ENRIC LLORCA
Alcalde de SANT ANDREU DE LA BARCA (PSC)
“La meva professió és la de metge, no de polític”
El batlle socialista, de 64 anys, ha guanyat cinc cops, des de 1995, les eleccions municipals, aquest cop amb 10 dels 21 regidors
El discurs continua equiparant la política i la medicina. Encara és metge de família del poble
Sempre que em pregunten pels càrrecs polítics, els contesto que la meva professió és la de metge, no de polític
Tinc la sort de treballar en el lloc que m’agrada [de metge] i a sobre em paguen per fer-ho
Sempre has de mirar de fer les coses per a tothom, per a la col·lectivitat, fet que de vegades pot crear incomprensions
Per cinquena vegada consecutiva, el socialista Enric Llorca ha aconseguit l’alcaldia de Sant Andreu de la Barca, amb 10 regidors sobre 21. Nascut el 1954, Llorca és metge de família a la tranquil·la localitat del Baix Llobregat. Mentre camino de l’estació dels Catalans cap a la seu moderna de l’Ajuntament no trobo ni un paper al terra. En un dels jardins del centre, a la plaça de la Pau, un petit monument amb fotografia per a Pere Casas Palau, alcalde republicà de la localitat, desaparegut al camp de Mauthausen l’agost de 1942.
Un quart de segle d’alcalde, un rècord...
Crec que és per casualitat, i t’ho dic sense cap mena de modèstia. Sempre dic que no soc un polític sinó metge en actiu. Em vaig ficar a l’alcaldia per millorar el meu poble i ja ha passat aquest quart de segle. Quan vaig arribar aquí vam veure que es podien fer moltes coses per a la qualitat de vida dels ciutadans i ens hi vam posar. Amb un equip de gent competent em vaig decidir a participar-hi. No m’havia implicat mai en política d’àmbit local i som aquí des de 1995.
Sempre ha estat militant socialista?
Sempre. Des dels anys setanta, quan militava en les joventuts i vaig participar en el congrés d’unificació. Després de la primera època em vaig dedicar a la carrera.
Què en recorda?
Doncs que després d’estudiar a l’Autònoma vaig fer de metge rural a la Rioja. De retorn a Sant Andreu, alguns companys del partit em van proposar reintegrar-m’hi. I aquí continuem.
Ha guanyat cinc vegades les eleccions, és gairebé de Champions...
[Riu] No està malament, no.
Molts ciutadans només el coneixen a vostè de batlle.
Alguns sí, força gent, per aquest motiu em satisfà que hi continuïn confiant d’una manera tan àmplia. Suposo que la confiança prové dels projectes que hem anat assolint junts. Quan n’hem acabat uns, n’han sorgit uns altres. També t’he de dir que he continuat perquè la gent del poble m’ha animat, no per una qüestió personal. El que havia de ser una intervenció política puntual s’ha prolongat en el temps un quart de segle.
36 anys també de metge, a més de família. Ha estat complementari?
Sempre ho he intentat compaginar. No és fàcil perquè les dues coses exigeixen molta dedicació i hores de treball, però hi estic acostumat perquè ja vaig fer la carrera treballant, i aquesta va ser la meva base. Intento fer-ho el millor possible. Al matí soc a l’ajuntament i, a la tarda, al CAP fent de metge a la consulta.
Podria fer només d’alcalde?
Molta gent m’ho diu, però sempre que em pregunten pels càrrecs polítics els contesto que la meva professió és la de metge, no de polític.
És vostè una ‘rara avis’.
No és gaire freqüent, però n’hi ha alguns.
És semblant la professió, tal com l’entén, amb el servei de la política?
I tant! Nosaltres com a metges el que intentem és millorar la salut dels nostres pacients, que superin els problemes de les malalties, o que les puguin compaginar amb la vida quotidiana. Com a regidors i alcaldes, volem que els nostres ciutadans visquin de la manera més confortable possible. Sempre amb l’objectiu de superar els problemes urbans que puguin tenir i dotant la població de més serveis i més eficàcia.
