. El primer secretari, Miquel Iceta, va donar per finalitzada la travessa del desert l’endemà de les municipals i va sentenciar que el PSC “ha retornat amb força a la primera plana de la política catalana consolidant el seu paper com a segona força”.
Però la recuperació de suport electoral té els seus contrapunts. El primer és que els socialistes no aconsegueixen revalidar l’hegemonia en les eleccions espanyoles, el seu camp de batalla més favorable de sempre, i que ara ja és l’independentisme qui guanya fins i tot aquests comicis. La nit del 28 d’abril a la nova seu del Casal Socialista Joan Reventós, al Poblenou barceloní, es va celebrar la victòria de Pedro Sánchez amb alegria però no amb eufòria perquè no hi va haver campanada pròpia –durant la campanya havien donat a entendre que podien guanyar ERC.
Segona força
En les municipals els socialistes revaliden la segona posició, es recuperen a Barcelona amb prou força per fer possible la rocambolesca investidura de Colau condicionada al seu retorn al govern i refermen hegemonia i majories absolutes a les grans ciutats del cinturó metropolità. El contrapunt és que el PSC més obertament defensor de la unitat d’Espanya continua tenint un paper secundari a la major part de la resta del país i ha patit el doble revés de perdre dues alcaldies de pes i molt simbòliques a les capitals tarragonina i lleidatana.
La caiguda
El PSC va passar de revalidar la presidència espanyola de José Luis Rodríguez Zapatero el 2008 amb 1,6 milions de vots i 25 diputats a Catalunya a caure fins a tercera força política darrere d’En Comú Podem i ERC fins a poc més de mig milió de vots i set diputats en les generals de fa tres anys.
Ja des de les eleccions que van portar Mariano Rajoy a La Moncloa, el 2011, el PSC havia deixat de ser el partit hegemònic en unes eleccions generals per la sotragada que va suposar la sentència del Tribunal Constitucional sobre la reforma estatutària. Els socialistes catalans ja havien perdut el govern de la Generalitat i començaven una travessa del desert plena de sotracs que els van portar, des de la derrota de José Montilla el 2010, a no superar els sis-cents mil vots en tres eleccions catalanes consecutives fins a tocar fons amb aquell mig milió en les autonòmiques del 2012 i el 2015. L’independentisme estava en plena efervescència i el PSC patia la sagnia de líders, càrrecs i militants abandonant el partit per l’oposició d’aquest al dret d’autodeterminació a què havia donat suport històricament al Parlament en resolucions sense transcendència jurídica.
Un cop duríssim era convertir-se fa quatre anys en la cinquena força política a Barcelona, amb només quatre regidors en una capital del país que havia governat durant dècades. Però amb aquest fons inamovible de mig milió de vots el PSC pilotat per Miquel Iceta va resistir fins a la tardor del 2017, en què l’independentisme va xocar contra el poder polític, policial, judicial i repressiu de l’Estat amb una simbòlica i fallida declaració d’independència. En les eleccions al Parlament més enfrontades entre l’independentisme i l’unionisme el 21 de desembre, el PSC va aconseguir superar els sis-cents mil vots a pesar que Ciutadans va atreure bona part del vot espanyolista que era a la base electoral de PSOE i de PSC.
L’onada del 28-A
Des d’aleshores i després d’un any i mig de crides al diàleg i de clara distensió política, els socialistes han renascut en el cicle electoral d’aquesta primavera. Amb una identificació i sintonia plenes amb el PSOE de Pedro Sánchez, a qui el PSC i Iceta van donar suport incondicional en els pitjors moments, el socialisme ha aconseguit superar els 950.000 vots i tornar com a segona força a Catalunya en unes eleccions generals, amb més suport electoral que el de Ciutadans i el PP junts, les dues forces amb què havia compartit al carrer la defensa de la unitat d’Espanya la tardor del 2017.
En les eleccions al Congrés el PSC ha incrementat el seu suport electoral en 400.000 vots respecte de fa només tres anys, amb més augment percentual de suports a les demarcacions de Barcelona i Tarragona, i passant de set a dotze diputats. A més de recuperar el diputat per Lleida, que havia perdut de manera inèdita el 2016, els socialistes catalans han tornat a ser la primera força electoral a la demarcació de Barcelona després d’haver perdut aquesta posició fa tres anys en mans d’En Comú Podem liderant el referèndum acordat.
