Una altra Alemanya és possible?

Pot un partit amb només 80.000 afiliats dirigir un país de 83 milions d’habitants, el de més pes polític i demogràfic de la UE? Algú s’imagina el seu líder, Robert Habeck, de 49 anys però amb aspecte d’etern estudiant, a la foto de família de la propera cimera del G-20 o fent la primera encaixada de mans a Donald Trump, Vladímir Putin o algun altre “monstre conegut”?

Aquestes són algunes de les preguntes que es fan a Alemanya. Són preguntes reincidents de fa mesos, ja sigui quan apareix Angela Merkel, de cimera en cimera, o quan es palesa a les urnes la fortalesa del vot verd. Una setmana els sondejos els col·loquen en primera posició en intenció de vot, davant del bloc conservador de Merkel; i a la setmana següent els situen un puntet per sota, com si de cop els enquestats s’espantessin de tanta revolució.

L’efervescència verda és encara més notable, si tenim en compte que en les eleccions generals del 2017 van obtenir un 8,9% dels vots –tenen el grup parlamentari més petit del Bundestag (el Parlament alemany), amb 67 diputats de 709– i que ara a les enquestes els donen entre un 26% i 27%. L’última prova no virtual i a escala nacional van ser les europees, en què van quedar en segon lloc, amb un 20,6% dels vots.

A Merkel, al capdavant d’una gran coalició amb els socialdemòcrates afeblida políticament, no se li veu un relleu clar en el seu partit, una situació delicada enmig dels dubtes sorgits sobre la salut de qui es considerava una dona de ferro, també físicament, fins als episodis dels seus tremolors. La seva successora al capdavant de la Unió Cristianodemòcrata (CDU), Annegret Kramp-Karrenbauer, no s’ha consolidat com a líder. Molt pitjor és la situació dels socialdemòcrates. Després de decapitar fa unes setmanes entre intrigues internes la seva presidenta, Andrea Nahles, no se sap encara qui aspirarà a dirigir un partit de més de 150 anys que en l’última dècada i mitja ha tingut deu relleus a la seva cúpula.

Als Verds els passa exactament el contrari: tenen dos líders ara mateix consistents, Habeck i la copresidenta, Annalena Baerbock, de 38 anys i amb una clara determinació a arribar allà on mai no ha arribat el partit: a la cancelleria. Aquesta direcció col·legiada és, ara, un avantatge i un inconvenient, ja que en algun moment hauran de decidir qui és el candidat a ser el futur cap de govern –la legislatura acaba el 2021, però ningú a Alemanya acaba de creure’s que la coalició de Merkel no s’enfonsi abans. Hi ha un risc de guerra interna pel lideratge, que si esclata òbviament la premsa més sensacionalista o conservadora aprofitarà per retratar-los com a partit caòtic.

La crisi climàtica ha esdevingut la primera gran preocupació dels alemanys, que han passat de ser els grans buscadors de sol a témer els seus efectes, enmig de l’onada de calor que ningú no gosa ja trobar divertida. L’any passat va tancar-se amb la pitjor collita des de principis del segle passat, amb efectes devastadors a l’est del país. Aquest 2019 potser no s’arribi als extrems d’aleshores, ja que malgrat que les temperatures d’aquest estiu tornen a donar rècords absoluts, com a mínim ha plogut.

Els alemanys no es fien ja de les promeses climàtiques de Merkel, la cancellera que va segellar l’adeu a les nuclears el 2011 –que clourà amb la desconnexió de la darrera central el 2022–, però que no aconsegueix posar el fil a l’agulla a la transició energètica cap a les renovables.

Els Verds ja són el partit més votat entre els electors de 18 a 35 anys, especialment a les ciutats. També guanyen adeptes entre els pares o avis de les desenes de milers d’escolars que cada divendres surten a recordar que no hi ha un “planeta B”.

Són encara un partit petit, sobretot a l’est del país, territori preferent de la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD).

A la tardor hi ha eleccions regionals a tres estats federats de l’est; hauran de demostrar que no són un vot marginal en aquesta meitat d’Alemanya.