Amb 64 anys ha pensat a descansar de dues feines força estressants?
Home, tinc la meva dona que sempre em diu que hauria de començar a pensar de deixar algunes activitats. La veritat és que em sento bé, dinàmic i optimista. Tinc força per tirar endavant, m’agrada una cosa i m’agrada l’altra. La gent em dona suport i ens vota massivament. L’altre dia, als vestidors, un altre metge em va comentar que l’emprenyava el victimisme d’alguns companys amb relació a l’excés de feina. És cert que en alguns moments ho passem malament, tant per la pressió com pel personal limitat, però tot i així em resulta estimulant. Tinc la sort de treballar en el lloc que m’agrada i a sobre em paguen per fer-ho. Excepte en els moments en què arribem a situacions crítiques, amb molt estrès per acumulació de feina, gaudeixo plenament de les dues dedicacions.
I a l’alcaldia?
Home, té les seves coses bones i les dolentes. Les dolentes provenen de quan no pots donar resposta a demandes justes que provenen d’un sector o d’una persona.
Com s’ha de valorar i discriminar?
Sempre has de mirar de fer les coses per a tothom, per a la col·lectivitat, fet que de vegades pot crear incomprensions. Lluitar contra tot l’aparell administratiu també és força difícil. La gent es pot pensar que podem arribar aquí i tirar en línia recta, però els procediments no sempre són fàcils. S’ha de lluitar, però la satisfacció que projectes alguna cosa i tira endavant és estimulant. Quan dissenyes un projecte per ajudar la gent i l’aconsegueixes dur a port, quedes ben content. Nosaltres som a la primera línia, i això comporta frustracions, però també pots comprovar els fruits de la teva feina. Veure fer allò que has volgut construir i que has dissenyat, i veure-ho per la finestra, amb les millores que comporta per a un col·lectiu, no té preu.
El fa sentir-se còmode?
Quan et trobes gent pel carrer i t’agraeixen coses que ens han fet lluitar durant anys, et sents especialment recompensat, t’omple de satisfacció.
De la mateixa manera que a l’alcaldia li poden preguntar per símptomes o malalties, s’ha trobat a la consulta que li preguntin per temes de l’alcaldia?
I tant! Alguns em venen amb allò del: “Doctor, ja sé que això no és d’aquí, però ja que soc aquí voldria dir-li...” En fi, intento escoltar tant com puc i, si ho puc solucionar, prenc nota i endavant... Si és una demanda més concreta, els recomano que demanin hora als serveis de l’Ajuntament o a la meva secretària perquè els puguin explicar el que calgui o solucionar-ho com pertoca. Hi ha una entente cordiale en aquest sentit, però a vegades sé que el contacte directe fa que no es puguin preguntar coses que no són on toca. No passa res.
Com ha viscut a l’alcaldia el procés i les seves conseqüències?
Ens ha afectat a tots d’una manera important. El que veig és que nosaltres abans de tot aquest enrenou manteníem un clímax social en què no hi havia una divisió. Tothom es podia expressar de la manera que volgués. El procés ha creat una fractura social que costarà superar. Primer perquè hi ha una divisió i segon perquè cal admetre que si hi ha una opinió diferent és difícil la comprensió. No dic qui té raó o no la té, sinó que hem de garantir els mecanismes per poder pensar diferent. Això pot semblar fàcil, però no tothom ho té integrat.
Com veu que tants antics membres del PSC hagin nodrit l’independentisme?
Tothom té dret a pensar com vulgui, però un dels trets positius del Partit Socialista és respectar la llibertat de pensament dins els paràmetres que fixen la nostra actuació política. El que sí que m’ha estranyat ha estat quan alguns diuen que es pot pactar amb uns i no amb els altres. Això, francament, s’escapa de la meva comprensió política, més encara quan cadascú ha pactat al seu territori com ho ha considerat oportú. És un galimaties impossible. El que sí que et puc dir és que l’únic que està en una posició més centrada és el Partit Socialista, que pot pactar i parlar amb pràcticament tothom. Ho pot fer perquè respecta les normes sense que signifiqui cap daltabaix.