També a la demarcació de Tarragona ha aconseguit recuperar la segona posició després d’haver caigut a la tercera el 2016 mentre s’ha situat en la tercera a les de Lleida i Girona, on havia caigut fins al quart lloc. Però no és menys cert que, en l’actual polarització, el PSC-PSOE no ha aconseguit recuperar la seva històrica hegemonia en les eleccions espanyoles –la victòria ha estat per a ERC– després que ja la va perdre davant de CiU el 2011 i darrere d’En Comú Podem i ERC fa tres i quatre anys en la repetició de convocatòria electoral decidida per Mariano Rajoy. En les europees, els socialistes han aconseguit 766.000 vots, un nombre molt semblant al de les municipals que confirma el revulsiu tenint en compte que en els comicis continentals de fa quatre anys el PSC havia caigut fins als 359.000 darrere d’ERC i CiU. Ara s’ha situat en segona posició darrere de la llista de JxCat liderada per Carles Puigdemont.
Hegemonia al cinturó
La revifada electoral s’ha confirmat en les municipals. Un augment de 230.000 vots, 210.000 dels quals els recupera a la demarcació de Barcelona assolint el sostre de 768.000 a Catalunya i de 629.000 a Barcelona, on torna com a primera força després d’haver perdut l’hegemonia en mans de CiU fa quatre anys. El 2015 els socialistes queien a Barcelona fins als quatre regidors i no superaven els 67.500 vots en una sotragada que portava la nouvinguda Ada Colau directa a l’alcaldia.
Tancant la porta a l’independentisme durant la campanya, la candidatura de Jaume Collboni ha doblat regidors amb 138.000 vots, ha passat de cinquena a tercera força política i, el més important, ha assolit l’objectiu prioritari de tornar al govern de la capital del país, aquest cop amb un pacte d’investidura des de l’inici.
Majories i alcaldies
Torna el “cinturó roig”, va afirmar Iceta. L’hegemonia que li garanteixen les repetides majories absolutes o alcaldies com ara Cornellà, Esplugues, Granollers, l’Hospitalet, Mataró, Pineda, Rubí, Sabadell, Sant Adrià, Sant Boi, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern i Santa Coloma de Gramenet entre molts altres municipis del cinturó li obren les portes al govern de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), on gairebé té majoria.
Si bé les negociacions que lidera Antonio Balmón, alcalde de Cornellà i vicepresident executiu del govern regional, estan obertes, fonts del partit indiquen que no es podrà formar executiu “sense comptar” amb ells i que és probable que l’acord impliqui que Ada Colau repeteixi a la presidència. La negociació és paral·lela a la de la Diputació de Barcelona, un organisme amb molt poder econòmic que els socialistes havien dominat durant dècades i que volen governar i no descarten cap pacte ni aspirar a la presidència –el nom de Núria Marín, alcaldessa de l’Hospitalet, està sobre la taula.
En el balanç del cicle electoral, el secretari d’organització del PSC, Salvador Illa, es mostra “molt content” perquè consoliden un gruix del 20% del vot que considera ja “estructural” i que els permet enfortir el partit i “aspirar a més”, conclou.
LES XIFRES
La creu va més enllà de Tarragona, Lleida i Terrassa
El domini socialista de l’àrea metropolitana no amaga, però, un panorama poc falaguer per al partit en la majoria de regions del país. “Fora d’aquí, la cosa és més complicada”, s’admet obertament. Han caigut Tarragona i Lleida, dos capitals simbòliques per a un PSC que havia retrocedit arreu però que hi resistia a l’alcaldia. A Lleida la victòria d’ERC ha evidenciat el cansament d’un govern socialista ininterromput des de la recuperació democràtica. A Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros ha guanyat pels pèls però s’ha quedat sense la vara d’alcalde. Les fonts consultades admeten que la pèrdua de les dues capitals té un accent més dolorós si es té en compte que s’han posat d’acord per fer-los fora tota la resta de forces d’esquerra d’aquestes ciutats. Però s’admet com una conseqüència lògica del cansament de l’electorat per tants anys de govern. El mateix, recorden, que ha passat als exconvergents a Sant Cugat, on fins i tot la CUP ha decidit que havia arribat l’hora del canvi encara que hagués de ser per mitjà d’un pacte que inclou el PSC. La pèrdua de Terrassa ha estat una altra sorpresa dolorosa per la victòria fulminant i en solitari de l’exalcalde socialista Jordi Ballart, una victòria que el partit també atribueix al cansament de govern socialista, a més de l’estima que Ballart té al municipi i al trencament traumàtic que va suposar la seva marxa en protesta pel suport del PSC al 155. Els socialistes també lamenten la pèrdua d’alcaldies com ara Vilanova i la Geltrú, la Seu i Tremp, que haurien suposat cert contrapès a les baixes de Tarragona i Lleida. Salvador Illa destaca que governen en 16 de les 23 ciutats de més de 50.000 habitants, en 13 de les quals obtenen l’alcaldia.