Com ho veu des del seu entorn?
El que veig és que durant aquest procés hi ha hagut molta gent que s’ha radicalitzat, i ara costarà recuperar els extrems, que es veuen molt llunyans. Hi ha gent que ens ha deixat, ha abandonat el partit i està ficada en posicions radicalitzades, mai els havia sentit manifestar-se amb la rotunditat amb què ara es manifesten. És evident que tothom té dret a evolucionar. També qui hagi considerat que el PSC ja no era el seu espai idoni. S’ha de respectar.
Vostès han estat com el planter de gent cap a l’independentisme o cap a Ciutadans, tot i que el partit electoralment ha sortit reforçat...
El procés ha comportat que gent que es mantenia en posicions moderades s’hagi radicalitzat, en un sentit o en un altre. Aquest fenomen ha comportat que s’hagin pogut sentir incòmodes dins el nostre partit. Potser també perquè el PSC no s’ha decantat a una banda o a una altra. Mantenir la posició de ser en un centre amb capacitat de dialogar amb tothom que vulgui és el que ens ha reforçat.
Després que el Partit Socialista semblava haver entrat en decadència, ha guanyat les eleccions, tant les generals com globalment les municipals d’aquí. Com explica això enmig de les desercions?
Mira, la gent ha confiat en nosaltres perquè en política el primer que has de fer és ser conseqüent i coherent. El Partit Socialista ha marcat una línia i l’ha seguit, diguin el que diguin els nostres detractors. El que realment despista és que avui diguis blanc i demà diguis negre. O demà passat, que no era ni blanc i negre. Has de tenir una visió a llarg termini, no immediata. El que no es pot fer en política és enganyar la gent. Hi ha grans sectors de l’electorat que s’han sentit desenganyats, i això és negatiu. Aquí, el Partit Socialista ha passat uns moments difícils, però ens hem sabut sobreposar. La nostra posició no era predominant, però la nostra manera coherent d’actuar de manera continuada, sense radicalismes, ens ha reforçat. És a la vista i la gent ens ha percebut com a valor segur, i no efímer vinculat a les circumstàncies i als daltabaixos. Tothom deia que ara les majories absolutes serien difícils, i pràcticament les tenim o les voregem.
Com ho interpreta?
Doncs que la gent ha recuperat la capacitat de poder discernir entre la coherència i el que no ho és. També han après que tot el que diuen alguns no és veritat. Sortosament ho han vist. La crisi ens va afectar decisivament i el descontentament ha provocat radicalismes. Els que prometien només han aconseguit que els problemes continuïn o augmentin.
Mitja vida fent de facultatiu i mitja de batlle
Home conciliador i format per ell mateix, Enric Llorca és un lluitador de fons que es va pagar la carrera de medicina a la UAB treballant en els oficis més diversos fins acabar de metge rural a la Rioja. També es va diplomar en economia de la salut i gestió de serveis sanitaris per la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona. La seva estadística l’avala: 36 anys de metge i 25 al capdavant de l’alcaldia de Sant Andreu de la Barca, on ha guanyat cinc eleccions municipals consecutives. Continua treballant com a metge de família i és un conversador nat: sempre que té oportunitat dedica el temps a la tertúlia amb amics i coneguts. Entre les seves activitats també cal destacar que, entre el 1990 i el 1993 va ser director mèdic a l’Hospital Comarcal d’Igualada, i entre el 1993 i el 1995 va ser precursor i coordinador de l’àrea bàsica de salut (ABS) de Sant Andreu de la Barca. Infinitat d’iniciatives sobre la salut i la cultura es porten a terme a la ciutat, que ell anomena encara “poble”. En la conversa demostra ser un conversador cordial i afable. Els seus records són cap a la seva mare, nascuda a Almeria.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.